Pere Rovira: "El pare em va ensenyar dues coses fonamentals: a caçar i a no ser obedient"

Barcelona"Vaig patir una mutilació perfectament planificada, la de la meva llengua, i per això parlo i escric sense cap problema en espanyol. No me'n penedeixo, de dominar aquest idioma, però no puc ignorar per què el domino. Si escric en català és perquè el vaig aprendre pel meu compte; ningú no me'n va ensenyar mai; és més, ningú em va dir mai que podia escriure en la llengua que parlava". Amb paraules tan contundents –rere les quals s'intueixen llargues reflexions prèvies– s'expressa de tant en tant Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) al seu últim i molt recomanable dietari, Vida i miratges (Proa, 2025). "Si m'hagués de mossegar la llengua en un llibre així, més em valdria no haver-lo escrit", reconeix l'autor, que ha dedicat els darrers quinze anys, els més prolífics de la seva trajectòria, a una triple activitat: la de fer memòria –a través del cicle de dietaris, inaugurat amb La finestra de Vermeer (Proa, 2016)–, la de continuar conreant la poesia –amb volums com El joc de Venus (Proa, 2021)– i la de traduir, amb projectes tan destacats com el de Les flors del mal, de Charles Baudelaire (Proa, 2021).

Vida i miratges recorre, sencer, el 2022, des de l'1 de gener, passat en companyia de la Celina, la seva dona, fins al 31 de desembre, en què escriu: "La vida pot ser bastant emprenyadora, però sempre té una cara bona; de vegades la mostra sense fer-se pregar, de vegades has de buscar-l'hi". Un dels primers moments emprenyadors és quan vol canviar-se el nom al DNI. Passar de Pedro a Pere li va costar més d'un mes.

— Sí. En una de les visites a comissaria, el policia va citar Rimbaud sense saber-ho. Em va dir que la documentació que havia presentat havia d'anar a Madrid perquè comprovessin que jo no soc "un altre".

Aquest no és l'únic problema relacionat amb la catalanitat que exposa al llibre. S'hi parla, per exemple, de la decepció amb el Procés d'independència.

— A l'anterior dietari, Música i pols [Proa, 2019], era més canyero en relació al Procés. Vaig tenir, com molta altra gent, un enorme desengany. Els polítics no van estar a l'altura. Mai no em vaig creure que ho tinguéssim a tocar, però això no volia dir que no volgués implicar-m'hi.

Ho va fer, oi?

— Sí. L'únic que vaig treure d'anar a tantes manifestacions va ser una operació de maluc. Suposo que tard o d'hora hauria hagut d'acabar passant pel quiròfan, però el Procés ho va accelerar.

Llegint el dietari patim una mica per la seva salut. Parla del mal que li fan els ossos, de l'obstrucció pulmonar crònica...

— El mal dels pulmons em ve d'haver fumat molt. Encara que ho deixés fa quasi vint anys, el tabac m'ha deixat aquesta obstrucció crònica. El que em fot més, però, és el dolor dels ossos, que em ve de l'artrosi. Tinc temporades terribles. Arribarà un moment que no em podré moure de la butaca. Lluito perquè això no passi.

Vida i miratges combina el seu present amb records del passat, on veiem que dècades enrere no parava quiet.

— Jo he sigut una persona amb molta marxa. Física, vull dir. Podia caminar set o vuit hores seguides per la muntanya, quan anava a caçar. Ara, en canvi, em moc amb bastó, i això m'emprenya.

També explica que feia molta vida nocturna.

— Vaig ser un gran noctàmbul.

La nit de Cap d'Any pensa en la primera nit amb la Celina, "abraçats a la pista d'una remota discoteca de Lleida".

— Afortunadament era noctàmbul, llavors, perquè si no, no ens haguéssim conegut. La Celina ha estat i és el gran amor de la meva vida. Vam sortir molt.

Què hi trobaven, en aquesta vida nocturna?

