Muriel Villanueva: "La relació amb el pare condiciona totes les futures relacions amb homes"

BarcelonaDurant molts anys, l'escriptora valenciana Muriel Villanueva (València, 1976) ha anat escrivint cartes que no ha arribat a lliurar mai. Cartes al pare, cartes al primer amor, cartes a exparelles, cartes a homes amb qui ha tingut trobades sexuals. Una carta en què se serveix dels versos d'Isabel de Villena per rememorar el divorci amb el pare dels seus fills. Cartes crues i salvatges, cartes tendres i lluminoses. Tots aquests textos esparsos conformen Senyal que plourà, el tercer llibre que publica amb l'editorial Sembra.

Per què li interessa el gènere literari de la carta?

— Si no hagués escrit els textos en segona persona, el procés emocional no hauria sigut el mateix. Podria haver-los escrit en primera persona i ja està, no? Però entrar en aquest pacte de ficció m'empodera. M'adreço a un home en l'estricta soledat i és com: m'estic atrevint a dir-t'ho a tu, mirant-te als ulls. En realitat, molts d'aquests homes han llegit les cartes. Però no han sigut mai cartes lliurades en un sobre. La intenció era literària des del principi.

Dedica dues cartes al seu pare. ¿Creu que la figura del pare ha determinat la seva mirada envers els homes?

— La manera com em relaciono amb els homes depèn de la meva relació amb el pare, amb la mare, amb la dona de la meva mare, amb la dona del meu pare... Però sí, especialment amb el pare. La relació amb el pare condiciona totes les futures relacions amb homes. En el meu cas, era el pilar més absent, i això marca. De fet, els dos textos sobre el pare els vaig escriure quan ja tenia clara la idea del llibre. Quan vaig ordenar les cartes, vaig prendre consciència que totes aquestes relacions estan condicionades pel pare.

"El meu primeríssim amor ara és un home". Les primeres relacions també deixen una empremta important, oi?

— Abans hauria dit que sí. Jo pensava que la manera com va acabar la meva primera relació va condicionar totes les altres. Però ara, després d'escriure el llibre, no ho diria tant. M'he adonat que aquella primera relació ja estava condicionada pel pare, almenys en el meu cas. I, a mesura que passa el temps, vas repetint el mateix patró, vas ensopegant sempre amb la mateixa pedra. Tots els homes són iguals? Sí, però perquè tu els tries, perquè formen part del teu patró. Suposo que la clau és sortir del patró. El llibre va cap aquí: si surto del patró, plourà.

Quin paper té, la pluja, en el llibre?

— La pluja són els homes. Hi ha aquesta frase feta que diu: "Quan els caragols es posen a llaurar, senyal que plourà". Em vaig tatuar un caragol, que representa casa meva. No puc apropar-me als homes des de la necessitat de tenir una casa. Jo ja tinc casa meva i després, doncs, que plogui. Que vinguin els homes, el tipus d'home que vull que vingui.

"«He d'aprendre a confiar en els homes, vull confiar en els homes, confio en els homes», em vaig dir a mi mateixa en sortir de la consulta del terapeuta". D'aquesta frase se'n desprèn un cert pessimisme...

— No, no, no. Al contrari. No és que els homes no siguin de confiança. Soc jo que no sé confiar-hi. I tant de bo en sabés, perquè em condiciona la vida de manera negativa. Tinc una ferida que m'ho impedeix, però he de poder trencar amb això. Vull fer-ho. És una frase d'esperança.

Per tant, no dona la culpa a ningú, encara que en algunes cartes hi hagi ressentiment.

— No crec que una persona pugui tenir la culpa. Fins i tot quan escric sobre assassins, homòfobs, gent dolenta, intento no donar la culpa a ningú.

I creu que la literatura pot servir per fer les paus amb el passat?

— Més aviat per posar ordre. Tenia tot de records de senyors que van i venen, i amb aquest llibre he posat ordre. He revisitat moments, els he tornat a veure. Potser sí que això és fer les paus.

En una carta recorda una trobada sexual en un hotel ubicat just al costat de l'hospital on va avortar per partida doble: "Ells no venen a dir-me «Mama, som aquí, aquí on ens vas deixar tirats [...]». Ells són a l'hospital i jo soc aquí, aquí, em permeto ser aquí sense sentir ni un bri de pecat i et follo sense ni tan sols haver de dir a la ment que calli".

— Va ser una experiència molt forta. És el dret al plaer malgrat la mort. Un úter que ha passat per dos avortaments és un òrgan traumatitzat. Hi ha una sensació de culpa molt íntima en tenir un orgasme amb un úter que ha tingut la mort a dintre. Tu has mort aquí i jo ara estic orgasmant amb el mateix múscul... És com: que cabrona, no? Malgrat que era un procés de dol bastant ben fet, vaig sentir un punt de culpa. Crec que té a veure amb la memòria muscular.

"Que la meva masculinitat i la meva feminitat s'entortolliguin com dos tobogans rinxolats i lluents". Aquest llibre també és una recerca de la seva pròpia masculinitat?

— Sí, el gènere és un tema que em remou. Què vol dir femení? Què vol dir masculí? No és tant el fet que jo sigui dona i ells siguin homes, com quanta feminitat i quanta masculinitat hi ha en cadascú de nosaltres. I això afecta la manera en què tu construeixes una parella o una relació sexual, perquè s'estableixen uns rols. A vegades m'ha agradat sentir-me masculina. I m'agrada molt la feminitat dels homes. En els meus llibres m'agrada qüestionar l'expressió de gènere. Quan tenia 14 anys semblava un noi i sempre m'he considerat una noia. Soc filla d'una lesbiana de 70 anys, eren dones molt canyeres per a l'època. La meva infantesa està molt condicionada pel qüestionament que va fer la meva mare de la seva feminitat. En qualsevol cas, aquest llibre no té una intenció feminista. És un llibre personal. Un llibre meu. I ja està.

Una cosa és escriure sobre vivències reals i l'altra, publicar-les. No li fa por el què diran?

— No... Podria tenir dues pors: que se m'enfadi algú i que la gent conegui la meva intimitat. Sempre provo de cuidar la gent implicada. La majoria d'aquests homes han llegit els textos. I d'altres és impossible que els arribin a llegir, però igualment no crec que els pogués molestar res. I, respecte a mi, de vegades he pensat: potser creuran que soc una exhibicionista. Però és que parlo de la vida. Quan escric sobre mi mateixa, no és per fer-me la important. No és per dir "Mireu quines coses que em passen". No em preocupa explicar intimitats, perquè no són diferents de les dels altres. O sí, però i què? Per a mi això no té importància. No som tan importants. Ningú ho és.