Encara ens calen contes per telèfon, ni que sigui mòbil
El conte de fades és el lloc de totes les hipòtesis, deia Gianni Rodari. L’escriptor i pedagog italià defensava la imaginació, la creativitat infantil i la paraula com a eina alliberadora. Mestre de la fantasia, feia entrar els lectors a la realitat per la finestra. Sempre és més divertit que entrar-hi per la porta.
Rodari (1920-1980) hauria fet 95 anys aquest 23 d’octubre. “L’escola m’ensenyava la llengua del consentiment, de l’adaptació al món tal com és, a les coses tal com són, a l’autoritat -recordava ell-. Jo vaig créixer sota el feixisme. Ens feien aprendre la llengua del dictat, la llengua per dir sempre que sí. Però els nens s’han de construir sobre la llengua lliure, la llengua per dir només aquells sí que senten seus, i per dir que no quan volen dir que no”.
Ja fa mig segle que es va publicar el clàssic Contes per telèfon. Però els nens i no tan nens d’avui encara necessiten que els expliquin històries com la del jove cranc entestat a caminar endavant com les granotes. Ho aconsegueix, perquè amb voluntat i esforç es pot aprendre tot. Un cranc vell intenta redreçar-lo, fer-lo desistir: “Què et penses que fas? També jo, quan era jove, em pensava que ensenyaria als crancs a caminar endavant. I vet aquí què hi he guanyat: visc tot sol, i la gent es mossegaria la llengua abans de dirigir-me la paraula. Mentre hi siguis a temps, fes-me cas: acontenta’t a fer com els altres i un dia m’agrairàs el bon consell”. El jove cranc se l’escolta sense dir ni piu, però per dintre pensa: “Tinc raó jo”. I, revestit de coratge i determinació, reprèn el camí que considera encertat.
Atreveix-te a parlar a un sord i a mostrar una rosa a un cec
Gianni Rodari animava els infants a fer coses difícils. Com ara “parlar als sords, mostrar una rosa als cecs o alliberar els esclaus que es creuen lliures”. Esperonava les criatures a trencar esquemes, a rebutjar el món codificat, a fugir dels conformismes, a emetre judicis autònoms i independents. No veia la canalla només com a consumidora, sinó també -i sobretot- com a creadora i productora de valors i de cultura.
Vaig descobrir l’univers Rodari a l’escola, a primer o segon de bàsica: ens en llegien contes al menjador, mentre dinàvem. En canvi, tot just començo a conèixer una coetània seva: la també italiana Natalia Ginzburg (1916-1991). Suposo que tots tenim pendent algun autor que intuïm que ens seduirà però, pel que sigui, n’anem ajornant la cita inicial. A mi m’ha passat amb Ginzburg. Ara n’he llegit l’imprescindible recull de textos Les petites virtuts (en una oportuna traducció al català publicada a Àtic dels Llibres que, per cert, agrairà una revisió lingüística de cara a la segona edició) i he decidit que ha arribat l’hora de submergir-me en aquesta escriptora. L’any que ve se’n celebrarà el centenari i vull arribar-hi amb els deures fets.
L’ofici d’escriure històries inventades o viscudes
Les petites virtuts no és pas una mala finestra d’entrada a l’obra de Natalia Ginzburg. Et deixa amb moltes ganes de continuar-t’hi endinsant. Després de llegir, rellegir i subratllar les onze peces del recull -quanta bellesa que desprèn el Retrat d’un amic, sobre l’aspre i turmentat Cesare Pavese-, tens la sensació de conèixer de primera mà l’autora i les circumstàncies no gens fàcils que li va tocar viure i escriure. Ginzburg va tenir clar des dels deu anys a què s’havia de dedicar. “El meu ofici és escriure històries, coses inventades o coses que recordo de la meva vida”. La dosi de memòria i de fantasia depenia, o això deia, del moment vital: “Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, la nostra memòria actua amb més vivacitat”.
