Mathias Énard: "El desertor és algú que té la força de dir prou"

BarcelonaMathias Énard (Niort, 1972), que fa gairebé 25 anys que viu a Barcelona, acaba de fer les maletes per instal·lar-se al Wissenschaftskolleg de Berlín, on passarà tot el curs acompanyat d'una trentena d'artistes, escriptors i científics amb l'objectiu de compartir coneixements mentre treballen en els seus pròxims projectes. Guanyador del premi Goncourt 2015 amb Brúixola, Énard es troba en un període creatiu prolífic: la mateixa setmana que arriba Desertar (Empúries/Random House, 2024; traducció catalana de Jordi Martín Lloret) ha publicat a França el primer dels quatre volums de Mélancolie des confins, en què explorarà quatre països que l'han marcat. El primer és, justament, Alemanya, un dels escenaris principals de Desertar.

Si a El banquet anual de la confraria d'enterramorts (2020) el protagonista se n'anava a un petit poble per estudiar què significa viure al camp avui, ¿quina era la pregunta inicial de Desertar?

— Em vaig demanar si era possible explicar el segle XX d'una forma senzilla, i què caldria incloure-hi.

Un dels punts de partida és l'11 de setembre del 2001, dia de l'atemptat contra les torres bessones de Nova York, però també la segona jornada del congrés científic que recorda el matemàtic Paul Heubeber, un dels personatges principals de la novel·la.

— L'11 de setembre del 2001 va marcar el final o l'inici d'alguna cosa nova, que no havíem vist fins llavors, que podríem anomenar segle XXI. A partir d'aquí, el meu desig era explicar una història que anés cap enrere i que, d'alguna manera, també ens expliqués a nosaltres.

En anteriors ocasions ha explicat que el trajecte dels seus llibres és llarg. Va passar amb Brúixola i amb El banquet anual... Amb Desertar ha passat el mateix?

— Sí. Aquests elements poc clars que t'he explicat fins ara es van començar a concretar el 2016, quan els alemanys em van donar el premi de la Fundació Adenauer, que sempre es dona a la ciutat de Weimar. El dia abans de l'entrega hi havia un sopar organitzat en un petit castell on van estar-se Goethe i Schiller durant molt de temps. Al meu costat seia Norbert Lammert, expresident del parlament alemany, i em va dir que l'última vegada que havia estat allà el va acompanyar Jorge Semprún, coincidint amb l'aniversari de l'alliberament del camp de Buchenwald. Fins llavors jo no sabia que el camp de Buchenwald es trobava just al davant d'aquell castell, enmig del bosc, dalt d'un turó. Vaig tenir un electroxoc. Un curtcircuit.

Per què?

— Buchenwald és molt a prop de Weimar. Hi ha vasos comunicants entre Goethe i els camps de concentració. Quan ho veus d'una forma tan real i propera reflexiones sobre què significa Europa.

Desertar avança a través de dues històries paral·leles, la d'un soldat que abandona l'exèrcit i la del matemàtic homenatjat.

— Escriure sobre un matemàtic em permetia recuperar una antiga passió. Les matemàtiques m'encantaven, a l'escola, i de fet vaig estar a punt d'estudiar-ne, però vaig decantar-me per l'àrab i el persa. A Síria, quan feia el doctorat, vaig coincidir amb gent que es dedicava a la història de la ciència i també amb un matemàtic. Gràcies a això vaig recuperar la meva afició per les matemàtiques, i vaig llegir textos de l'Edat Mitjana i de més contemporanis. Em fascina l'escola de Göttingen, amb noms com Gauss, Hilbert, Riemann i Emmy Noether, que és la mare espiritual del meu personatge. Hi ha poques dones, en la història de les matemàtiques, i sobretot a principis del segle XX. El seu director de tesi, Hilbert, va dir que Noether era un home perquè pogués donar classes a la universitat.

En Paul dedica la vida professional a estudiar els nombres primers bessons. Què són?

— Un nombre primer és el que només pot estar dividit per ell mateix. Aquests nombres es converteixen en nombres primers bessons en els casos que estan separats només per una unitat, per exemple, entre el 3 i el 5, o entre l'11 i el 13. En Paul demostra que hi ha una infinitat d'aquests nombres. És una cosa que no s'ha provat mai, encara, és un somni per a un matemàtic que es dedica a la teoria dels números.

