Literatura
Llegim  /  Entrevistes 22/06/2022

Emanuele Trevi: "Si no ho pots explicar tot, hauries de renunciar a escriure el llibre"

Escriptor, autor de 'Dues vides'

5 min
Emmanuelle Trevi

BarcelonaEmanuele Trevi (Roma, 1964) recorre, a Dues vides, l’amistat que el lligava amb els també escriptors Rocco Carbone i Pia Pera: personatges, vocacions i obsessions literàries molt diferents. Tant Carbone com Pera van morir prematurament; Carbone en un accident de trànsit, als 48 anys, i Pera a causa de l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica), als 60 anys. Trevi, que prefereix els llibres breus, dona una segona vida als seus amics però sobretot parla de la literatura i l’amistat, i de com, a través de l’art, es troben espais comuns on és possible la felicitat. Als tres amics això els passa mirant L'origen del món de Courbet al Museu d’Orsay de París. L'escriptor italià diu que no és pel fet que Courbet pintés un cony sinó perquè ho va fer sense ombra de retòrica. Trevi retrata un món que s'estava extingint a finals del segle passat on el mercat, en el cas de la literatura, no era tan important com ara. Amb Dues vides (Minúscula / Sexto Piso), traduït al català per Anna Casassas, Trevi va guanyar el prestigiós Premi Strega l’any 2021.

Tant el Rocco com la Pia van morir prematurament. ¿Escriure sobre la seva amistat ha estat una forma de retenir-los? 

— Me n’he anat adonant, amb el temps, no només escrivint sinó en general, a la vida: la nostra memòria és capaç de conservar moltes coses, però la majoria s’esvaeixen. Tenim una idea errònia de la memòria, perquè creiem que és capaç de retenir molt més del que en realitat reté. Tanmateix, quan escrivim, hi ha una gran concentració i tornen moltes coses que havíem oblidat. 

Pia Pera i Emanuele Trevi al 1989.

Llegint el seu llibre, i és una percepció, sembla que hi hagi més intimitat amb el Rocco i més distància amb la Pia. ¿El fet que siguin home i dona ha fet que l’acostament fos diferent? 

— Ha estat un problema. La intimitat és diferent, sempre he estat molt amic de la Pia, vam compartir molts anys i moltes coses, però hi havia una zona fosca, se’m feia fugissera. Era més difícil representar la gràcia de la Pia que la prepotència del Rocco. En la Pia hi havia moltes coses intangibles. Quan el meu editor va llegir el llibre, vam decidir canviar algunes coses. Al principi estava dividit en dues parts, la primera era sobre el Rocco i la segona sobre la Pia. Al final, hi ha un començament on sortim els tres i vaig intercalant un personatge i un altre, com si fos un joc de cartes. Crec que és més fàcil escriure una història d’amor, és més fàcil com a narrador trobar el punt de vista, i hi ha més retòrica, que una d'amistat.

¿Ha estat més difícil pel fet de ser personatges reals? ¿S’ha autocensurat en algun moment?

— Amb altres llibres he tingut més d’un conflicte i part dels familiars els han rebut amb molta hostilitat. Amb aquest tothom estava molt content. Les omissions no són justes i tenen conseqüències, fins i tot estètiques, en la forma i la bellesa del llibre. Crec que si no ho pots explicar tot, hauries de renunciar a escriure el llibre. Hi ha d’haver un compromís. Per exemple, en l’últim llibre d’Emmanuel Carrère , Ioga, el fet que hi hagi una part que ha hagut d’ometre [al llibre hi ha un buit narratiu pel conflicte que va tenir l’escriptor francès amb la seva dona] es nota, és una novel·la fallida. 

En el cas del Rocco parla obertament dels seus problemes mentals.

— He de dir que a la família del Rocco li ha agradat molt el llibre. L’única cosa que ha molestat a la seva mare és que jo digués que el Rocco bevia molt. És la mentalitat calabresa, pots parlar obertament i públicament de la bipolaritat però no de beure. No podia explicar qui era el Rocco sense mencionar la seva bipolaritat i el consum d’alcohol, que en certs moments accentuava el seu rancor amb el món. Ell se sentia poc considerat com a escriptor, malgrat que publicava en les millors editorials. Encara que hagués guanyat el Nobel, segurament hauria trobat un motiu o un altre per pensar que el món el tractava malament, sempre era infeliç. A més, el Rocco va escriure un llibre molt bonic sobre la seva malaltia, jo no he revelat res de nou. [Trevi es refereix a L’aparició, en molts sentits l’obra mestra de Rocco, on una mena de divinitat, silenciosa i esquiva, soscava l’existència del seu protagonista. En realitat es tracta d’un trastorn mental disfressat d’algú que ve de fora i, de fet, apareix]. 

Al llibre menciona també que el Rocco és infeliç perquè és massa conscient de si mateix. És millor no conèixer-se gaire?

— L’actor Vittorio Gassman patia moltes depressions. Ell va anar a moltes consultes de psicoanalistes i el millor consell que li van donar és que renunciés a pensar. El problema del Rocco és que sempre es va sentir un estrany, un inadaptat, tenia un control excessiu dels seus sentiments. De vegades és millor activar els mecanismes inconscients, deixar-se anar. 

La Pia mor d’ELA i força sola. La malaltia la va anar aïllant del món?

— Va ser força dramàtic perquè era una dona molt social, amb molts amics però amb una vida sentimental complicada. Coneixia tothom a Milà però va decidir anar a viure enmig del bosc, aïllada, i això encara ho va agreujar més. Es va anar quedant sola.

Assegura, en algun moment, que la revolució no ve de fora, que l’autèntica transformació ve del que ja coneixem. 

— No crec que la salvació vingui de fora ni d’una religió nova o d'una nova tendència espiritual. La meva manera de concebre la transformació és reinterpretant les coses que ja coneixem, aquelles que tenim davant els ulls. La Pia va voler ser més espiritual però mai va abandonar aquella picardia que tenia escrivint, fins i tot havia escrit contes eròtics i pornogràfics. No va canviar de personalitat, sempre va ser aquella senyora de Milà a qui li agradaven les xafarderies, parlar de sexe, d’infidelitats... 

El llibre se centra molt en l’amistat, hi ha una absència absoluta de familiars.

— El Rocco i la Pia venien de famílies molt estables, i jo, que soc el narrador, vinc d’una família totalment disfuncional. Quan era jove els tenia certa enveja, perquè quan ets jove sempre vols una mica la vida dels altres. Al principi hi era present el pare de la Pia. Ella venia d’una família molt important però sempre es va voler desvincular de la família i, al final, vaig centrar-me sobretot en l’amistat. 

stats