BarcelonaMentre Natàlia Boronat (Salomó, 1973) estudiava periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i rus a l'Escola Oficial d'Idiomes, es va ensorrar la Unió Soviètica. A Boronat la fascinava tant la llengua i la literatura russes –més tard va fer filologia eslava– així com tot el que succeïa en un món fins aleshores força opac, que hi va anar a viure. Entre el 2001 i el 2019 va treballar de lectora de català de l’Institut Ramon Llull a Sant Petersburg, i a Moscou en el sector del turisme i com a periodista. No es va quedar quieta i va viatjar milers de quilòmetres, moltes vegades sola, per conèixer realitats molt diferents de les exrepúbliques soviètiques. Molt oberta de ment i disposada a escoltar, molts la van acollir a casa seva. Col·laboradora de l'ARA, a Muntanya russa (Godall) explica les seves experiències, però sobretot deixa parlar als qui va conèixer. 

Per com escriu, sembla que era fàcil viatjar per un país tan immens i parlar amb persones de tot arreu, de les illes Solovki, Sibèria, Ossètia, el Tatarstan, Txetxènia, el Daguestan... Realment era fàcil?

— Sí, per a mi sí. Si parles rus, és fàcil. Has de trobar els espais. He conegut moltes persones als trens, o eren coneguts de coneguts que m’acollien a casa seva i m’explicaven moltes coses. Per a mi era molt fàcil viatjar per Rússia, perquè la gent és molt acollidora i no era gaire difícil que s’obrissin i parlessin. 

Què l’atreia tant de Rússia per estudiar filologia eslava i anar-hi a viure durant més de quinze anys?

— Vaig començar a estudiar rus el 1991, l’any en què va caure la Unió Soviètica. Potser si hagués anat a la universitat durant les revolucions àrabs, hauria estudiat àrab i el meu destí hauria estat molt diferent. En aquell moment em fascinava aquesta part d’Europa que era tan desconeguda i vam ser molts els que hi van anar a estudiar amb beques. Ens vam trobar en situacions molt kafkianes i algunes dificultats, però hi havia també un cert romanticisme i moltes ganes d’entendre el món. 

El seu primer destí és Bielorússia. En un dels relats escriu el xoc que té. ¿Era molt diferent de la imatge que s’havia format a la universitat i amb la literatura?

— Només tenia 21 anys, soc d’un poble petit de Tarragona i havia viatjat poquíssim. Va ser un xoc perquè era un món que es desintegrava. Després ho he pogut entendre millor. Era el principi de les privatitzacions i molts es venien el poc que tenien: la coberteria, el mobiliari... tot per sobreviure perquè no hi havia menjar i hi havia moltes cues a tot arreu. 

Així i tot, en molts dels relats parla amb persones molt grans. N’hi ha que tenen nostàlgia.

— Hi ha de tot, però a vegades és nostàlgia també de la seva joventut. N’hi ha fins i tot que recorden la Segona Guerra Mundial amb enyorança perquè es van aturar les persecucions estalinistes i, a més, van guanyar la guerra. I després va venir la reconstrucció del país i tots els projectes per tirar endavant la Unió Soviètica. Hi ha una dona amb qui parlo que sempre llegia el Pravda i enyorava aquells temps perquè ella creia que estava construint el paradís comunista, i al final és una utopia que no es va fer realitat. Persones com ella es van trobar que, quan van arribar a la vellesa, el moment per gaudir per tot el que havien lluitat, tot es va desintegrar i es van haver de readaptar.

En molts dels relats parla també amb persones que pertanyen a minories i com lluiten per defensar les seves llengües.

— No he volgut fer un llibre d’història ni de política, però sí que surten històries de diferents persones que intenten que no es morin les seves llengües. Al principi de la perestroika hi va haver una mena de despertar de tots els pobles, un renaixement, però va durar molt poc, perquè va tornar la política centralista. Els darrers anys s'han anat aplicant mesures que han fet molt de mal a les llengües minoritzades.

