Priscilla Morris: "A l'incendi el meu besoncle va perdre tota l'obra de la seva vida"

BarcelonaPriscilla Morris (Regne Unit, 1973) viu entre Irlanda i Romanyà de la Selva, però va passar tots els estius de la seva infantesa a Sarajevo, la ciutat natal de la seva mare. Morris tenia 19 anys quan va esclatar la guerra de Bòsnia i els seus avis i altres familiars van quedar atrapats a la capital, que va estar assetjada durant 1.425 dies en el que es coneix com el setge més llarg de la història moderna. Ara narra aquestes vivències a Papallones negres (Periscopi, 2024; traduïda al català per Marc Rubió), una novel·la de debut que ha passat tretze anys escrivint i que li ha valgut molts elogis. Entre ells, una nominació al Women’s Prize 2023 i un lloc entre els 10 millors llibres de ficció històrica del 2024 segons The New York Times.

El setge de Sarajevo va marcar profundament la seva família. En quin moment sent que ha d'escriure aquesta història?

— La guerra va convertir la majoria dels meus familiars en refugiats. Quan tenia 26 anys vaig assabentar-me de la història del meu besoncle, que era un pintor paisatgista a Sarajevo i que tenia l’estudi a sobre de la Biblioteca Nacional. La Biblioteca Nacional va ser bombardejada i es va incendiar, amb més de dos milions de llibres. A l'incendi el meu besoncle va perdre el seu estudi i 300 quadres, tota l'obra de la seva vida. Va ser una tragèdia per a ell. Després va aconseguir escapar-se de Sarajevo amb l'últim comboi de la Creu Roja i es va instal·lar a Anglaterra amb la seva dona i la seva filla. I, després d'un període de recuperació, va tornar a pintar. Va continuar pintant durant les dues dècades següents, i crec que això va ser la seva manera d'integrar-se de nou a la societat. Quan vaig sentir la seva història al funeral del meu avi, vaig sentir una història d'esperança, de com l'art ajudava a superar la tragèdia de la guerra. Perquè el meu avi, en canvi, no va superar mai la guerra.

La novel·la es basa en l’experiència del seu besoncle, Dobrivoje Beljkašić. Però per encarnar-la ha triat la Zora, un personatge femení i de mitjana edat. Per què?

— A l'inici tenia un protagonista masculí, però em vaig adonar que no funcionava. Era massa proper a la història real, i jo volia escriure ficció. A més, com a part de la investigació vaig anar a viure cinc mesos a Sarajevo el 2010 per entrevistar molta gent sobre l'experiència del setge, i moltes eren dones. Els records que em van quedar gravats passaven a través dels ulls d'una dona. Però, sobretot, vaig tenir un moment d’inspiració creativa. El personatge de la Zora se’m va aparèixer. Recordo que estava llegint i de sobte vaig veure aquesta dona pèl-roja de 55 anys, i va ser com si ja sabés coses d'ella: que estaria sola quan comencés el setge, que se separaria del marit i que desenvoluparia una amistat amb algú molt proper. 

Què ha canviat a Sarajevo respecte als estius que hi passava de petita?

— Va ser trist tornar-hi, perquè els meus records d’infantesa a Sarajevo són molt feliços: de la bellesa del paisatge; dels meus familiars, que són de diferents etnonacionalitats però que es porten molt bé entre ells... Quan vaig tornar-hi 22 anys després per investigar per al llibre era diferent. Sarajevo és una ciutat molt bonica, però sota la superfície encara hi ha molta tensió, i em fa mal. Abans de la guerra un de cada tres matrimonis eren de nacionalitat mixta, ara la composició ètnica de la ciutat és diferent.

Les identitats són un tema complex, a Bòsnia. Com va decidir abordar el tema?

