Silvia Federici: "Hem de teixir el que el capitalisme ha separat"

BarcelonaCom defineix el concepte de 'comú' i què el diferencia del comunisme?

No s’ha d’entendre com a bé comú enfront de bé particular, sinó com a principi d’organització de la societat. Marx diu que el comunisme és l’associació lliure dels productors des de baix i defensa que l’estat desapareixerà, però en el comunisme realitzat en la història hem vist formes de capitalisme d’estat. Amb el concepte de 'comú' hi ha una diferència enorme: parteix de la base que tots els membres de la comunitat tenen accés als béns naturals i als que es produeixen. Es basa en la cooperació i en l’autogovern, que no surt d’una entitat separada de la vida de la reproducció, sinó que la política surt d'aquesta mateixa vida de la reproducció.

Es pot aplicar a grups amplis?

L’estat és una forma recent en la història de la humanitat; durant milers d’anys els éssers humans s’han organitzat de manera comunitària i en territoris amples, com l’Amèrica Llatina abans de l’arribada dels europeus. La gent s’involucrava en molts intercanvis de productes de tots els llocs. No hem d’identificar els comuns amb grups petits. L’autogovern, que defensa poder decidir sobre qüestions que ens afecten en la nostra vida, ¿és una idea utòpica o sempre l’haurem de transferir a una entitat que ens ha demostrat que només vol lucrar-se? Hem de pensar un altre model per trencar amb segles de fam, destrucció i guerres.

Ha dit que la vida no val la pena viure-la en un món hobberià en què la prosperitat passa per l’explotació, fins i tot la mort dels altres. Tanmateix, la història demostra que l'home no és el “bon salvatge” de Rousseau...

No es pot justificar la idea que la natura humana és individualista i predatòria perquè hi ha milions de persones que han donat la seva vida per aconseguir una societat millor. Per moltes raons s’han imposat ordres socials que s’han fundat sobre l’explotació i l’acumulació de la riquesa privada, però ¿estem condemnats a repetir aquest esquema? Seria assumir que les massacres i les injustícies són inevitables. No ho podem acceptar i hem de veure quines són les alternatives. Avui l’esperança passa per repensar la forma comunitària de vida.

Quin paper pot jugar la dona en aquest nou model organitzatiu?

Com a subjecte polític, les dones avui són extremament importants. Arreu del món veiem que és la dona la que impulsa el feminisme popular, és a dir, la que promou el tipus de mobilització que avui encapçala la lluita. La dona és el subjecte principal, perquè està al centre de la reproducció social. Històricament s’ha concentrat en la reproducció, en les necessitats de la vida i la dels altres; la seva mirada no separa les diferents esferes de la vida, veu què s’ha de canviar i sobretot lluita contra tota jerarquització que duu a les desigualtats. Hem entès que el capitalisme no només crea riquesa privada, sinó que propicia les jerarquies: usa els que estan al capdamunt de l’escala social per comandar i disciplinar els que estan a baix de tot.

Com es trenca amb tot això?

Creant xarxes de solidaritat i aliances també a nivell local. La lluita ha de subvertir la jerarquia a nivell local –gènere, raça, migrant no migrant...– i internacional, perquè existeix una jerarquia d’estats producte de l’imperialisme i el colonialisme. Crear formes d’organització que posin al centre les dones i els migrants, col·lectius que requereixen un espai propi per pensar que són víctimes de l’explotació... Cada forma d’opressió s’ha de combatre en la seva especificitat, si no es reprodueix i acaba debilitant la lluita.

Defensa que cal posar la qüestió de la reproducció al centre. Per què?

No podem canviar la societat ni aconseguir una lluita eficaç sense canviar la vida de cada dia i els processos de la reproducció. El capitalisme conservador diu “la mare a casa” i defensa la família nuclear; el socialisme els dona a l’estat, però aleshores en depèn. El principi del comú té en compte que l’estat té molt de pes. Ara per ara no podem no dependre de l’estat perquè no som capaços d’organitzar serveis com la salut o l’educació, perquè la riquesa està en les seves mans. Però sí que podem crear estructures a nivell local per pressionar i controlar els serveis de l’estat. Hem de deixar de pensar que l’estat ho farà tot i crear organismes que ens permetin intervenir en les decisions.

Però això en democràcies com la Suïssa ja ho fan, mentre que les democràcies escandinaves tenen molta cura pel comú.

