James Ellroy: “La recerca se me’n fot: Jo invento històries”

Encara que porti corbata de llacet i es passegi amb una senyorívola americana de quadres, James Ellroy (Los Angeles, 1948) és conegut per les seves invectives i provocacions. Sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-lo, l’autor de L.A. Confidencial i Perfidia dispara paraules sense silenciador. La clau és aprendre a esquivar les bales verbals entrant en el joc del novel·lista. No és un exercici fàcil: fins i tot assegut, el nord-americà -que fa metre noranta- et converteix fàcilment en el canapè que pinçarà amb dos dits i es cruspirà en un tres i no res. Després d’una salutació mínimament cordial -Ellroy mira el rellotge i diu: “Tenim mitja hora”-, entrem en una de les sales del Palau de la Virreina, disposats a començar l’entrevista. “Aquí s’hi prenen decisions importants, oi?”, demana. No sabem la resposta, i si fos el cas tampoc contestaríem: els periodistes només fem preguntes.

S’acaba de reeditar en castellà Mis rincones oscuros (Literatura Random House), un llibre de memòries del 1996 en què explica la investigació que va emprendre per esbrinar qui va assassinar la seva mare el 1958, quan vostè tenia 10 anys. Quan el va publicar, començava a escriure la trilogia sobre els baixos fons dels Estats Units. Com va afectar - o potser infectar - la seva trajectòria aquest llibre de memòries?

Va ser la primera vegada que escrivia no-ficció. Abans d’això havia publicat diverses novel·les i havia fet algun article periodístic, però mai m’hi havia posat a fons. Vaig trobar el meu estil des de la primera novel·la, Réquiem por Brown (1981), i vaig anar-hi aprofundint en els següents llibres: a la trilogia de Lloyd Hopkins (1984-1986) però també al Quartet de Los Angeles [que va començar amb La dalia negra el 1987]. Frases curtes i directes. I frases amb dos complements separats per comes. És un llibre escrit amb una gran nitidesa. Quan el vaig acabar, deixant de banda el contingut emocional del llibre, tenia unes ganes boges de tornar a la ficció.

Tinc la impressió que a Mis rincones oscuros va ser tan concís perquè escriure li feia mal. En els seus últims llibres les frases són més generoses.

El meu estil s’ha anat expandint. És veritat que ja no soc tan concís ni tan incisiu. M’he adaptat a la complexitat emocional creixent dels meus personatges. Kay Lake, William H. Parker i Hideo Ashida, protagonistes de Perfidia (2014), són més reflexius, i com que jo em poso a dins de les seves ànimes, quan les mostro he de ser fidel a la seva manera de ser.

Tornem al contingut emocional de Mis rincones oscuros. No construeix un relat gaire positiu sobre la seva infantesa.

Volia ser sincer sobre la meva vida. Em vaig retratar tan càndidament com en vaig ser capaç.

Però vostè no era un nen càndid.

No, de cap manera! [Riu.] Jo era un nen atemorit, però també rabiós i atent a tot el que passava al meu voltant.

Quan els seus pares es van divorciar, vostè preferia viure amb el seu pare. Fins i tot diu que quan la seva mare va ser assassinada s’ho va prendre bé perquè així podria estar sempre amb ell.

El meu pare era permissiu i la meva mare no. El meu pare xerrava molt i tenia poder de convicció. Ella no. A més, era alcohòlica i tenia rampells de mala llet. La jutjava severament per culpa d’aquest problema...

Mentre escrivia Mis rincones oscuros, però, l’opinió sobre la seva mare va anar canviant.

Sí. A mesura que vaig anar sabent més coses d’ella me la vaig mirar amb més tendresa i amb més respecte.

La seva mare torna a aparèixer al segon llibre de memòries que va escriure, A la caça de la dona (Angle / Random House, 2011). Allà encara mostra una imatge més inclement de vostè mateix.

És un llibre sobre les meves experiències amb dones. L’adulteri és pecat, i jo vaig tenir relacions amb dues dones casades. Encara que sabia que estava malament, vaig seguir amb elles. Hauria d’haver sigut més dur amb mi mateix llavors. Però vaig ser permissiu.

Hi apareix un Ellroy terrible.

És l’únic dels meus llibres que retiraria del mercat. Em penedeixo d’haver-lo escrit. Però ja no hi ha marxa enrere: tots aprenem dels nostres errors.

Mentre el llegia l’imaginava boxejant amb vostè mateix. Era una escena de lluita difícil, perquè cada cop que un Ellroy clavava un cop de puny, l’altre Ellroy l’havia d’entomar.

Tens raó. L’art prové d’una ànima dividida. D’una banda necessites el pecat; de l’altra has d’obeir Déu. Aquest conflicte ha sigut essencial en mi. Importantíssim.

Ha fet les paus amb vostè mateix?

