Carles Casajuana: "Quin és el límit en la relació que poden tenir alumnes i professors?"

BarcelonaCarles Casajuana (Sant Cugat del Vallès, 1954) és un dels novel·listes més subtilment irònics del panorama literari català contemporani. Sigui revisant episodis emblemàtics com l'últim viatge de Josep Carner a Catalunya (Retorn, 2017), de thrillers en què el món empresarial i el polític queden entrellaçats amb gràcia (Un escàndol sense importància, 2011), o atrevint-se a plantejar una farsa sobre la corrupció a dins de l'Ajuntament de Barcelona (Les pompes del diable, 2019), l'escriptor i diplomàtic retirat –ha estat ambaixador a Grècia, Malàisia, el Vietnam i el Regne Unit– ha bastit una trajectòria de prestigi recompensada amb premis com el Ramon Llull, que va rebre el 2009 gràcies a L'últim home que parlava català. A La guerra dins la guerra (Proa, 2025) recupera els personatges dels dos escriptors barcelonins d'aquella novel·la. En Miquel Rovira està acabant una novel·la sobre la Guerra Civil. L'altre, Ramón Balaguer, es guanya la vida impartint classes en un taller literari. Tots dos s'acaben retrobant per fer evidents les seves diferències en la literatura, en la política i en l'amor.

A La guerra dins la guerra, la identitat hi és fonamental, com ja passava amb L'últim home que parlava català i El melic del món (Columna, 2013), novel·les amb les quals configura un tríptic que es pot llegir de forma independent.

— M'agrada jugar amb la idea d'identitat, amb el xoc que es dona entre la cultura catalana i la castellana aquí. El món cultural català prescindeix del castellà: fa com si no existís. El món castellà en prescindeix d'una altra manera: es mira Barcelona com la capital del món editorial en llengua castellana, té molt presents els escriptors d'un gran pes que hi han passat... Una i altra cultura s'ignoren. És fort, perquè els autors van als mateixos bars i publiquen articles als mateixos diaris!

Al llibre afegeixes una tercera variable a aquest conflicte: el de Chantal Grenier, una noia de Mont-real, llicenciada en filologia hispànica, que vol fer una tesi sobre "les dones estrangeres que van venir a ajudar els republicans com a part de les Brigades Internacionals".

— Si vols parlar de la Barcelona d'avui és inevitable pensar en els expats. Hi ha un 25% d'estrangers vivint-hi, cal que aportin també el seu punt de vista. La mirada dels dos escriptors i la de la Chantal em permetien parlar d'uns problemes que són els d'avui a Barcelona, com ara l'habitatge –a un dels personatges l'estan a punt de fer fora de casa–, la massificació turística...

La novel·la transcorre entre el 2019 i el 2020. Les conseqüències del Procés d'independència són més presents que la pandèmia.

— Els catalans tenim la tendència a fer la guerra dins la guerra. O així ho veiem. Però a tot arreu passa igual: on hi ha un conflicte, hi ha un conflicte dins el conflicte. Es dona a dins de Palestina, en el si del moviment feminista i entre els guerrillers colombians.

A La guerra dins la guerra queda exemplificat en la pugna entre anarquistes i comunistes durant la Guerra Civil que va desembocar en els Fets de Maig del 1937.

— Aparentment, hi havia més coses que unien estalinistes i trotskistes que no coses que els dividien. Així i tot, es va donar una dinàmica que els va portar a un enfrontament. I aquell enfrontament va determinar el curs de la guerra.

Fa pensar en els enfrontaments dels últims anys que s'han donat dins l'independentisme.

— Les divisions entre uns i altres van influir en el resultat del Procés. Hi ha gent que dirà que l'efecte va ser mínim i uns altres diran que va ser per això que es va acabar com hem acabat.

I com hem acabat?

— Ara mateix tornem a discutir els temes de fa quinze anys: el reconeixement de Catalunya, els temes fiscals, la qüestió de la llengua... A Catalunya tenim un gran art: fem veure que parlem d'una cosa i en realitat parlem d'una altra. Durant el Procés hi va haver molta gent que defensava la independència tot i que sabien que era impossible passar aquell mur. Era, en part, una manera de mostrar el rebuig al bloqueig des de la sentència de l'Estatut. Segurament ho feien amb tota la bona fe i amb raons. Però el resultat va ser que es va invertir una quantitat enorme d'energia per acabar al mateix lloc que abans. Tampoc és cap sorpresa, perquè el tema de la sobirania es discuteix des de fa vuit o deu segles.

La calma d'ara és real o aparent?

— Lamentablement, encara hi ha una idea de vencedors i vençuts que no crec que ajudi ningú. No hi ha hagut una plena reconciliació, entre altres coses perquè les dues parts perdonin i acceptin ser perdonades. En relació amb el Procés, ningú dels dos costats està disposat a perdonar.

Un tema candent de la novel·la és el de les relacions de Chantal amb en Ramón, que és el seu professor del taller literari.

— Quin és el límit en la relació que poden tenir alumnes i professors? És una pregunta que va plantejar J.M. Coetzee a la novel·la Desgràcia [1999] i que, més endavant, arran del Me Too, se l'ha plantejat globalment molta gent. A La guerra dins la guerra, la Chantal, que està fent el doctorat, forma part d'un taller de creació literària. El professor no avalua ni puntua res del que faci. Si passa res entre ells dos s'hauria de ser més comprensiu o tolerant. Així i tot, la relació genera tensions i problemes.

En Miquel pensa que en Ramón es dedica a tirar la canya a les alumnes, però a la novel·la és ella qui ho fa.

— Ella li diu d'anar al pis, li ha comprat un whisky molt bo... I, a més, li agraden els escriptors. Té fotos al costat de Philip Roth i de Paul Auster. Com que n'acaba de conèixer un a Barcelona diu: vinga!

La Chantal no aspira a ser escriptora, sinó editora, perquè surt més a compte.

— És cert i és fals a la vegada. L'escriptor és el nucli del sector editorial i hi ha molts editors que tenen certa admiració per qui escriu.

I els dos escriptors del llibre, què busquen?

— Volen escriure una obra mestra. Fa poc llegia un paper de Gaziel sobre les novel·les en què explica que li encanta llegir novel·les, però detesta la "novel·leria", que són el 99% de les novel·les que es publiquen. Molts autors intentem escriure una obra mestra i no hi arribem mai. El nostre ofici té moltes coses de la pedra que carrega Sísif. Sabem que la pedra tornarà a caure, però també sabem que anirem a buscar-la i provarem de fer-la pujar cap amunt. Un dels motors de l'escriptura és la frustració constant.