Teresa Colom: "De petita els estius se’m feien eterns perquè no podia sortir de casa"

Barcelona"Un fill és una existència estranya. Saps que estarà lligat a tu per sempre. Com un pare i una mare", escriu Teresa Colom (la Seu d'Urgell, 1973) a Tot va passar alhora (Comanegra). El primer llibre de memòries de l'escriptora i poeta és un retrobament amb els seus progenitors durant la infantesa i, alhora, un viatge pels tortuosos viaranys d'una família plena de dolor. Colom relata la vida al costat de cinc germans, d'un pare mentider i gelós i d'una mare enganxada a ell i aïllada del món. Construït a través dels records i ple d'imatges evocadores, Tot va passar alhora és una història familiar que reflecteix com les ferides més profundes es poden transmetre de generació en generació.

Aquest és el teu llibre més íntim, en què exposes més directament vivències doloroses de la teva infantesa. Per què apareix ara, enmig d'una carrera literària que vas començar fa 25 anys?

— L’he escrit ara, però ve de molt temps enrere. Primer vaig intentar parlar de la família a través de la ficció, però no me’n sortia. Aleshores un dia, molt frustrada, vaig agafar l’ordinador i em vaig posar a escriure el primer que em va passar pel cap. Vaig estar tres dies escrivint, em sortia d’una manera molt fluida. Em va començar a preocupar que no li interessés a ningú, fins que l'hi vaig ensenyar a un amic i em va dir que no parés. 

El relat no és cronològic, sinó que va enllaçant records que s'encadenen en una mena de vaivé de la memòria. Com el vas estructurar?

— Són capítols curts en què es vincula una peça amb una altra, com un mirall. Té aquesta forma calidoscòpica, el lector es troba amb parts que ja ha vist abans. Jo ho tenia tot molt present al cap, tant els meus records com tot el que la meva mare m’havia explicat. Les connexions ja les tenia fetes, i a mesura que escrivia anava entenent tots els records on necessitava arribar.

Quins temes volies tocar?

— Quan el vaig acabar em vaig adonar que el llibre parla de la necessitat que tenim tots de reconciliar-nos amb els pares, estiguin vius o morts. Però també de com els diners destrueixen les famílies i, sobretot, de com hi ha traumes que es gesten en una generació en silenci i que, si no es resolen, passen a la següent generació. De vegades no saps per què ets d’una certa manera, o per què et comportes segons com. Potser no ve de tu. Heretem una manera de fer dels pares, i ells ho hereten dels seus.

Expliques que el pare tenia la mare aïllada a casa i que aquesta claustrofòbia també es traslladava a vosaltres, els fills. Com t’has retrobat amb aquests records?

— Quan em vaig posar a escriure, de seguida em va venir al cap la calor a la terrassa del pis. De petita els estius se’m feien eterns perquè no podia sortir de casa. Me’n recordo de trucar al pare per demanar-li si podia anar a fer una volta en bici amb una amiga per la Seu, que era un lloc molt segur on tothom es coneixia. Ell em va dir que no, que tenia una terrassa prou gran i que fes voltes per allà. Per molt gran que sigui una terrassa, et sents presonera. Molts anys després vaig fer el poema Sortir, que forma part d’El cementiri de les matrioixques (Proa, 2021), en què ja parlava d’això però, esclar, des de la poesia. Quan algú m’havia dit que aquest poema li agradava molt, sentia un calfred i alhora una mena d’alegria en veure que funcionava, al marge de saber res de tot allò. 

El retrat que fas del pare és terrible: un home manipulador, controlador, que va desviar diners de la seva pròpia empresa i va denunciar el fill per encolomar-li el delicte.

— L’intent més fort que vaig fer per fer veure al meu pare que vivia en un món d’irrealitat va ser quan jo tenia 25 anys. Però no va servir de res. Ell em posava en situacions molt complicades, sempre estava amb històries que eren com paranys. No li donava el meu telèfon, però em trucava al banc on treballava i jo no volia dir als meus companys de feina que no volia tenir-hi contacte. 

I el de la mare?

— El pare va morir, i al llarg de tots aquests anys, he vist l’evolució de la mare. Abans sempre ens deia: “La padrina és dolenta”. La meva àvia li va fer males passades grosses, tenia una debilitat per muntar conflictes familiars. Va aconseguir que les seves filles no es parlessin. Quan la seva germana tenia 70 anys li va dir que havia estat embolicada amb el seu home, és a dir, el cunyat. Però amb el temps he vist com ara a la meva mare el que li preocupa més és entendre per què la meva àvia no l’estimava. És molt més dur, de fet, però en comptes de la maldat ara busca l’amor.

T’has pogut reconciliar amb l’àvia?

— Ella va perdre la mare quan tenia vuit anys. Va morir d’alcoholisme. Quin dolor arrossegava la meva àvia, si vull ser una mica pietosa? ¿Aquesta satisfacció de veure com es partia la família li ve de veure com es va partir la seva? Van estar a punt d’adoptar-la, però no volia perdre el seu pare; era l’únic vincle que li quedava. Com va impactar tot això en ella? No ho sé. 

Com ha influït tot aquest llegat en la teva identitat?

— El llibre ha estat la resposta a la necessitat d’endreçar el que vaig sentir de nena, les històries que em va explicar la mare de la família, la claustrofòbia que vaig patir de petita i que es donava la mà amb el patiment de la mare. D’alguna manera he recollit totes aquestes coses i he tancat l’esfera. Quan vaig acabar el llibre, em vaig quedar en pau. 

I en la teva literatura?

— A El cementiri de les matrioixques ja hi ha un poema sobre claustrofòbia, a La senyoreta Keaton i altres contes (Empúries, 2015) hi surten moltes bèsties, que eren el meu univers de petita. Entrar en contacte amb els animals em donava vitalitat. I al projecte que vaig fer de Pedrolo amb Comanegra ja parlava de dones molt vinculades a les cases. D’alguna manera, les obres anteriors pouen d’aquesta última, perquè l’univers jo ja el tenia dins.