No estic parlant del vot. A més, allà voten i després fan tot el contrari. El vot no significa res. A Dinamarca, sempre que hi vaig, em diuen que aquest objectiu de protegir el comú no s’aconsegueix. A Islàndia va haver-hi una gran vaga de dones i aleshores es va crear uns Consells de les Dones, unes organitzacions de base que no són revolucionàries, però tracten de la temàtica de les dones. És un bon model, però no és fàcil dur-lo a la pràctica perquè implica alliberar temps per poder participar en l’assemblea, i pensar quin tipus d’escoles volem, quin tipus de salut, com ens tracten a les dones a l'hora de parir, cosa que avui és perversa, o bé com tracten la gent gran al final de la seva vida. Em sembla que em suïcidaré, perquè em sembla que la perspectiva d’estar en un hospital sense mitjans és terrible. Necessitem una lluita coordinada. Les dones fan un gran treball per ajudar a morir la gent, i en quines condicions treballen! Als Estats Units han detectat una nova malaltia, la ‘money sickness syndrom’, la síndrome de la malaltia del diner, que afecta sobretot les dones de les comunitats immigrades. Són dones que s’angoixen per la falta de diners perquè no poden pagar els deutes i no poden alimentar els seus fills, etc.

És partidària de les quotes femenines?

La dona no ha lluitat per les quotes. Va passar el mateix amb el moviment dels drets civils. Han organitzat el discurs de la igualtat, que ha permès noves divisions. Ara els blancs diuen que estan discriminats, o els homes respecte a les dones! Dono suport a la quota perquè està bé, almenys és alguna cosa, però el moviment feminista ha lluitat per un sistema que aboleixi les desigualtats de soca-rel. La quota és un concepte negatiu d'escassedat i implica que s’ha de dividir.

Tanmateix, el masclisme persisteix i de vegades són les mateixes dones les que el perpetuen.

Algunes dones el perpetuen perquè, si no veus la possibilitat de canviar la teva vida, et valoritzes. La meva mare no era masclista, però criticava les dones que treballaven fora de casa i no s’ocupaven dels fills. Pertanyia a una generació que no es plantejava lluitar per canviar l’'statu quo', i realment les dones que surten de casa han de negociar una vida molt infeliç. Hi ha el fenomen de molts nens que creixen sols perquè ni el pare ni la mare estan a casa en tot el dia. Als Estats Units es parla d’un nou col·lectiu: els nens que porten la clau de casa penjada al coll. A Nova York molts nens aprenen als 12 anys a posar injeccions per cuidar els seus avis, perquè són les úniques persones que són a casa durant el dia, sobretot en les comunitats de migrants. Els moviments feministes dels anys 70 van cometre molts errors i sobretot titllant de conservadores i dretanes les dones que defensaven el paper de la dona a la casa. En realitat, moltes dones saben què els espera quan surten a treballar: la majoria fan dues feines, i solen ser feines que no són gens creatives. Es pot dir feixista a una dona que prefereixi no sortir a treballar? L’emancipació està molt bé si treballes a la universitat o en un diari prestigiós... És important desmitificar tots aquests muntatges i hem de crear una nova realitat que no ens obligui a escollir una cosa o l’altra.

Les dones són, per tant, una de les víctimes principals del sistema capitalista?

El capitalisme ha reconegut que les dones són les treballadores ideals, tot el desenvolupament tecnològic de la feina s’ha fet sobre el cos de les dones, i elles segueixen produint els nens, ocupant-se de la criança, del treball sexual... La dona avui és el pilar de l’organització i l’acumulació capitalista.

Però no reben la part de benefici que els pertoca!

Per això són tan importants: fan tot això de manera barata i després hi ha els homes, que les disciplinen i controlen. Les dones són víctimes de la violència, ja sigui perquè són les primeres a defensar els béns naturals perquè saben que si l’aigua està contaminada es destrueix la comunitat o perquè cada vegada accepten menys els abusos dels homes.

Què vol dir quan parla de tornar a ‘encantar el món’ en el seu últim assaig publicat per Tigre de Paper?

Teixir de nou junts allò que el capitalisme ha separat. Aquesta és una tasca del comú, perquè significa la cooperació amb els altres, reconstruir un lligam amb els altres, amb la natura, amb els animals, que són els nostres companys i companyes. El món es desencanta quan vivim segons el principi de buscar la nostra felicitat a costa de l’explotació dels altres o davant la indiferència al patiment dels altres. Hem de veure que la nostra vida forma part de tot un món més ample que nosaltres. Estic escrivint un altre llibre que és titularà Més enllà de la perifèria de la pell, en què defenso que el nostre cos no s’acaba en la pell sinó que manté una continuïtat amb els altres, amb la natura, els arbres, el vent, els animals... el cos vist en si mateix com un comú.