— La Zora és serbobosniana, però antinacionalista, així que està en contra dels agressors serbis que ataquen Sarajevo des dels turons. Si vaig decidir que fos serbobosniana és perquè el meu besoncle i la meva mare ho són. Hi ha una visió simplificada del setge: que és que eren serbis atacant els musulmans. Però en realitat a Sarajevo hi havia més que musulmans: hi havia serbis bosnians i també hi havia croats bosnians. Per a mi era molt important mostrar el Sarajevo que recordo d'abans de la guerra, que era molt multicultural. Per això al bloc de la Zora hi viu el Mirsad, que és un llibreter musulmà, i la parella del davant és un matrimoni mixt: la dona és serbobosniana i l'home és bosnià croat.

Narra les experiències dels seus familiars, però no les seves. Devia ser difícil viure el setge des de l’altra banda.

— Sí, van ser quatre anys horribles. Engegar la televisió cada nit i veure imatges de persones a qui disparaven franctiradors pel carrer, edificis explotant, gent fent cua per l’aigua, saber que no hi havia ni menjar ni electricitat… I no poder parlar amb els meus avis perquè les línies telefòniques estaven tallades. Va ser terrible, no sabíem si estaven vius o morts. Sobretot per a la meva mare, esclar. En canvi, jo tenia 19 anys, saps? Feia coses d'adolescent: anar a la universitat, a festes... Però recordo sobretot la incomprensió. No entenia què passava. Aquest desig d'entendre la guerra em va portar a escriure la novel·la anys després.

A la novel·la elogia l'art com a forma de salvar les persones. Creu que l'art és una forma de resistència? 

— Sí, però la resistència pot tenir una connotació lleugerament equivocada. L'art no pot aturar la guerra, esclar, però l’art és resiliència. Et pot donar forces i pot donar un sentit. Et pot ajudar a connectar amb les persones i a donar sentit a la vida, donar-te dignitat. Un setge és bàsicament una agressió llarga i lenta amb el propòsit de minar la moral de la gent, de destrossar-la. Com que pots morir cada cop que surts al carrer, et redueix bàsicament a l'estat animal. L’art t’ajuda a alçar-te de nou, t’humanitza, et dona forces per continuar. En aquest sentit, sí, l'art és una forma de resistència a la degradació de la guerra. 

Papallones negres té moments de molta dificultat, però també de llum, com la solidaritat entre veïns.

— Quan parlava amb la gent sobre la seva experiència de la guerra, tots m'explicaven coses horribles, però també moments de molta alegria. Quan veies un amic que feia una setmana que no veies i encara era viu, era un moment de celebració. Quan et bevies un got d'aigua després de molt de temps, tenia gust de xampany. Volia plasmar aquesta vitalitat i intensitat. Sota el setge, el temps es diluïa, però alhora es vivia molt en el moment. Quan passava alguna cosa bona t'hi agafaves i ho gaudies, perquè no sabies si l'endemà estaries viu o mort.

Quan va publicar el llibre, els seus avis i el seu besoncle eren morts. Els hauria agradat?

— Em sap molt greu que el meu besoncle es morís el 2015, abans de publicar-lo. Però en va llegir un esborrany i n'estava satisfet. També sabia que havia convertit l'artista masculí en una artista femenina i li semblava bé. Era un home increïble, en Dobri. Crec que li hauria agradat molt. Els meus avis? No ho sé... El meu avi era bastant nacionalista serbi, de fet. Jo no estava gens d'acord amb les seves opinions. No li hauria agradat, honestament. Però no m'hauria sabut greu. De fet, m'hauria sabut greu si li hagués agradat.

Vius mig a Catalunya, mig a Irlanda. Ets mig bosniana, mig britànica. Com combines aquestes identitats? 

— Ser una barreja forma part de la meva pròpia identitat. Estic molt orgullosa de tenir una mare no anglesa, i de tenir un pare anglès. I possiblement per això també m'interessa molt aquest tema de la multiculturalitat. És molt enriquidor tenir identitats mixtes. Fa que tinguis una experiència més rica, i t’amplia la mirada i la comprensió de la vida.