Eduardo Pelegrín: "Vull conservar la mirada infantil, sense prejudicis"

PalmaAcaba de presentar el llibre amb el projecte del qual va guanyar el Premi Ciutat de Palma de Còmic 2016. Calpurnio, nom artístic d’Eduardo Pelegrín Martínez de Pisón, confessa que inicialment va concebre Mundo Plasma (Penguin Random House) per ser publicat en premsa com a tires, però la possibilitat de presentar-se al guardó i el fet de guanyar-lo van canviar el full de ruta. El pare del longeu Cuttlas, el personatge que fa tot just dues setmanes ha ressuscitat per a la revista Plaza, assegura que Mundo Plasma no és un projecte tancat.

Amb el títol, amb Mister Plasma com a protagonista i altres personatges com el Señor Malasombra, la Señora Culoseco i el Pequeño Gris, pensava en una historieta de l’actualitat política espanyola.

No hi té res a veure. Mister Plasma és com un moc, un plasma verd. El Señor Malasombra és un personatge negatiu, que porta mala sort. També hi ha un alienígena, un ou, una elefanta, un porc posseït pels dimonis... Són deu personatges que arriben a una pensió i gairebé de seguida s’adonen que, així com els ha sigut fàcil entrar-hi, és impossible sortir-ne. A partir d’aquí i per una sèrie d’assassinats, comencen una lluita de poder.

I no té res a veure amb la realitat?

Són personatges infrahumans, surrealistes, en un món imaginari que pren forma en avançar les pàgines.

Sense previsió.

Amb una certa imprevisió per part meva. De fet, havia pensat Mundo Plasma per publicar-lo a la premsa, com a historietes diàries, per això cada pàgina és una petita història en si mateixa. Tenia una quinzena de pàgines fetes quan vaig veure la convocatòria del Premi Ciutat de Palma de Còmic, un guardó ben plantejat perquè hi presentes un projecte i, si guanyes, et financen la feina i una part de les despeses editorials. Va ser llavors quan me’l vaig plantejar com a llibre. El premi m’ha permès concentrar-m’hi quatre mesos. En tot cas, Mundo Plasma no és ben bé una història tancada. Ho vaig plantejar com les sèries de televisió que fan una temporada i, segons com, en fan una segona, una tercera... Vaig pensar en tres mesos de publicació en un diari i, si convenç, o, més ben dit, si em convenç, queda obert per a una segona temporada.

El teu personatge més conegut, Cuttlas, porta més de 30 anys en escena. Pots veure-hi la teva evolució?

Sí, esclar, s’ha de pensar que vaig començar Cuttlas amb 25 anys i ara en tinc 57. Hi ha una evolució continuada en la temàtica, en els guions i en els fons de les escenes. I sobretot percebo una evolució en els personatges secundaris, algun dels quals m’ha obert altres mons. Juan Bala, amb la seva filosofia, em va conduir a fer històries més reflexionades. L’extraterrestre 37 va ser un bot per fer còmics de temes científics i futuristes. En general, amb els anys, faig còmics amb més reflexió i diàleg. Però crec que conservo l’esperit infantil. De fet, vull conservar la mirada infantil, sense prejudicis.

També Mundo Plasma té aquest aspecte en certa mesura infantil i, de la mateixa manera, els personatges secundaris prenen molta força i presència.

És una història coral de personatges amb aspecte naïf i una trama truculenta. Els personatges responen bastant a tipus socials, que trobem aquí o allà. Fins i tot diria que formen part de l’imaginari popular. És més, diria que són força reals: no tenen una personalitat definida, com no la tenim nosaltres. Les persones tampoc estem fetes d’una forma sòlida.

Quin lloc diries que ocupa l’absurd en la teva obra?

A mi l’absurd m’interessa molt, sobretot quan es produeix dins una situació normal. A Mundo Plasma veig clarament les referències al teatre de l’absurd, especialment perquè els personatges sorgeixen de manera inconscient i entren en un escenari potser més absurd encara.

Et refereixes a aquestes arquitectures impossibles que són gairebé un homenatge a les d’Escher.

Sí, em venia de gust treballar el color en els personatges, que, de fet, estan dibuixats fent servir l’aquarel·la, mentre que els escenaris estan fets en escala de grisos. Pensar en Escher em permet crear aquest interior de la pensió com a espai sense sortida. En certa mesura, volia tornar als orígens, potser no tan minimalista, però amb aquest contrast entre els fons i els personatges, que a diferència de Cuttlas aquests sí que tenen expressió al rostre, i fer el que em sortís dels dits.

Amb tants registres com has fet servir al llarg dels anys, ¿quins són els teus referents?

Tot i que tinc influències de les historietes de Bruguera que devorava de nen, de l’underground americà, també de l’espanyol i de molts altres, sempre dic que qui més em fa influir va ser el meu oncle Eduardo: quan jo era nen firmava com a Layus unes pàgines per a Cuadernos para el diálogo i per a Triunfo. Ell va veure que jo era hàbil per al dibuix, m’orientava, m’ensenyava obres de dibuixants estrangers que aquí no es publicaven i em va ensenyar a dibuixar amb plomí i tinta xinesa, que és una cosa de la qual avui puc treure pit de saber-ho fer.