Una de les particularitats d'en Paul és el seu comunisme de pedra picada.

— Algú que vulgui ser fidel a les seves idees necessita gent al voltant que es dediqui a fer la feina bruta.

Des d'un punt de vista polític en Paul és l'homenatjat perfecte, però a vostè sembla que li interessa més el punt de vista de la seva dona, la Maja.

— És una forma diferent de veure les figures canòniques, sí...

Ell es queda al Berlín Est, però ella travessa el mur per fer costat a Willy Brandt. Les diferències entre comunistes i socialdemòcrates acabaven sent més importants que entre esquerra i dreta?

— Separaven més a la gent, sí, perquè per a un ciutadà de l'Alemanya Oriental, algú de l'altra banda del mur formava part d'un altre estat, d'una altra manera de viure, d'un pensament diferent.

En Paul creu realment que es troba al costat correcte de la història.

— Encara que li diguessin que al món comunista no hi havia llibertat de moviment ni de pensament, ell estava convençut que un cop es derrotés l'amenaça americana i capitalista tot aniria bé.

Ell ha passat pel camp de Buchenwald i aquesta experiència el marca.

— Molts dels referents polítics i científics de l'Alemanya de l'Est van passar pel camp de concentració de Buchenwald.

A la novel·la, d'una banda tenim un matemàtic compromès amb uns ideals, i de l'altra, un soldat que deserta.

— El desertor és algú que té la força de dir prou.

Els exèrcits i els estats ho veuen exactament al revés: el desertor és vist com un covard.

— Hi ha un valor en admetre la teva pròpia covardia. I també en dir que no vols participar més de la violència de la guerra eterna. La imatge del desertor per a mi ve de la guerra a Síria, en què molts soldats van deixar l'exèrcit oficial després de presenciar massacres i altres històries. Se'n van anar cap al nord sense saber què anaven a trobar.

El 2024, quan el segle XX ja és gairebé un miratge, la guerra continua molt present. Quin és el seu estat d'ànim sobre el que passa a Gaza, Israel, el Líban...?

— Estic molt deprimit, no puc deixar de mirar el mòbil... El 7 d'octubre de l'any passat presentava Desertar a França en un festival d'història quan hi va haver els atemptats que van causar més de 1.200 morts. Era paradoxal, perquè Israel s'ha dedicat a protegir-se d'una possible catàstrofe d'aquesta mena durant molts anys, però acabava de passar. Tots estàvem desconcertats: era una sensació similar a la que vam viure l'11 de setembre del 2001. De seguida vam intuir que seria el principi d'una guerra terrible.

Un any després continua expandint-se.

— Sí. Era d'esperar que el govern de Netanyahu no es conformaria amb la venjança, sinó que aprofitaria l'oportunitat per destruir tots els enemics que poden tenir, sense tenir en compte els civils ni la destrucció que pugui implicar. Hi ha gent d'Israel de centreesquerra que és optimista: creuen que aquesta guerra és una oportunitat per sanejar les relacions amb els veïns.

Pensa el mateix?

— Jo crec que la cosa no va per aquí, crec que tot això només pot fabricar més odi, més violència i més morts. El futur no és gens clar.

Tornant al llibre, sembla que la civilització té un punt cíclic de destrucció: ho veiem, per exemple, a la ciutat de Bagdad, que va ser assolada el 1257 pels mongols, i que el 2003 va ser envaïda pels americans buscant-hi armes de destrucció massiva inexistents.

— La ciutat de Bagdad del segle XIII era una de les ciutats més importants i avançades del món, però d'un dia a l'altre va desaparèixer. El que va passar fa dues dècades va ser conseqüència indirecta de l'11 de setembre del 2001: es va voler destruir una ciutat amb l'excusa d'una mentida. Hi ha dos moviments antagònics, a la història: el de construcció i el de destrucció. Sempre cal tornar a matar, no? Per reconstruir, primer hem de destruir el que hi havia... És una de les bases del capitalisme.