Marta Orriols: “Volia trencar amb el tabú de la idealització dels morts”

Publica ‘Aprendre a parlar amb les plantes’ (Periscopi). Dos anys després dels contes d’‘Anatomia de les distàncies curtes’, Marta Orriols torna amb una novel·la marcada per la pèrdua de la parella i la necessitat de tornar a començar

Poques hores després que el Mauro digui a la Paula, la seva parella, que vol deixar córrer la relació, l’atropella un cotxe i mor. Aprendre a parlar amb les plantes, publicat a Periscopi en català i a Lumen en castellà, explica en primera persona el procés de reconstrucció emocional de la seva protagonista, que es veu obligada a replantejar-se la vida als 42 anys després del gran canvi. La novel·la, la primera de Marta Orriols (Sabadell, 1975), va venir precedida pel recull de contes Anatomia de les distàncies curtes -que ha esgotat cinc edicions- i té possibilitats de convertir-se en fenomen internacional. La mateixa setmana que el llibre ha sortit a la venda ja hi ha cinc traduccions contractades: al francès, l’alemany, l’italià, el neerlandès i l’hebreu.

En dos anys has passat de ser una autora debutant a veure com diversos editors estrangers es disputen Aprendre a parlar amb les plantes.

He escrit des que era molt petita, però fins que no em vaig matricular a l’escola d’escriptura creativa de l’Ateneu Barcelonès no vaig pensar que podia transcendir l’àmbit de la intimitat. Poc després de publicar Anatomia de les distàncies curtes vaig dinar amb Silvia Querini, llavors editora de Lumen, i em va donar Nora Webster, de Colm Tóibín, perquè deia que els meus contes li recordaven aquesta novel·la. És la història d’una dona que perd el marit en una petita ciutat irlandesa a la dècada dels 60 i ha de tirar endavant. Jo també havia patit una pèrdua recent, però no volia explicar la meva història.

Així se’t va acudir la Paula.

Volia explorar el parèntesi en el qual viu tancada. La Paula no m’hi hauria cabut, en un conte, perquè és un personatge del qual es poden estirar molts fils.

Per exemple, la feina que fa.

Tinc una amiga que és neonatòloga. Un dia, parlant de conciliació familiar, se’m va acudir que la Paula podia dedicar-se a això, perquè no m’acabava de quadrar que fos cardiòloga, i escriure sobre una dona a qui li han trencat el cor que es dedica a curar cors era una metàfora una mica evident. Vaig enviar-li un qüestionari inacabable i ella em va dir que hi anés. Els neonatòlegs són professionals que passen desapercebuts i fan una feina impressionant: em va emocionar veure-ho. Em va semblar ideal que la Paula es dediqués a salvar nens acabats de néixer i que de cop es trobés cara a cara amb la mort.

Li poses una mica difícil, al personatge, perquè el Mauro, la seva parella, la deixa poc abans que un cotxe l’atropelli mentre va en bici.

Parlant d’una pèrdua doble, la realitat de la protagonista era molt concreta. Volia trencar amb el tabú de la idealització dels morts.

Investigant el mòbil d’ell li descobreix una amant, la Carla.

La mentida hi és molt present, a la novel·la. És veritat que ell l’enganyava, però ella vivia un autoengany, perquè la seva relació s’havia anat apagant. Quan el Mauro mor, la Paula es resisteix a dir a ningú que ho havien deixat hores abans de l’accident. La societat li posa la lupa a sobre perquè és jove i és excepcional que la seva parella hagi mort. Ella, però, no pot suportar que la mirin amb sentiment de pena.

El llibre es diu Aprendre a parlar amb les plantes. Què més aprèn, la protagonista?

A perdonar-se i a perdonar el Mauro. El dolor és a tota la novel·la. Al principi, la Paula no pot reaccionar de tanta tristesa que sent, però a mesura que avança aprèn a viure en aquella bombolla, i al final fins i tot s’hi sent còmoda.

Intenta refer la seva vida sexual.

Hi ha un acostament cap als homes i el sexe. Això me la feia més humana, perquè la Paula ha viscut molt centrada en la feina. També és un intent desesperat de fer una mica de mal al Mauro encara que ell ja sigui mort. És una mena de venjança que es dona alhora que recorda fragments del passat que vivia amb ell. Recorda coses que no tenia gaire presents, i algunes no són bones. Tots som imperfectes: en aquest punt hi ha la gràcia.