Cristina Fernández Cubas: "Una nit vaig caure en un lloc on se'm va revelar tota la saviesa de l'univers"

BarcelonaEl títol del nou llibre de Cristina Fernández Cubas (Arenys de Mar, 1945) sintetitza una de les vocacions de la seva literatura: mostrar allò que queda ocult, el misteri que batega al marge dels relats oficials. Lo que no se ve (Tusquets) inclou mitja dotzena de relats nous de l'escriptora catalana, que ha estat distingida durant l'última dècada amb el Premi de la Crítica (2015), el Premio Nacional de narrativa (2016) i el Premio Nacional de les lletres (2023). "Quan em van trucar per notificar-me aquest últim premi creia que s'havien equivocat perquè ja el tenia, però la que s'equivocava era jo", reconeix amb un somriure. Fernández Cubas és poc prolífica, però no vol que aquest recull sigui l'últim i ja té un nou projecte entre mans: "Una cosa de ciència-ficció rara, d'aquelles que només a mi em pot interessar escriure".

Fa dècades que viu a Barcelona, però l'ambient d'Arenys de Mar –o d'un poble que ho podria ser– continua traient el cap en algun dels relats de Lo que no se ve.

— Vaig viure-hi fins als quinze anys. El conte que pot fer pensar més en Arenys és ¿De qué se habla en las fiestas? Va d'una noia que entra a l'institut i explica la relació amb una altra noia. Les monges de l'escola on jo havia anat s'hi oposaven, a l'institut; deien que quan hi entréssim ningú ens faria cas.

Va ser així?

— Al contrari. Quan vaig entrar a l'institut em va semblar el paradís i la llibertat. M'encantava no haver de portar uniforme.

Un dels temes de la majoria dels relats de Lo que no se ve és la duplicitat dels personatges i també de la realitat.

— M'encanta explorar les relacions entre dos personatges –mare i filla, germanes, amigues– que a vegades es confonen. I des de sempre m'ha atret la part fosca de les coses, les ombres, el que queda amagat...

Hi ha personatges, com el Bruno de Il Buco, que passen per moments epifànics.

— Aquest va venir d'un somni. Una nit vaig caure en un lloc on se'm va revelar tota la saviesa de l'univers.

¿La sensació que va tenir quan es va despertar era de satisfacció o d'angoixa?

— Estava contenta i alhora espantada, d'haver descobert el secret de l'univers sencer. El que vaig fer a Il Buco va ser treure una mica de profunditat a l'assumpte explicant la història des del punt de vista d'un home que, a més, passa per una crisi de parella.

¿Li ha passat més vegades, que els somnis alimentin la seva literatura?

— Sí, moltes. Una vegada vaig somiar que em trobava una senyora al carrer Pelai per Nadal. Tot i el fred espantós que feia, ella portava un vestit escotat i m'assenyalava amb el dit. D'aquí va néixer La mujer de verde.

¿No li fan por, totes aquestes visions, tenint en compte que viu sola?

— Tinc la sort de viure en un pis molt lluminós. D'altra banda, el millor dels malsons és quan et despertes i t'adones que estàs bé.

El llibre comença amb el relat de dues germanes que s'han fet velles i acaba amb una altra dona gran que expressa la "necessitat d'aturar el tren, de posar la vida en pausa i reconstruir la pel·lícula de l'existència".

— És una sensació que he tingut. Entre La habitación de Nona i Lo que no se ve han passat deu anys perquè he necessitat endreçar qui he estat, fer balanç de les coses bones que he viscut, i també de les dolentes. Les coses bones no són el contrari de les dolentes: es complementen. La protagonista d'aquest relat, Candela Viva, pensa això.

¿Pensa que la vida va tan de pressa com diu ella?

— La vida va molt de pressa i se'ns escapa. Abans es feia servir l'expressió: "Aturin el món, que vull baixar". Jo porto molt de temps donant-hi voltes. Estic aprenent a aturar el temps.

Amb relats com aquest?

— La literatura pot ser sanadora, però no sempre passa.

Els personatges es pregunten sovint per la mort.

— Una obsessió que he tingut durant aquesta última dècada és que cal tenir les maletes a punt per quan hagis de marxar cap al més enllà. He passat per moments de poca alegria... però ara estic bé.

El títol del llibre, Lo que no se ve, sembla una declaració d'intencions de tota la seva literatura.

— El que no es veu és el més important. Mai no he cregut únicament en el que és tangible. Poden existir altres coses, encara que no les veiem. El temps em donarà la raó... o no.

¿Li va costar defensar el gènere fantàstic quan va debutar amb Mi hermana Elba (Tusquets, 1980)?

— El que m'ha costat, tant fins al punt que es fa pesat, és defensar el gènere del relat. Quan vaig debutar em preguntaven si era el pas previ a una novel·la. La resposta era i és: "No". El conte no és cap experiment, ni un curtmetratge, ni un divertiment. Té sentit com a gènere. Ja n'he escrit alguna, de novel·la, sé el que és... I no té les mateixes característiques que el conte.

En alguns casos, com el de Tú Joan, yo Bette, en només 20 pàgines sintetitza i versiona una pel·lícula sencera com Què se n'ha fet, de Baby Jane? (Robert Aldrich, 1962). Li agrada especialment, a vostè?

— L'he vista moltes vegades. La primera, quan era adolescent, em va impactar i encantar. Més tard se n'han fet preqüeles, seqüeles, obres de teatre i fins i tot sèries, però centrades en la relació entre Joan Crawford i Bette Davis, les seves protagonistes. Al meu conte, les germanes es converteixen en els personatges que interpreten Joan i Bette a la pel·lícula.

La ficció les domina.

— És un joc de miralls. A mi em passa al revés: visc tant els meus personatges de ficció que en parlo com si estiguessin vius.

En un altre relat, La hermana china, la narradora està convençuda que sempre que està a prop de la germana, brilla menys. Decideix allunyar-se d'aquella ombra...

— És com l'al·lelopatia, aquell fenomen segons el qual quan poses dues plantes juntes una embelleix l'altra. Aquí és l'Adelfa qui embelleix la Violeta. Quan porten temps separades i es retroben, li sembla que l'altra ha envellit, però quan s'abracen li torna a xuclar l'energia. L'únic que li queda a l'Adelfa és somiar que cuina adelfas –flors de baladre– a la germana. Són tan tòxiques que et poden matar.

A vegades, el terror dels seus contes és psicològic. En altres ocasions és més clàssic, com passa a Momonio.

— En aquest relat hi ha una invocació per part d'un grup d'amics que estudien dret i que són una mica pretensiosos. En comptes de jugar a la ouija, decideixen fer venir una gran potència i invoquen l'innombrable... I resulta que ell va i acudeix a la cita. El que més m'agrada de Momonio és que la narradora que ens explica la història és l'única que no va ser present a la invocació. És un conte que ens adverteix de la perillositat d'alguns jocs.

Encara que també s'hi insinuï que els efectes de la invocació haurien pogut ser autosuggestió.

— S'ha de ser prou ambigu per no decebre ningú.