— Sortíem amb amics, xerràvem molt i també bevíem, perquè érem una generació que bevia bastant, tot i que menys que l'anterior. Recordo converses i tertúlies molt íntimes amb amics com el Txema Martínez o el Pere Pena. A vegades s'allargaven tant que acabàvem jugant al futbolí de matinada en un tuguri.

Al llibre també apareixen altres amics seus, com el pintor Juan Vida, el músic Miguel Ríos i el poeta Joan Margarit.

— Amb el Joan vam tenir una relació molt propera durant anys, i teníem el costum de trobar-nos a Montblanc, a mig camí de Barcelona i de Lleida, on vivíem l'un i l'altre. Per a mi sempre va ser com un germà gran. El trobo a faltar. Va morir el febrer del 2021, encara en plena pandèmia, i vam haver d'acomiadar-nos per telèfon. Encara porto a dins no haver-nos pogut dir adeu en persona.

Vivien molt a prop de la Sala Europa, a Lleida. Aquí explica com, el 2022, estaven a punt de demolir-la.

— Va ser el local emblemàtic de la nostra joventut. Hi anàvem a jugar a billar, a prendre una copa... A la Sala Europa s'hi programaven molts concerts de jazz i hi muntàvem presentacions i recitals. Una vegada hi vaig portar Jaime Gil de Biedma. L'havia llegit molt, el Jaime, i en vaig arribar a escriure dos assajos, sobre la seva obra.

Des de fa uns anys, comenta a Vida i miratges, es van instal·lar a Alpicat i estiuegen al delta de l'Ebre.

— Vam deixar Lleida cap al 2001 per dos motius: perquè a casa no ens hi cabien els llibres i per acabar amb la vida nocturna.

En aquells moments encara era professor a la Universitat de Lleida, oi?

— Sí. Tenia 54 anys quan vam marxar. Fins llavors havia publicat molt poc perquè la feina a la universitat és molt absorbent: les classes et ronden pel cap nit i dia, i a banda d'això, si vols arribar a professor titular has de passar anys fent currículums, projectes docents i moltes altres bestieses. A més, el 2000 havia mort el meu pare i vaig pensar que m'havia d'espavilar perquè ja era a primera fila.

El seu pare, a més d'inspirar la novel·la Les guerres del pare (Proa, 2013), continua apareixent sovint als dietaris.

— El pare em va ensenyar dues coses fonamentals: a caçar i a no ser obedient. Va ser un home molt lliure, tant quan es dedicava a fer de baster a Vila-seca de Solcina, el poble on vivíem, com quan va fer negocis gràcies al turisme, més endavant. També era comprensiu i tolerant. Hauria volgut que jo fos arquitecte o advocat, però quan li vaig dir que volia estudiar literatura, ho va acceptar.

Encara conserva la seva primera escopeta en un racó de l'estudi. A la corretja, que va cosir el seu pare fa gairebé set dècades, "encara s'hi veuen les taques de sang d'un xamerlí" que van caçar "en una vinya, dur i valent com un falcó".

— És molt fort compartir amb algú l'afició a caçar. Em va passar amb el pare, que era baster, i més tard amb el meu sogre, que era pagès. Amb l'un i amb l'altre vaig poder tenir llargues i íntimes converses gràcies a la caça. Quan el sogre em va conèixer tenia por que jo fos un intel·lectual, però de seguida el va alegrar saber que era caçador.

També va ser gràcies al pare que va aprendre "la importància de dedicar temps a allò que es fa, perquè no es tracta d'acabar-ho aviat, sinó tan bé com es pugui".

