Carla Gracia: "Vaig seguir un altre camí i va ser el moment més bonic de la meva vida"

BarcelonaQuan li van dir que El jardí adormit (Univers/Espasa) encaixava perfectament entre les novel·les de healing fiction (ficció curativa), Carla Gracia Mercadé (Barcelona, 1980) no sabia gaire de què li estaven parlant. "Vaig escriure el llibre que jo necessitava, un refugi on entrava quan les coses anaven malament", explica l'escriptora. Evocadora i plena de bellesa, la cinquena novel·la de Gracia és la història d'una dona que viu amb el pilot automàtic i un dol latent fins que marxa a l'Empordà per despertar un jardí adormit. L'Iris trobarà en les plantes una llar i una pau de valors incalculables, però per arribar-hi abans haurà de decidir qui vol ser.

La teva carrera com a escriptora va començar el 2014 amb Set dies de Gràcia (Rosa dels Vents). Dotze anys després, t'has situat durant setmanes a la llista dels llibres més venuts amb Perfectament imperfecta (Univers), el títol anterior a El jardí adormit. Professionalment, ara estàs al lloc que esperaves?

— Amb Set dies de Gràcia no sabia gaire què volia, només sentia els personatges que em parlaven a l’orella i els havia de seguir. En aquella època em vaig permetre deixar la feina i anar-me’n a viure al camp per dedicar-me a escriure. Va ser meravellós, i de fet és una mica la història que relato a El jardí adormit. I si tot això que ens han dit que hem de fer no és per a nosaltres? Jo vaig seguir un altre camí i va ser el moment més bonic de la meva vida. 

Després d'aquella primera novel·la va venir L'abisme (Univers, 2019), que et va portar a marxar al Regne Unit a fer un doctorat.

— Quan vaig publicar L’abisme em preguntava si era bona escriptora. On s’ha de treure el títol que t’ho certifiqui? Vaig buscar el millor doctorat d’escriptura, el de la Universitat de Bath, i no sé com em van acceptar, perquè només agafen dues persones cada any a tot el món. Allà vaig entendre que l’escriptura és un procés, que pots compartir els textos que no estan acabats, que els pots estripar i no passa res. Vaig aprendre a escriure des de la llibertat de la ficció. Després vaig aconseguir una plaça a la universitat, casa, marit, fills. Fins que el meu fill gran va tenir un brot psicòtic que ho va parar tot. 

D’aquella experiència en va sortir Perfectament imperfecta, la història d'una mare amb un fill amb trastorn d'espectre autista. I pocs mesos després ha arribat El jardí adormit. Els has escrit en paral·lel?

— Perfectament imperfecta va quedar aturat perquè volia que molta gent se’l llegís abans de publicar-lo: la meva mare, la psicòloga i la psiquiatra del meu fill, el seu pare… Vaig haver de lluitar molt, sobretot perquè la meva mare no volia que es publiqués. I mentrestant vaig començar a pensar en El jardí adormit, sobretot els dilluns a la tarda, quan anava a pintar flors al centre cívic. En aquella època, abans de separar-me, estava completament esgotada i amb molta càrrega emocional. Em vaig donar els dilluns a la tarda per a mi i el primer dia vaig estar dues hores plorant.

Per a l'Iris, les plantes són el camí que la porta a superar un dol. Als agraïments de la novel·la dius que les plantes "sostenen, curen, transformen". Com t'han curat a tu?

— Dibuixar flors em donava alegria, i aviat vaig començar a buscar quines propietats tenien. Les plantes ens permeten sentir que una altra vida és possible. Creixen a poc a poc, ens diuen que no cal viure tan de pressa. Quan estic en un jardí o a la muntanya, tinc la sensació que després de mi les plantes encara seran allà. I després hi ha el fet que sempre ens han obligat a mirar les flors com un ornament quan, encara avui, la major part de la medicina se sosté en propietats de plantes. La rosa de Jericó és meravellosa, sembla morta, però li poses aigua i neix. La passiflora només floreix durant 30 segons o un minut. No tens ni temps de fer-li una foto: has d’estar gaudint el moment.

Tu vas decidir baixar el ritme per dedicar-te a escriure, i ara aquesta història t'ha servit d'inspiració per parlar d'una protagonista que deixa una bona feina en un banc per anar a cuidar un jardí a l'Empordà.

— A mi em van oferir feina a Londres, al banc JP Morgan, i vaig anar-hi a fer una entrevista. Quan em van preguntar quins llibres d’economia tenia a casa vaig adonar-me que aquell no era el meu lloc. Volia que la protagonista tingués l’oportunitat que jo vaig tenir: anar a un espai que fos un refugi amb la natura per crear el seu propi jardí, i allà remoure la profunditat. En el seu cas és el dol de la germana i la culpa. Per a mi, era el dol del que hauria pogut ser, la pressió d'haver de ser perfecta.

Per aconseguir-ho, l'Iris necessita desenganxar-se del marit, l’Alister. Escrius que “les persones que més ens fereixen són les que, sense voler, ens salven”. És així?

— El cervell està acostumat a fer els mateixos circuits: allò que has conegut tota la vida ho vas repetint. El meu pare va ser revolucionari i comunista, però a casa era molt dur. I jo sempre he buscat homes intel·ligents i idealistes que em menystenien i em maltractaven psicològicament. Saltar a un altre circuit genera una sensació de por. Per a l’Iris el més fàcil seria tornar amb l’Alister, que li dona seguretat. En Marc és amable i la tracta bé, però està resolent els seus fantasmes, mentre que l'Alister no els vol ni mirar. La història de l'Iris és una crida a saltar de circuit: potser el d’en Marc tampoc li serveix, però almenys ho haurà provat.

Un d'aquests fantasmes és l'Anaïs Loin, una pintora de flors que va viure un infern a la casa on l'Iris treballa. En qui t’has inspirat per crear aquest personatge?

— Tenia el projecte d’un llibre sobre les dones que van permetre als homes ser grans escriptors. Vaig descobrir que Dickens es va casar amb la filla del seu editor, van tenir nou fills i tres se’ls van morir. Ella va entrar en una depressió i, al cap d’uns mesos, ell va començar a enviar cartes a metges i a la premsa explicant que la seva dona estava boja, només per treure-se-la de sobre i casar-se amb l'amant. Quantes de nosaltres ens hem rebaixat per l’estabilitat de la família, perquè l’ego de l’home estigui content? Ara estic en un moment molt de dones, em ve molt de gust escoltar-les i llegir-les, em trobo una mica ja al límit amb els pensaments dels homes. Potser hi ha molts llibres sobre la maternitat, la menopausa o els abusos, però és que els necessitem. No se n’ha parlat prou.

Cada capítol de la novel·la està encapçalat per una planta, que d'alguna manera o altra acaba apareixent a la història. En el teu cas, quina planta et defineix millor?

— Quan vaig començar la novel·la era molt una rosa de Jericó, però potser la que més em defineix és l’iris. És el punt d’equilibri entre allò material i espiritual. Tinc una part pràctica, vull que es venguin llibres i vull ser independent econòmicament, i alhora les meves arrels són la part més espiritual. També vull ser un xiprer per als meus fills: que em vegin de lluny i sàpiguen que sempre hi seré, que sempre poden tornar.