Marina Garcés: "La paraula 'llibertat' s'ha acabat tornant ridícula"

Barcelona¿Recordeu l'última promesa important que heu fet o que us han fet? Aquesta és la pregunta que Marina Garcés (Barcelona, 1973) va demanar al públic d'un acte en què participava. Si era que sí, havien d'aixecar la mà, però la gran majoria no ho van fer. Aquesta reacció va estimular la filòsofa i assagista a escriure sobre les arrels, particularitats i vincles que posa en marxa l'acció de prometre. El resultat ha estat un llibre concís, intens i revelador que Anagrama acaba de publicar, El temps de la promesa.

En un temps com el d'ara, en què ens repetim una vegada i una altra que no hi ha futur, quan fem promeses sonen "poc o gens creïbles".

— Qualsevol persona que es plantegi com ens relacionem avui amb les promeses, o què passa quan algú ens fa una promesa, fàcilment farà una burla o una broma, o dirà una expressió de l'estil "Volem fets i no promeses". Pensem que la promesa és una paraula buida, i que serveix més aviat per encobrir el no compromís, quan la promesa és tot el contrari: és la declaració d'un compromís i d'un vincle. És una paradoxa inquietant dels nostres temps que la promesa, potser un dels usos de la paraula més comprometedors que tenim, la vivim com tot el contrari. Quan algú fa una promesa, sembla que no te'l pots creure.

Escrius que la promesa mira cap endavant, però es fa sempre en present.

— Ningú diu "Et prometré", sinó "Et prometo". Un cop aquest present s'ha declarat fa dues coses molt interessants. D'una banda, obre un futur possible, perquè no sabem si es complirà –pels atzars que sigui–, però alhora genera un passat comú i compartit. Podem anar a buscar les promeses cap als nostres passats. Les promeses d'amor, les familiars, les que vam fer amb els primers grups d'amics... però també les promeses col·lectives i històriques. Ens podem preguntar de quines promeses incomplertes o complertes som hereus, i de quines històries hem traçat aquestes promeses que en algun moment ens hem fet. La promesa és un tipus de paraula que no només dibuixa futurs, sinó que articula temps comuns.

A Ciutat Princesa (Galàxia Gutenberg, 2020) recordaves que "la generació dels setanta volia assaltar el cel i es va cremar les ales". Vas créixer mentre "s'apaivagaven els focs dels seus anhels i ideals", en ple desencís de les promeses.

— Ciutat Princesa començava amb una pregunta: què hem après de les lluites que no hem guanyat? Aquesta pregunta és una expressió d'inacabament, però no és un inacabament de com continuar aquelles lluites –i, per tant, de fer una mena d'activisme vintage, que també torna molt sovint i que és molt estèril–, sinó precisament de què ens han deixat per pensar i per fer les lluites del passat. Quan parlo de lluites ho dic en tots els sentits, no només en forma de moviment social o polític, sinó de tots aquells anhels i moviments i maneres de viure que no han arribat a ser promeses complertes, sinó que han quedat pel camí. Els que vam ser adolescents als anys vuitanta ja havíem sentit dir que el món s'havia acabat.

Va ser llavors que Fukuyama va popularitzar l'expressió "la fi de la Història".

— Hi havia, d'una banda, la celebració de la globalització per part del cantó capitalista del món i la fi de la història per part dels que veien qualsevol horitzó revolucionari com a tancat, de manera almenys temporalment bastant definitiva.

Els vuitanta també van ser una dècada fosca.

— La generació dels vuitanta va ser la del punk, l'heroïna i la negror d'uns temps que encara no incorporaven l'element catastròfic dels nostres dies, però d'alguna manera la clausura del temps ja va ser decretada llavors. Això no va voler dir que s'acabés ni la Història, ni el desig, ni les lluites individuals, ni les formes col·lectives d'expressar-se i de reimaginar.

A El temps de la promesa abordes tres grans tipus de promeses que han articulat la història d'Occident: la promesa de la salvació, feta a través de la religió; la dels Estats, que prometen protecció als ciutadans a canvi de fidelitat; la del capitalisme, que prometia un creixement i una acumulació il·limitats.

— Analitzo el capitalisme com una promesa perversa. No només hem de saber un ofici i dedicar unes hores a una feina, sinó que hem de ser un potencial de creixement, de formació i d'inversió. Per ser vàlid i valuós dins el capitalisme, cadascú de nosaltres ha de ser una promesa. La paradoxa d'això és que el capitalisme ni compromet ni vincula ningú.

Escrius que al món pobre encara hi ha "promeses zombi", com ara Europa o Nord-amèrica. La vida millor que creuen que hi trobaran no existeix. Vivim en societats amb una gran desigualtat, infelices i insatisfetes.

— Aquestes promeses zombi continuen mobilitzant tots aquells que aspiren a ser part d'una promesa que en gran part els ha exclòs, i en aquest punt cal recordar la llarga història de les desigualtats i el colonialisme. Al llibre també em demano quines promeses ens corresponen i tenim dret a trencar. Les promeses no només són maneres de fer-nos el bé els uns als altres, també han estat i són maneres que han tingut els principals pilars dels poders per donar un sentit únic a l'experiència del temps.

