Sigrid Nunez: "Per a una dona és inconcebible disparar-se al cap"

BarcelonaSense pretendre-ho, Sigrid Nunez (Nova York, 1951) va inaugurar una trilogia de novel·les sobre el dol amb la magnífica L'amic (Navona, 2019). Després d'aquella reflexiva i a estones divertida història sobre l'impacte del suïcidi d'un escriptor en la protagonista, l'autora nord-americana va escriure ¿Cuál es tu tormento? (Anagrama, 2021), centrada en els últims dies d'una amiga malalta de càncer: la novel·la ha inspirat la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, La habitación de al lado, que arriba als cinemes el 18 d'octubre. Els vulnerables (L'Altra/Anagrama), amb traducció al català d'Ariadna Pous, és l'última peça d'aquest tercet de novel·les, que arrenca també amb la desaparició d'algú estimat per la narradora poc abans del confinament a causa de la pandèmia de covid-19.

Aquestes tres últimes novel·les seves comparteixen uns quants elements: un dels que potser crida més l'atenció és que els animals hi tenen un protagonisme destacat. A la primera hi ha un gran danès, a la segona un gat, i ara apareix un lloro. Per què?

— Els animals m'apassionaven quan era petita, i m'encantava llegir històries on sortissin. Més endavant em vaig adonar que, curiosament, els animals són poc presents a les novel·les.

Abans d'aquest cicle ja n'havia convertit un en protagonista, el Mitz, el tití de Virginia i Leonard Woolf.

— Sí! Era un tití que venia de l'Amèrica del Sud i que la parella van adoptar. En parlen sovint tant als dietaris com a les cartes. Amb tota la informació que vaig trobar vaig fer una falsa biografia de l'animal, Mitz, the marmoset of Bloomsbury [Mitz, el tití de Bloomsbury, 1998].

Hi ha pocs animals en la ficció, però ens agrada llegir sobre animals?

— Sens dubte. A ¿Cuál es tu tormento?, el gat només surt en un capítol, però la majoria de lectors que m'interpel·len em parlen de les pàgines on apareix. Posar un animal fa que la novel·la sigui més tendra, i també en realça l'humor. Observar la conducta dels animals ens fa gràcia, tant si són mascotes com si els veiem al zoo, entre reixes. Els únics animals que fan por són les serps.

A vostè també?

— Sí. Són temibles. I alhora reconec que són precioses i tenen un punt fascinant. Quan era una nena les veia com petits monstres.

A Els vulnerables hi ha un lloro que es diu Eureka i que viu en un pis enorme a Manhattan. La narradora s'hi instal·la durant la pandèmia per cuidar-lo perquè la seva propietària li demana aquest favor.

— Al llarg dels anys he tingut curiositat per anar llegint sobre lloros, però també em dedicava a estudiar-los en una gran botiga de Bleecker Street, quan hi vivia a prop. M'admirava observar tots aquells lloros, valorats en milions de dòlars. A més, el lloro és un animal literari des que Flaubert el va convertir en protagonista del relat Un cor senzill. Totes aquestes raons van confluir en la concepció de l'Eureka.

També Virginia Woolf té un conte sobre un lloro...

— Sí.

La primera frase del llibre és precisament de Woolf: "Era una primavera incerta". Ve de la novel·la Els anys. Això la fa reflexionar sobre per què no hauríem de començar una novel·la parlant del temps.

— Woolf ho fa a Els anys i Dickens a El casalot. Són començaments memorables, i alhora desafien aquesta norma no escrita sobre l'error de fer arrencar una novel·la parlant del temps. La meva està ambientada precisament en una "primavera incerta", la del confinament a causa del virus de la covid-19.

Quan vam deixar enrere la pandèmia, molts editors deien que n'havia començat una altra: la de rebre manuscrits sobre la pandèmia.

— Sí, era una altra norma no escrita que m'hauria hagut de tirar enrere a l'hora d'escriure Els vulnerables.

També la presència de somnis.

— Incloure somnis tampoc té gaire prestigi, és cert. I jo n'incloc.

Tot són prohibicions.

— Una mica...

Un dels grans desafiaments d'Els vulnerables és centrar-se en la mirada d'una dona madura que no pateix la malaltia, sinó que observa com canvia el món acompanyada d'un jove tant o més fràgil que ella. Abunden les novel·les que exposen traumes, però n'hi ha moltes menys sobre la vulnerabilitat. Hi està d'acord?

— Sí. Ens espanta llegir sobre la feblesa i la vulnerabilitat, però cap de nosaltres se n'escaparà. Fins que no perdem algú no ens n'adonem. Els americans portem la mort molt malament. Potser té a veure amb el nostre sistema sanitari deficient... Neguem la mort perquè no tenim ni els rituals ni les paraules adequades per enfrontar-nos a la mort.

Vostè hi ha donat moltes voltes.

— Bona part dels lectors que m'escriuen ho fan perquè han patit una pèrdua. M'inquieta que la majoria admetin que se senten avergonyits dels seus sentiments. Hauríem d'acceptar que no tots som capaços de superar la mort d'algú estimat. Sembla que no deixar enrere el dol ens converteixi en malalts.

Col·loca la vulnerabilitat al centre perquè vol que sentim empatia per qui pateix, oi?

— Hi ha dos tipus de persones: els que quan veuen algú que pateix hi senten empatia perquè pensen que a ells també els podria passar, i els que creuen que a ells no els passarà mai. Aquests últims, normalment, consideren que algunes persones pateixen perquè són així. És com si d'alguna manera ho mereixessin.

Hem oblidat que fa quatre anys només teníem un tema al cap: sobreviure a la pandèmia.

— De cop, i durant un breu període de temps, ens vam adonar que tots érem vulnerables. Jo, per exemple, formava part del grup de risc perquè tenia més de 65 anys.

La narradora té la seva edat. Es veu forçada a conviure amb un jove, el Blet, que també és fràgil.

— Totalment. El Blet em servia per parlar de com els desordres alimentaris abunden cada vegada més en els nois joves. Els desordres, les addiccions i la desesperació abunden tant en homes com en dones. A vegades, però, hi ha especificitats per a cada gènere. Hi ha homes que se suïciden clavant-se un tret al cap, però les dones apunten cap a un altre lloc: saps quin?

No.

— Al cor. Per a una dona és inconcebible disparar-se al cap.

Al llibre hi ha múltiples reflexions literàries. N'hi ha una sobre com els homes ens autocensurem cada vegada més a l'hora d'escriure.

— Ara seria molt difícil que un home s'atrevís a escriure sobre un personatge com Madame Bovary o com Anna Karènina. En general, les dones de les novel·les són més intel·ligents i divertides que els homes. A vegades els escriptors també les pinten guapes, però no excessivament atractives, perquè no se'ls consideri predadors sexuals. En la ficció, les dones som ara moralment superiors i els homes, quan no sou directament el mal, sou idiotes, incompetents i ridículs.

Un home que ha adaptat un llibre seu recentment és Pedro Almodóvar. Què li ha semblat La habitación de al lado?

— M'ha encantat. Almodóvar ha estat un dels meus ídols des de fa anys. Li vaig donar llibertat absoluta perquè soc conscient que el cinema és un art diferent de la literatura. Encara que el final de la pel·lícula sigui diferent del de la novel·la, totes les idees importants hi surten: el dolor de la pèrdua, la malaltia terminal, l'envelliment, l'amistat entre dones i el consol que ens donen l'art i la natura. Per molt horrible que sigui un càncer i la mort d'algú, el món continua estant ple de bellesa. Cal tenir-ho present.