Piti Español: "El radicalisme és molt poc de pactes i a la vida has de pactar"

BarcelonaDos nois corren cap a la policia amb una pedra a la mà a la imatge de la coberta de Memòria de tots tres. Els joves i els dies (Multistudio Books). Un d'ells és l'escriptor Piti Español (Barcelona, 1954), autor d'aquesta novel·la que relata la seva joventut durant la Barcelona convulsa dels anys 70.

Són unes memòries autoficcionades?

— Hi ha la meva vida; la del meu cosí, Quim Marieges, a qui dedico el llibre, i la d'amics com el David o el Rodolfo. Amb tots he construït els personatges.

Hi ha cròniques, guions i poemes que fan d'esquelet a l'argument. Acompanyen l'evolució dels personatges?

— Els documents que poso tots són de debò. Vull lligar-ho molt a la realitat.

El llibre comença amb el suïcidi de Gabriel Ferrater. Què va significar?

— Ens va impressionar molt que es va suïcidar perquè no volia arribar als 50 anys. Ens va impressionar molt a un grup d'estudiants universitaris que teníem moltes inquietuds culturals i literàries, i també polítiques, que algú hagués estat tan clar de dir això i fer-ho.

Li vau fer un homenatge al bar de la Universitat.

— I també en una llibreria. Vam repartir sobres amb una bossa de plàstic a dins, que és com es va suïcidar Ferrater. Són aquestes coses que fas quan ets molt radical.

La joventut d’ara és menys radical?

— No és que la joventut d'aquella època fos així, sinó que era un sector molt reduït de gent que va provocar molts canvis, des de qüestions culturals fins a qüestions polítiques i eròtiques.

Ara hi ha menys mobilització o més control?

— El franquisme no només era antidemocràtic i feixista, és que era molt avorrit. Llavors, la gent que tenia una mica d'esperit feia coses que tenien molt de color. Aleshores, la sort és que la joventut d’ara no hagi de fer totes aquelles bogeries amb aquella creativitat extrema que teníem nosaltres.

Per què has triat l’etapa de la joventut?

— Tenia moltes coses a explicar d'aquesta època i que em sembla que s'han explicat poc, sobretot des d'aquest punt de vista tan personal. M'interessen més les coses petites que no pas les grans. Per exemple, quan parlo dels atemptats del MIL i del Puig Antich i de la presó, intento explicar quina olor feien les cel·les i com és tocar una arma. Per això he parlat amb gent que va fer atemptats, que va atracar bancs i que són amics meus.

No hi ha un suport cap a aquestes persones?

— No. És un desastre fer això. A més, un grup com els MIL reconeix que feien atracaments per poder tenir diners per poder fer atracaments per poder tenir diners per fer atracaments. Era un peix que es mossegava la cua.

Creus que és inevitable que amb l'edat ens moderem políticament?

— Jo crec que sí, i és bo. El radicalisme té un problema, que és molt poc de pactes. I a la vida has de pactar amb els teus fills, amb la teva parella, amb els teus pares, amb tothom. A la política també. El radicalisme es converteix en una mena d’egoisme, de pensar que tu tens tota la veritat.

I com veus el panorama polític actual?

— A mi em fa molta por la tendència autoritària i, entre cometes, mentidera i populista que hi ha. És Trump, és Bolsonaro, és Vox, és de vegades Ayuso, és Putin. Han estudiat molt com ha de ser el missatge polític i fan una cosa que és perillosíssima. Intenten crear emocions dient una barbaritat. Després ho neguen, però què et queda com a record? L'emoció.

També retrates els estralls de l'heroïna.

— L'entrada del cavall va ser terrible. Al principi era molt barata i era molt fàcil enganxar-te. La droga és una meravella, però la primera vegada. Tinc molts amics que han mort d'això.

Hi apareixen molts referents culturals: els spaghetti westerns, El Víbora, Cavall Fort...

— Esclar, és que jo no puc entendre la meva vida sense aquests referents culturals.

Com són els referents actuals, en comparació?

— Ara no saps on triar. A part, la cultura també era una militància. Tu la defensaves perquè tenies la sensació que no era una cosa que et venia donada, sinó que allò et donava vida i et feia entendre el món.

A la coberta hi apareixes tirant pedres a la policia. Ara ja no se'n tiren gaires?

— Penso que cal molt menys. Ara et pots manifestar legalment i la policia ha de venir darrere a protegir-te. Tiràvem pedres a la policia per defensar la sortida de la manifestació.

Què en penses, de la violència?

— La violència és, entre cometes, una mica com una droga. Et dona molta adrenalina.

Tenim més por de la violència ara?

— És que se n'ha de tenir perquè és dolenta, però en aquella època em semblava que era necessària. I el problema és que a vegades es crea una violència molt forta i per anar en contra no pots fer altra cosa que ser violent tu, que és el que passa a Ucraïna.