Jaume C. Pons Alorda: “En l’orgasme ens associem amb la divinitat”
Escriptor
Premi Pin i Soler de novel·la per ‘Ciutat de mal’ (Angle), una distopia desbordant que es desplega en tres històries que conflueixen en un final apoteòsic, un alliberament personal i el segon esglaó d’una trilogia -o pentalogia, qui sap- iniciada amb ‘Faula’.
Pons Alorda està content: ha creat una “cuirassa” on cada element encaixa com un trencaclosques i la “sang” circula per aquest cos, que és “passió, entusiame, estil”.
He llegit en veu alta diverses vegades la novel·la i per això la sonoritat es nota, el ritme, el gust de paladejar aquests mots. Soc com en Pedrals, amb aquesta fascinació orgiàstica per les paraules. Reinventar el llenguatge és una manera molt efectiva de reinventar mons.
L’atmosfera de la novel·la és gairebé de videojoc.
Cada escena és com una pantalla que cal superar. Jugar a Final fanstasy em va canviar, era meitat joc de rol, meitat viatge heroic, i després tenia aquell element lúdic quan t’enfilaves a dalt d’un pollastre, que eren xokovos, i anaves d’una banda a l’altra... Jo he ficat grumpfs. La novel·la té aquest punt de somniar, i pretén despertar la criatura que tenim a dintre i que juga amb alegria, amb esperança, amb il·lusió, com si tot fos nou i possible.
Hem oblidat la infància?
Tot és adult, rigorós, i hem de tornar a la innocència. Només amb il·lusió podem viure en un món tan fosc com el nostre. La literatura és un dels millors mitjans per dur a terme experiments. He après de l’Albert Serra que hem de ser incorruptibles i fer el que volem. Em vaig presentar dues vegades al premi Pin i Soler i res, però vaig insistir i, com la Geperudeta i com l’Escriptor, al final he guanyat.
Reivindica la literatura neogrotesca. Per què?
El segle XXI és rococó, Matrix dins de Matrix, tant per Europa com pel moment polític que vivim, aberrant, i els gèneres literaris se’ns han quedat curts per expressar aquesta ràbia, però també aquesta necessitat d’il·lusió, perquè sense no fas res. M’interessa perquè l’hiperrealisme descriu molt millor la realitat que certes novel·les costumistes.
Per això ha triat la distopia?
Com Iris Murdoch i William Gaddis, crec que la gran majoria de novel·listes que conreen el realisme es queden en la superfície. Ells diuen que la realitat és fantàstica i no es pot explicar des de la raó, només a través de la màgia i els miracles, que obren i tanquen la novel·la. Una distopia pot ser la millor manera i la més poderosa per parlar de la situació política que estem vivim entre Catalunya i Espanya. Moltes de les coses que vaig escriure han quedat curtes i d’altres que vaig explicar estan passant: drets fonamentals retatallats, neocensura... tot això hi surt, i també un tsunami de semen que podria ser una espècie de precursor de Tsunami Democràtic.
Aborda un dels grans temes de la literatura: el mal.
No em vull rabejar en el mal i si parlo al final de la mort és per exaltar la vida, com l’Andreu Vidal. Ciutat de mal ofereix la idea de bé perquè ens mostra com d’horrible pot ser la realitat i que hem de lluitar amb totes les nostres forces per evitar-ho. Estic en contra de qualsevol violència, però penso que en la literatura s’ha de violentar, i Ciutat de mal és una lluita constant per anar més enllà dels límits. Parlar del mal per defensar, per damunt de tot, el bé.
Per què aquests tres personatges: l’Escriptor, la Noia Embarassada i la Geperudeta?
Tot va néixer a partir de la Geperudeta, amb qui em sento més identificat. En canvi l’Escriptor no és fiable i s’està autojustificant constantment. Ens trobam amb dues dones, dos personatges poderosos, i sabia per on avançarien. Mentre escrivia vaig veure que podia arribar a un final sorprenent i sublim. Els personatges han de superar els obstacles i el que els oprimeix per acomplir el seu destí. És una novel·la que parla de l’alliberament personal. Les tres trames acaben de la mateixa manera: sí, sí, sí. És un homenatge al final de l’ Ulisses de Joyce. Tots els personatges en el fons són la mateixa història.
El final passa pel sexe. Per què?
Com Bataille, penso que l’orgasme és el moment en què ens associem amb la divinitat. El sexe és una confirmació de l’esperit però també una confirmació corporal del nostre poder. En aquest llibre crec que hi ha un dels millors orgasmes femenins de la història de la literatura, que no només supera el masculí sinó que acaba destruint el patriarcat.
Com descriuria la ciutat?
El Constructor és Aznar, Rajoy, Pedro Sánchez o Donald Trump, una figura opressiva, megalòmana i patriarcal. És aquell déu obscur que ens porta cap a camins no desitjats. És com intentar explorar l’univers que ha nascut de la meva ment, però de vegades em sembla que no ho he inventat jo sinó que soc el demiürg que agafa aquest món i vaig pouant en aquest univers. Prenc decisions conscients i d’altres venen de la pura inspiració.
I com arriba aquesta inspiració?
De la literatura, els còmics, les sèries... tot de referents que m’han fet com soc i que he introduït com una òpera còsmica. Ciutat de mal és el convit de tot allò que estim per celebrar l’art i la vida. Faig un homenatge a Miquel Barceló a través de Iannis de Corfú, i la Gran Dama és una barreja d’Antònia Vicenç, Susan Sontag i Iris Murdoch.
¿No té por que no es pesquin les referències?
No cal que ho entenguem tot en literatura, com tampoc tots els elements d’un quadre abstracte. A mi m’interessa crear una emoció. La novel·la, al meu entendre, humilment, enganxa, però per altra banda guanya en la relectura perquè veus com està organitzada i pots anar pouant en els diferents elements. Vull donar la llibertat al lector per llegir i gaudir.