Podríem dir que sí.

Per què segueix escrivint?

Vaig començar aquest segon quartet de Los Angeles perquè una nit, mentre era al meu apartament de Hollywood, vaig mirar per la finestra i se’m va acudir la primera novel·la de la sèrie, Perfidia. Vaig veure els personatges. Els trens carregats de presoners. Els camps de concentració. No em vaig plantejar mai que faria una gran novel·la sobre la injustícia. Va ser més senzill que això: la història em va visitar.

¿Es prepara d’alguna manera perquè el visiti una història?

Intueixo quan arribarà, però poc abans que arribi. No puc preveure-ho amb temps. Sé que no serà una història que passi després del 1972. És l’últim any que m’ha interessat.

L’any 1972 vostè tenia 24 anys. ¿Creu que s’ha quedat als anys 50 i 60 per reviure, d’alguna manera, els seus anys de joventut?

Soc fill de la meva imaginació. Hi ha pocs periodistes i crítics que siguin capaços d’entendre’m quan els dic que invento les coses o que no sé per què he escrit el que he escrit. La recerca se me’n fot: jo invento històries. És així! [Riu.] Crec en el poder de la meva imaginació. La meva obsessió pel passat arrenca de molt lluny: quan tenia set o vuit anys ja llegia revistes antigues, m’agradava més que llegir sobre l’actualitat. M’agrada més rellegir llibres vells que novetats. Enguany és el centenari del naixement de Leonard Bernstein, i és possible que en llegeixi articles i també biografies. Bernstein va ser un mestre.

Veig que una de les seves guerres encara obertes és el present.

Sí! [Riu.] La gent té idees molt antiquades sobre el present i el passat. En part per culpa d’internet, gairebé tothom està pendent del present. D’acord. Quan em pregunten per què no escric sobre l’actualitat, la resposta és molt senzilla: l’actualitat m’és indiferent. Jo escric sobre el passat i punt. Perfidia és una novel·la ambientada el 1941 que explica l’internament de japonesos en camps de concentració als afores de Los Angeles. No té res a veure amb la guerra de l’Iraq ni amb Guantánamo. Va de japonesos en camps de concentració i prou. ¿Tant costa d’entendre?

Tornem al passat, llavors. Vostè vivia entre Los Angeles i una petita ciutat a prop, El Monte.

El Monte és a 20 quilòmetres de Los Angeles. És un lloc merdós: ple de pols, emboirat. A l’estiu hi fa una calor terrible. Créixer allà no va ser fàcil, estava ple d’adolescents conflictius que te la fotien per qualsevol cosa. No m’agrada.

A la dècada dels 50 era un lloc ple de restaurants, de drive-ins i de bars on la gent s’emborratxava. Hi havia molts homes i dones divorciats.

Ahà, exacte [riu]. Aquella època es definia per dues paraules: motel -el lloc on es trobava la gent que volia tenir relacions il·lícites- i liquor store -era una època en què l’alcoholisme abundava.

Tret de Lloyd Hopkins - que va protagonitzar tres novel·les seves als 80 - no té un únic protagonista estrella, a diferència d’autors com Chandler, Camilleri i Vázquez Montalbán. ¿Creu que això l’ha ajudat a créixer com a escriptor?

Sens dubte. El que a mi m’agrada és escriure novel·les enormes des de punts de vista múltiples on surtin molts personatges. El meu gran tema és la infraestructura humana secreta que es troba rere els grans esdeveniments socials. A Perfidia hi conviuen personatges inventats i d’altres que van existir, com el cap de la policia de Los Angeles, William H. Parker. El que m’interessa és mostrar la història a través de gent anònima. De tant en tant permeto que un dels meus personatges s’emboliqui amb algú de veritat: Dudley Smith, per exemple, té un afer amb Bette Davis.

Ho hauria volgut fer vostè?

No! [Riu.] A mi m’agradava més Joan Crawford.

“La història és el crim dels Estats Units. El meu país mai no ha estat innocent”, va dir l’any 2010. ¿La seva ficció hauria pogut créixer en un país innocent?

Jo soc americà de cap a peus. Els Estats Units em semblen un gran país i una bona influència per al món. Vull comprendre la història d’Amèrica perquè m’importa. Aquesta és la meva gran diferència respecte als altres novel·listes: Amèrica em preocupa i hi crec.

Però a vostè li agrada escriure sobre homes dolents.

Homes dolents amb una ànima fonda. Homes dolents torturats. Els meus homes dolents no són només dolents.

I dones poderoses. Kay Lake s’acosta a l’arquetip de femme fatale.

No crec que ella faci anar els homes pel mal camí: és el contacte amb ella el que desperta el seu esperit autodestructiu. Tu ets el teu pitjor enemic. El món està ple de culpa, de misèria i de dolor.