— Un escriptor, sigui poeta o narrador, si no dedica temps al que fa, no hi ha res a fer. El pare m'ho va inculcar. Una vegada, el mestre ens va dir que vindria un inspector a l'escola del poble, i uns dies abans em va demanar que li dibuixés un tigre. Em vaig anar entrenant a casa, i cada vegada sabia dibuixar-lo més ràpid. Llavors li vaig voler ensenyar al pare la velocitat amb què dibuixava el tigre. Ell em va dir: "Quan t'examinin, ningú mirarà si l'has fet de pressa, sinó si està ben fet o mal fet". Això li venia de l'artesania. Era més important treballar bé que de pressa. En literatura tens gent com Antonio Machado que pensa el mateix: "Despacito y buena letra, que el hacer las cosas bien importa más que el hacerlas".

Es pot relacionar caça i escriptura?

— Caçar i escriure són el mateix. Amb una cosa i amb l'altra has de tenir paciència. I has d'aprendre a buscar les peces. La principal influència literària que he tingut és el pare.

A Vida i miratges també hi apareix la mare, que s'acosta als 100 anys.

— Els va fer l'any passat. Li vam muntar una festa. La recordo bevent el seu got de vi i prenent cafè... Va menjar més que jo. És fort, eh?

Encara és viva?

— Aquest setembre se li va complicar la salut i es va morir. Tenia molt de caràcter, la mare. Va viure a casa fins al final, amb una dona que la cuidava. Va passar 25 anys viuda. Els primers temps van ser durs, perquè estava molt unida al pare, però després va anar fent. La mare va fer sempre exactament el que li va donar la gana. Potser aquest és un dels secrets de la longevitat.

Vostè ja en té 78.

— Sí. Tot i les xacres, estic bé. Soc una persona molt feliç i afortunada. Visc amb qui vull, amb la meva dona, i ens entenem molt bé. Mai no he tingut cap conflicte amb els fills, que és una cosa estranyíssima, no? Tinc una gran confiança en tots dos, el Pere i l'Emília. I els nets sembla que també van per bon camí.

També es troba en l'etapa més prolífica de la seva trajectòria.

— He escrit més des que em vaig jubilar que durant la resta de la meva vida. Porto disset anys fent vida d'escriptor professional i és una sort, perquè no tinc les angoixes de si hagués de sortir-me'n tot sol, sense la pensió. Llavors seria una altra cosa.

Amb El joc de Venus (2021) va sorprendre alguns lectors: era un llibre de sonets eròtics.

— Va començar com una broma. N'escrivia un i el llegia a la meva dona. Eren una mica pujats de to. M'hi sentia còmode i anaven sortint... Em vaig decidir a fer-ne un llibre sencer perquè la poesia catalana és una mica massa casta, sobretot si la protagonitzen els vells. No està previst que un vell escrigui poesia eròtica, oi? La clau d'El joc de Venus, el que l'aguanta, és que es tracta de sonets. Una de les lliçons que he après de Baudelaire, un poeta que he llegit molt els últims anys, és que el punt de vista formal pot ser una excusa per parlar de coses que no ho són gens, de formals. Ell ho va fer en poemes com La carronya. Formalment, Baudelaire és clàssic. Però quan et mires què diu, penses "hòstia!"

La carronya innova a l'hora de fer poesia d'amor: compara les restes d'un animal mort amb la dona que el poeta estima.

— Baudelaire vol provocar un efecte de repugnància per capgirar els mecanismes habituals de la lloança amorosa.

El 2022 va ser l'Any Ferrater. Dedica diverses reflexions al poeta.

— Vaig tenir una època molt ferrateriana. Era com un tiet amb qui et podies identificar. Però tant ell com Jaime Gil de Biedma van ser poetes de tres llibres. Aquest tipus d'autor m'ha deixat d'interessar.

¿Li han deixat d'interessar perquè van deixar d'escriure?

— S'ha d'anar amb compte, amb aquests escriptors, sobretot quan ets jove, perquè si te'ls comences a creure gaire no escriuràs més. Quan encara eren joves, es van arribar a convèncer que ja estaven de tornada de tot. Gil de Biedma va plegar d'escriure, i Ferrater va arribar a plegar de viure. Haurien pogut fer moltes més coses. Es van quedar a mig camí.