Barcelona"Ja no em considero músic de professió ni de vocació, però volia fer una carta de comiat a aquest món". Aquesta és la motivació que ha mogut Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) a debutar com a novel·lista amb Fusta i resina, el primer llibre de la nova col·lecció Brunzits (Columna) dirigida per Juliana Canet amb l'objectiu de publicar veus joves i inquietes que "busquen el seu lloc al món".

Parles d'èxit, fracàs i esforç, especialment al món de la música clàssica. Com t'ha afectat això en la teva carrera com a violoncel·lista?

— L'èxit i el fracàs m'han obsessionat sempre, especialment perquè he crescut amb les xarxes socials. Hi va haver un moment en què vam deixar de publicar fotos de cafès i de gatets i vam començar a publicar les vacances, que eren com una mena de premi de l'èxit laboral. Després, al món de la música, les xarxes es feien servir per anunciar concerts i feines. Van passar de ser personals i d'oci a professionals, i vaig començar a sentir que estava en un món molt competitiu.

A la novel·la hi ha un professor que humilia la Laia, la protagonista. Quina ha sigut la teva experiència?

— Crec que és una cosa que està canviant i segurament avui dia ja no és com quan jo estudiava, però en el món de la clàssica hi ha aquesta cultura de ser molt dur com a professor i no hi ha gaires límits. Si el director veu que un concert no està sonant bé, a vegades, els fa tocar d'un en un davant de tothom, i algun cop fa aixecar i marxar el que s'està equivocant. En el fons ara ho penses i té un punt d'humiliació.

Desmitifiques ser músic. ¿També és demanar desesperadament hora d'urgències al fisioterapeuta?

— Hi ha una part molt física que crec que no es coneix gaire en la música clàssica, perquè la fas amb el cos i, a vegades, fas coses bastant extremes. No vull menystenir la part intel·lectual, però hi ha moltes lesions. A mi em sortien butllofes i després em feien ferida i em tornaven a sortir.

¿Sents que hem de ser els millors en tot, com la protagonista?

— Hi ha la creença que sempre pots fer més, sempre pots estudiar més, sempre pots treballar més. Hi ha aquesta glorificació del sacrifici de veure qui estudia més hores, a veure qui deixa més de banda el descans o la socialització. I crec que no és exclusiu de la música, passa en moltes carreres, fins i tot ara que estan fent la selectivitat i veus els nens que estan penjant a les xarxes piles d’apunts per ensenyar qui té la carrera més difícil. Crec que aquest sentiment va molt lligat a internet. Internet és com un aparador i sento que tots estem intentant vendre alguna cosa. I a vegades és vendre que ets el millor músic, el millor escriptor, la millor persona: a veure qui és més feminista, a veure qui té més consciència de tot i a veure qui ho sap explicar més bé. I això crea moltes contradiccions perquè tots estem fent un aprenentatge constant.

¿També has de ser la millor quan publiques articles als mitjans, quan col·labores amb Gent de Merda o quan fas un tuit?

— Sí. De fet, quan s'anava acostant la data de presentar el llibre, em va agafar com un bloqueig i he estat un mes i mig sense publicar cap article. Pensava: "I si el que faig ara és pitjor que l'anterior?" És com si m'imaginés a mi mateixa com un producte i pogués estar perdent valor en el mercat. Fins i tot m’ha passat amb els tuits. Jo sempre he estat superactiva a Twitter. M’ho passava bé i feia bromes. Però en els últims anys, quan es va convertir també en una plataforma professional on feia promoció, em feia por no fer tuits prou bons i que això em fes perdre valor. El mateix amb els posts d'Instagram. Ara quan els penjo penso: "I si no estic seguint prou bé les tendències?" I realment sí que he tingut bastanta por de: "I si el llibre no és prou bo?" No sé fins a quin punt és una neura meva o és generacional o li passa a tothom.

¿Pateixes per la teva salut mental?

— Jo he tingut sort entre cometes. Crec que no m'he ficat en gaires merders. Hi ha gent que critica el podcast, i quan m'hi he trobat penso que no n'hi ha per a tant. Penso: "Mira, no li ha agradat. Què hi farem".

La protagonista se sent mala feminista perquè ha deixat de voler sentir-se desitjada pels homes a voler sentir-se desitjada professionalment. ¿Vivim un patriarcat de la feina?

— Sí, crec que ens està passant a algunes dones de la meva generació i més joves, que hi ha una recerca de seguretat en la validació professional perquè, tot i que està millorant, encara no et prenen tan seriosament o t'interrompen, i crec que algunes hem agafat com a armadura ser com més bones millor i anar acumulant mèrits en un supercurrículum. Crec que ens hem tret de sobre una mica la validació sexual, però llavors em trobo que creem relacions tòxiques perquè necessitem que aquell company de feina ens reconegui al mateix nivell que altres companys homes.

Un altre personatge parla de feines gamificades a les quals no sabem dir que no. I, de fet, la protagonista triga tot el llibre a aconseguir verbalitzar una decisió, oi?

— Sí, això també em passa com a autònoma, que si no dius que sí creus que algun dia et deixaran d'arribar feines. Sento que cada feina és com un nivell del videojoc, i que no s'acaba mai.

La novel·la ens diu que no és cap drama abandonar una vocació.

— Sembla que hagis de decidir què faràs la resta de la teva vida i, a més, sembla que el que decideixis es convertirà en la teva vida. Les vocacions canvien i ens hauríem de permetre canviar.

Hi ha un immobilisme.

— Són mons tan tancats i sacrificats que t'ha de semblar tota l'estona que val molt la pena el que estàs fent. Hi ha aquesta mena de vergonya d'admetre que no ets prou fort per aguantar totes aquestes coses fins a arribar al premi final. Que ves a saber, potser no hi ha ni premi.

¿Els coloms esguerrats són una metàfora de la humanitat?

— Els veia a la plaça del Molino i em sabia greu. Van arribar les cotorretes verdes i els prenien el pa. Havien sigut aus que la gent cuidava i criava. Els veus i a un li falta una pota i va coix, l'altre està tot brut... Van perduts buscant la molla de pa i, quan un la troba, llavors hi van molts, però s'espanten de seguida. Crec que anem una mica atordits i desorientats.

¿Té a veure també amb el personatge de la Laia, que no troba una veu pròpia i que gairebé no parla? Va seguint la molla?

— Sí, ella va divagant i no pren cap decisió.

Què li passa?

— Crec que és molt la inèrcia de quan estudies una carrera amb uns objectius a curt termini, i penses que tot això està construït com un caminet per arribar al lloc, però quan surts d'aquest entorn, en realitat, no hi ha caminet marcat.

Què escriuries ara?

— M'ho he passat molt bé fent les parts de ficció. M'agradaria explorar altres gèneres, com el terror.