Recordes que els esclaus no poden prometre. Actualment la majoria de nosaltres viu "unes formes d’esclavitud que la societat de la llibertat fake no ens deixa veure". Me'n podries parlar?

— Faig referència a un assaig de David Graeber i David Wengrow, El amanecer de todo [Ariel, 2021], que parla dels esclaus en temps de l'Imperi Romà. L'esclau no pot fer promeses perquè no és amo ni de la seva paraula ni del seu temps. És propietat d'un altre, la seva vida. ¿Quina sobirania sobre la paraula i el temps tenim cadascú de nosaltres, quan vivim atrapats en expressions simptomatològiques com ara "No et puc prometre res" o "Ves a saber on serem demà"? Són paraules que s'han anat infiltrant a través del llenguatge comú: no només reconeixen l'imprevist i la incertesa, sinó que vivim en mans d'unes forces, d'un destí, d'unes necessitats i d'uns canvis que no governem, ni a títol individual ni col·lectivament. Aquest és l'esclavatge contemporani: tot l'ús retòric que fem de la llibertat és fake, en el sentit que és només una llibertat com a molt d'elecció dins d'un menú de possibilitats que ens venen donades constantment per uns canvis que ni generem, ni sentim que en formem part, ni que hi tinguem cap possibilitat d'orientació. Som lliures de moure'ns dins d'un vent que ens empeny i al qual donem tot el poder per dirigir les nostres vides.

Això m'ha fet pensar en l'Àngel de la Història que mencionava Walter Benjamin. Ell prova de mirar cap enrere, però l'empenyen cap endavant.

— El vent que arrossega l'àngel de Benjamin és el del progrés, és el d'una Europa i un món occidental desbocat en tot el seu impuls maquínic, capitalista i industrial en tots els sentits: la productivitat lligada també a la indústria de la vida i de la mort, inseparablement. El vent que ens empeny ara és el de la catàstrofe.

Vivim instal·lats en una crisi i un accident perpetus, expliques.

— Ens trobem en una condició pòstuma que, d'alguna manera, ha desbocat les seves potències més enllà del que la capacitat col·lectiva de pensar, d'alliberar, de decidir, d'intervenir sobre els esdeveniments pot ja no diré controlar, sinó ni tan sols participar-hi. Hi ha una empenta que ha provocat una certa rendició i una experiència molt limitada de la llibertat, paraula que està perdent valor, que es fa servir cada cop menys. La paraula llibertat s'ha acabat tornant ridícula.

Perquè no la veiem com una possibilitat real?

— La llibertat no és una facultat productiva o creativa, té a veure amb com ens relacionem amb allò que ens passa i amb allò que podem transformar. Avui el que sentim és que allò que ens passa ens ve imposat d'una manera més quotidiana. I preferim parlar de precarietat, vulnerabilitat, debilitat, és a dir, un tipus de nocions molt més lligades a aquesta experiència trencada del temps.

La intel·ligència artificial té un paper cada vegada més destacat en aquest "temps pòstum" nostre. Les prediccions que proposa sedueixen a uns i esglaien a uns altres.

— Hi ha hagut una rendició antropològica en relació a la intel·ligència artificial. Per què a una determinada eina o dispositiu com aquesta li atorguem una superioritat en allò que històricament hem considerat que ens fa més humans, que és la intel·ligència? Actualment hi ha una tensió entre la promesa i la predicció. En temps incerts, tenir poder consisteix, bàsicament, en poder predir.

Segons Helga Nowotny, els algoritmes ens parlen del futur però només s'alimenten de passat. La intel·ligència artificial és "una nova eina de domini" que et preocupa.

— El periodisme, l'acadèmia –cada cop més–, qualsevol ciència, fins i tot les humanitats, s'estan convertint en processament de dades perquè sembla que és l'únic que ens pot donar seguretat, no només empírica –que és el debat del positivisme clàssic–, sinó també projeccions de futur. Només podem imaginar el futur sobre allò que ja hem convertit en dada. Quina noció de futur és aquesta? De fet, futur no és res més que tots aquells sentits que podem donar a allò que encara no ha estat o allò que encara no és. Els algoritmes són un conjunt d'instruccions que tanquen els sentits possibles del que podem fer.

Defenses que la imaginació, que relaciones amb la promesa, és més poderosa que la intel·ligència artificial.

— La intel·ligència artificial no imagina ni pensa; això no ho dic jo des d'una posició crítica, sinó qualsevol tecnòleg i fins i tot els inventors mateixos d'aquest tipus de dispositius. Per a mi, la promesa és una figura de la imaginació perquè és capaç d'introduir possibles que no existien en la realitat.

El temps de la promesa ajuda a desmuntar la negativitat que s'associa a determinats conceptes, com ara el de deliri.

— Delirar és, etimològicament, sortir del solc de l'arada [lira]. Quan en sortim ens trobem amb una terra més bonyeguda, o potser més seca, o més fèrtil, no ho sabem. Si delirem sortim del lloc traçat i previst. Ens cal delirar més, és l'antítesi del control i la previsibilitat.