Luna Miguel: “Una violació també pot ser psicològica”

BarcelonaTot i que fa gairebé una dècada que va debutar amb el llibre de poemes ‘Estar enfermo’, fins ara Luna Miguel no havia publicat cap novel·la. A ‘El funeral de Lolita’ (Lumen) reconstrueix la relació d’una adolescent amb el seu professor de literatura i les ferides que arrossega al cap dels anys

“ Yo siempre hago que todo sea divertido y clicable ”, diu la protagonista d’El funeral de Lolita en un passatge de la novel·la. Amb gairebé 22.000 seguidors a Instagram i més de 20.000 a Twitter, Luna Miguel és tota una icona de la generació mil·lennial. Poeta, articulista i narradora, Miguel s’estrena aquest 2019 com a editora convidada -juntament amb Antonio J. Rodríguez, la seva parella- a Caballo de Troya. A El funeral de Lolita actualitza el personatge creat per Nabokov a partir d’una jove de 30 anys, l’Helena, que recorda la relació que va tenir quan en tenia 15 amb el Roberto. L’antic professor de literatura de la noia acaba de morir. Ella marxa des de Barcelona cap a Alcalá de Henares per acomiadar-se d’aquell home que la va fascinar i alhora li va fer tant de mal.

En una de les crítiques que s’ha publicat sobre la teva primera novel·la se’t descriu com a “precoç i polèmica bloguera” i també com a “poeta precoç”. ¿Tens aquesta sensació, ara que fa gairebé deu anys que vas debutar?

Quan se’m diu jove i precoç no m’hi veig reflectida. No em trobo en aquesta etapa ni en l’aspecte literari ni en el vital. Soc mare, tinc cabells blancs, he publicat uns quants llibres i fa anys que treballo com a periodista.

D’aquest se n’està parlant molt.

La sensació que tinc s’assembla a quan vaig publicar Poetry is not dead [DVD Ediciones], que va guanyar un premi el 2010. Tots dos els vaig escriure amb molta ràbia i han tingut una gran visibilitat. Potser els sobra bogeria i els falta haver reposat una mica. Tot i així, penso que una gran editorial com Lumen, on ha sortit El funeral de Lolita, ha de poder apostar també per la inexperiència. Si no, només publicarien noms consagrats.

La novel·la parteix d’un relat que vas escriure fa temps.

A la primera meitat una noia tornava a Madrid des de París després dels atemptats del novembre del 2015 per assistir al funeral del seu professor, i allà es trobava amb la vídua. La segona meitat era una transcripció del diari del professor en què explicava com s’havia enamorat de l’alumna.

¿Era tot en primera persona?

Sí. Tot en primera.

Aquí, en canvi, has optat per la tercera. Em va sorprendre.

Amb el narrador omniscient no sabem si seguim l’Helena o la recreació novel·lística del Roberto. També podria ser la novel·la que ella escriu després d’assistir al funeral del professor.

¿També et volies desvincular del personatge?

M’incomodava que es pogués arribar a pensar que era una autobiografia. Havia d’allunyar-me’n. Primer, perquè hi ha molts autors que han escrit recentment en primera persona, com Manuel Vilas, Miguel Ángel Hernández o Antonio Orejudo, però també perquè escric els poemes des del jo i per distanciar el lector de la morbositat d’imaginar-me amb 15 anys.

Divideixes la novel·la en capítols molt curts, menys la part del quadern de l’Helena, d’una trentena de pàgines, escrites en un to més fragmentari, quasi aforístic.

Per trobar el to vaig haver de rellegir els dietaris d’adolescència. La mare, dos anys abans de morir, me’ls havia portat en una caixa. “Perdona per haver-los llegit -em va dir-. Ara m’adono de tot el que has patit”.

La mare de l’Helena mor quan la noia és adolescent. El pare també.

Ella creix sense mare i amb un pare força absent que s’acaba suïcidant. La relació que té amb el Roberto és gairebé incestuosa. Per tant, entre ells no hi ha només una relació pedòfila, sinó d’incest: l’home substitueix els pares. Hi ha un moment del llibre en què s’adona que l’única que se l’estima és la Rocío, la seva millor amiga.

Tant el títol com el contingut de la novel·la remeten a Nabokov.

És una invitació a la lectura i a la revisió dels nostres mites. Si amaguem la història o l’embellim no sabrem què va passar de debò: per això és important tornar a mirar-nos la Lolita de Nabokov amb els ulls d’ara. Quan l’Helena llegeix la novel·la té 15 anys, i ja en fa molts que el llibre de Nabokov circula. Aquella nímfula és un pes per a la protagonista. Pren consciència, per tant, que hi ha homes que es poden voler aprofitar d’ella, com és el cas del Roberto.

Hi ha sexe, però no hi ha cap relació completa.

Vaig voler evitar mostrar una penetració vaginal. No volia que hi hagués cap culminació, si és que n’hi podem dir així. Una violació no és únicament física: pot ser psicològica. Volia escriure sobre això, i també sobre com algú es pot desfer de la por.

Al llibre l’Helena es pregunta si hi pot haver amor entre una adolescent i un home 24 anys més gran que ella. Quina resposta donaries?

Que sí. He parlat amb nois i noies que han passat per situacions semblants a la protagonista de la novel·la, de vegades sent més joves i tot que ella. Em diuen que sí, que és possible enamorar-se d’algú més gran quan s’és tan jove. No cal que sigui el seu professor: pot ser un amic dels pares, o un veí. D’altra banda, hi ha força literatura sobre el tema que conec: El lector, de Bernhard Schlink [1995], on un noi jove s’enamora d’una dona 21 anys més gran que ell; Les lliçons perilloses, d’Alissa Nutting [2015], una professora d’institut que sedueix els alumnes; Lolito, de Ben Brooks [2014], que explica la relació per internet d’un noi amb una dona; Llum, d’Elisabet Riera [2017].

Quinze anys després del trauma, l’Helena va a la deriva.

Té una relació amb un noi que li posa les coses fàcils, el Sébastien, un jove francès que viu a Barcelona perquè és més bonic i barat que França. Però en realitat qui l’atreu és el cap de la revista on treballa, l’Eudald. Li agraden les relacions complicades.

Ella es guanya la vida fent crítiques dels restaurants on va.

El menjar és un element molt mil·lennial del llibre, i volia que l’Helena tingués una feina molt actual. Vivim en una societat en què la gastronomia i l’ecologisme són molt presents. La relació que ella té amb el menjar és com la que jo tinc amb la literatura.