Catherine Camus: “El meu pare era pura vitamina!”

En el 25è aniversari de l’aparició d’‘El primer home’ i arran de la recent publicació de la correspondència entre el pensador existencialista i René Char, la filla d’Albert Camus evoca la figura del seu pare i l’amistat que va mantenir amb el poeta francès

Des de la seva casa de Lourmarin, a la Provença, la francesa Catherine Camus (Boulogne-Billancourt, 1945) comença a cantar A galopar. “Estimo Paco Ibáñez”, em diu en un espanyol afrancesat. La filla del premi Nobel de literatura del 1957 només parla en francès quan conversem sobre El primer home, del qual es commemoren els 25 anys, i del volum editat recentment per Alfabeto titulat Correspondencia 1946-1959: Albert Camus - René Char. Són dos llibres diferents que amplien la figura de Camus, sempre intensa i inesgotable. El primer, el relat autobiogràfic de la infantesa a prop del mar algerí publicat pòstumanent. El segon, les cartes d’amistat entre dos gegants de les lletres franceses, trencada per la tràgica mort de Camus el 4 de gener del 1960.

Com creu que la correspondència entre Char i Camus il·lumina la figura del seu pare?

No ho sabria dir. És la història d’una amistat, que va ser sempre molt important per al meu pare, això és cert, tant com la lleialtat i el respecte pels altres.

¿Es podria dir que l’amistat va representar un refugi de Camus per defensar-se dels seus múltiples detractors?

No, l’amistat amb René Char era viva, plena i enèrgica. Per a ell significava poder estar al costat d’un altre sense haver de dir res. No era cap refugi. L’amistat era un sentiment certament viu entre ells. A més, tots dos van ser resistents durant l’ocupació. Tots dos van combatre, i això els va unir.

Quan es van conèixer?

Es van conèixer quan va acabar la guerra, el 1945, i el meu pare li va editar Les feuillets d’Hypnos. Tot va començar així. A més, compartien una visió de la vida i de la bellesa. Recordo que Char deia: “No hi ha una plaça concreta per a la bellesa, perquè tota la plaça sencera és per a ella”. I tots dos estaven d’acord amb aquesta visió. De fet, la bellesa no encaixa bé ni amb la deslleialtat ni amb la maldat.

En el terreny personal, ¿quin és el primer record que vostè té de René Char?

Era un home especialment alt. I tenia una força de gegant! Arribava a casa i ens portava llaminadures al meu germà i a mi. Els nostres pares ens prohibien de menjar-ne, excepte si eren de Char, esclar! Llavors els nostres pares ens deixaven. Aquest és el primer record que tinc d’ell. Després, ja de gran, vaig llegir els seus poemes i he de dir que em van fascinar.

Després de la mort de la seva mare, vostè s’ha ocupat de vetllar per l’obra d’Albert Camus des de l’any 1980. Què n’ha après durant aquest temps de gestió de l’obra del seu pare?

M’he adonat que en tots els racons del món sencer, i més enllà de l’interès intel·lectual per l’obra de Camus, hi ha una fraternitat, una comunitat al seu voltant.

Enguany també es commemoren els 25 anys d’ El primer home, el manuscrit, per cert, que duia el dia de l’accident. És un llibre enlluernador. Quina opinió en té personalment?

Sí. És el seu llibre més sensual i líric. ¿No li sembla? De fet, no el podem jutjar perquè no està acabat. Potser per això precisament és el seu llibre més fascinant i encisador. El meu pare era molt pudorós, i El primer home era un primer esborrany del llibre que volia escriure. Estic segura que mai l’hauria publicat així.

Els dos personatges clau del llibre són l’àvia i la mare. Què en sap d’elles?

L’àvia era de Menorca, i la besàvia, de Cardona. Recordo que la meva àvia era tendra, però la meva besàvia, en canvi, era més aviat una persona severa. Potser per això la vaig detestar durant uns quants anys. Però llegint aquest llibre vaig comprendre que era així pel seu entorn, perquè era família molt pobra, i no tenia elecció.

D’altra banda, el mar Mediterrani també emergeix com un element clau d’ El primer home. Quina opinió li mereix?

Sí. Això també ho compartia amb Char. Tenien el projecte d’editar un llibre de fotografies, però el meu pare va morir i no el van poder tirar endavant. Després, Char el va fer i va escriure el prefaci Naissance et jour levant d’une amitié. El títol és La posterité du soleil, i inclou fotografies i textos del meu pare. Però malauradament no està traduït al català ni al castellà.

Malgrat això, Camus és un autor que continua commovent les noves generacions.

Això és cert i hi ha motius per apreciar la seva obra. El meu pare era pura vitamina!