¿Ha canviat també el relat del passat?

— Quan vaig anar a viure a Sant Petersburg, fa més de vint anys, es commemorava el 9 de maig, el dia de la victòria de la Segona Guerra Mundial. Hi havia encara força persones que havien sobreviscut al setge de Leningrad. Era una festa per celebrar la pau i un homenatge a les persones que havien defensat la ciutat. Els últims anys ha canviat. Ara és tot més militar i no es commemora la pau sinó la victòria. El 9 de maig es fa una desfilada militar amb tot l’armament. S’han refet els llibres d’història i des de fa un parell d'anys es fan assignatures on s’ensenyen destreses militars, valors tradicionals... Fins i tot, s’està rehabilitant la figura de Stalin i s’han prohibit organitzacions de memòria històrica. 

En algun moment ha assumit alguns riscos…

— Només una vegada em vaig posar a la gola del llop, i ho explico en un dels relats. És un encontre amb un veterà de la guerra que em serveix per explicar la revolta de Kíiv i Txetxènia, una regió que té molt pes al llibre perquè moltes coses de Rússia s'expliquen a partir d'aquí. Aquesta història també il·lustra com pot ser de destructiu l’alcoholisme. 

Parla de Peredélkino, el poble dels escriptors, i com la literatura és una religió a Rússia...

— Hi he anat un munt de vegades i sempre em trobo amb situacions que m’agraden molt. Vas al cementiri hi ha persones recitant a les tombes dels seus poetes preferits. A Rússia tothom se sap alguna poesia d’Aleksandr Puixkin. La literatura és quelcom quotidià, i això és apassionant. Potser ara això està canviant, però quan vaig començar a fer classes, primer a Sant Petersburg i després a Moscou, tenia la percepció que allà es llegia molt més que aquí. S’ha de tenir en compte, però, que la literatura i els encontres literaris, quan hi havia tanta persecució, era una manera de fugir de la realitat i potser era més fàcil saltar-se la censura amb la poesia. 

Hi ha relats que sorprenen, com el d'una dona, filla d’un afusellat per motius polítics, que està convençuda que viu al millor país del món i adora Putin. 

— Quan es va enfonsar la Unió Soviètica, molts russos van tenir una sensació de derrota i d’humiliació. Consideren que són un gran país i una gran potència. Amb les privatitzacions van arribar les màfies, els oligarques... una minoria es va enriquir molt i una gran majoria es va empobrir. Amb Putin va sorgir una classe mitjana i hi ha moltes persones que associen Putin amb prosperitat. Restringeix les llibertats, però hi havia la percepció, abans de la guerra d'Ucraïna, que donava tranquil·litat i seguretat. I hi ha molta gent que només s’informa a través dels mitjans russos. 

¿Hi ha divisió a la societat russa?

— Sí. Tot i que aparentment Putin tingui tant de suport, i en té, la societat està dividida. Només cal veure la gran quantitat de gent que ha emigrat de Rússia a partir del febrer del 2022. I dins de Rússia, pel que diuen, molts han optat pel silenci veient com empresonen gent per expressar opinions contra la guerra.

Hi ha un moment que explica que Moscou no podia tolerar que Ucraïna mirés més cap a Occident.

— Recordo que un economista ucraïnès em va dir que les regles de Moscou sempre són molt brutes. Abans de la guerra, si Ucraïna s’inclinava per exportar més cap a Europa, canviaven les regles perquè fos més complicat fer-ho. A més, ells consideren que Ucraïna és el bressol de l’estat rus. 

S’ha passat gran part de la seva vida adulta a Rússia. Què és el que enyora més?

— La sensació que cada dia aprens moltes coses, de millorar una llengua que mai acabes de dominar, tot el que anava descobrint perquè Rússia és un món infinit. A vegades, allà tot era molt dur perquè com a freelance no tenia estabilitat econòmica, però a la vegada era fascinant. Vaig marxar pensant que tornaria. De moment, no he pogut fer-ho.