Mariana Enriquez: "Damunt la taula hi havia una bola enorme: era cocaïna"

BarcelonaLa popularitat de Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973) no ha deixat de créixer durant l'última dècada arreu del món. Aquesta setmana desenes de lectors de l'autora argentina s'han quedat fora de la nova llibreria La Central de Consell de Cent, on presentava la reedició de la novel·la Cómo desaparecer completamente. Publicada el 2004 i recuperada ara a Anagrama, s'endinsa en la vida d'un adolescent, el Matías, que s'obsessiona amb la idea de fugir de Buenos Aires, en part perquè té un germà gran vivint a Barcelona. La troballa d'un paquet de cocaïna podria ser el cop de sort que estava esperant.

L'última vegada que vam parlar em va dir que estava a punt de fer un trasllat important. Ja s'ha instal·lat a Tasmània?

— Sí. Hi visc des del mes de març amb el meu marit. Encara no tinc el cap a lloc per trobar la nova rutina, tranquil·la i avorrida, que desitjaria per continuar escrivint. Un dels reptes més bèsties de tota aquesta aventura ha estat fer el trasllat de la meva biblioteca.

S'hi ha emportat molts llibres, a Tasmània?

— Uns 5.000. I m'he desfet d'uns 1.500, molts menys dels que hauria volgut. Els llibres ara són a Austràlia, i no tornaran a l'Argentina.

És un trasllat definitiu?

— La intenció és que ho sigui.

Ha viatjat fins a Barcelona amb dos llibres als taulells de novetats: un de nou, Archipiélago (Ampersand, 2025) i la recuperació de la novel·la Cómo desaparecer completamente.

— Archipiélago forma part d'una col·lecció de l'editorial argentina Ampersand en què es demana a un autor que parli de la seva relació amb la lectura. Hi han participat, entre d'altres, Alan Pauls, Ida Vitale, María Moreno, Margo Glantz... En el meu cas, em va enxampar en ple procés de pensar en el trasllat de la biblioteca, i això em va servir per anar configurant l'arxipèlag de llibres que han acabat configurant el meu gust. A l'època en què vaig escriure Cómo desaparecer completamente estava obsessionada amb Roberto Arlt, Hubert Selby Jr. i Dennis Cooper. Llegia molt de realisme sòrdid.

Fa 21 anys que va publicar Cómo desaparecer completamente. Què recorda, d'aquella època?

— Sí. I molts més que estava escrita. M'hi vaig posar abans de la crisi del 2001, un moment molt fotut de la història recent del meu país. Per tirar endavant havies de tenir quatre o cinc feines. Era una situació molt angoixant. Vivies amb la sensació d'estar atrapada. Era impossible fugir. Aquesta era una de les emocions que vaig traslladar al Matías, el protagonista del llibre.

Les periodistes com vostè també necessitaven tenir tantes feines?

— I tant. En aquells moments treballava per a Página/12 i per a tres mitjans més. També escrivia guions per a Canal Rural. Durant una època ho vaig saber tot sobre la febre aftosa de les vaques. I encara tenia una altra feina: modernitzar el castellà hipercastís d'algunes traduccions antigues de clàssics, com ara Crim i càstig, de Dostoievski.

M'atreviria a dir que Raskólnikov i el seu Matías tenen més d'un punt en comú: el nihilisme, l'anhel de canvi, la ràbia... i el fet de prendre decisions arriscades. Per sort, el Matías no mata cap vella usurera.

— El meu personatge està igual de boig que el de Dostoievski. No pots robar droga a un traficant i pretendre vendre-la com si no passés res. Aquest és el punt que potser sona menys versemblant avui, però a l'Argentina de l'època era possible.

Per què?

— Quan escrivia aquesta novel·la ja no prenia tanta droga com abans, però tinc flaixos del que havia viscut i recordo, per exemple, haver entrat en pisos d'amics on també hi havia el traficant repartint la droga. Una vegada hi havia un noi, que després va acabar empresonat –potser ara ja és mort–, que tenia, damunt la taula, una bola enorme: creia que era un llum, però era cocaïna. Al seu voltant hi havia tot de col·legues gratant-la per fer-se ratlles mentre ell omplia bossetes.

Com seria, ara?

— Ara l'ambient és molt més perillós, com a mínim a l'Argentina. Des que es van començar a vendre drogues sintètiques i altres substàncies, la cosa es va anar complicant. Quan jo era jove, el traficant es treia uns diners extres venent droga, però de dia feia de taxista o pintava pisos. Hi havia una finestra d'oportunitat per a molts traficants de classe mitjana baixa. Ara mou tants diners que s'ha convertit en una indústria. Una indústria criminal, per cert.

El Matías viu amb una germana que té la cara deformada, un pare abusador i una mare que diu que entre tots l'estan matant.

— La mare es fa la víctima, però és còmplice del sistema, una malparida. Mai no he escrit des de la correcció política, però en aquesta novel·la es fa més evident que en altres dels meus llibres. Aquí mostro una classe mitjana en absoluta decadència.

La vàlvula d'escapament és la música rock. Això també seria diferent, si la novel·la passés ara.

— Segur que sí. Ara els personatges escoltarien música urbana, segurament. Als 90, a més d'escoltar rock, m'agradaven grups com Wu-Tang Clan, Public Enemy o N.W.A., però no m'ha interessat gaire l'evolució del rap cap a la música urbana. Va ser l'últim moment que el rock va ocupar l'avinguda principal de la música. No em queixo que ja no sigui així. Cadascú és de la seva època.

Cómo desaparecer completamente és la seva novel·la més desesperançada?

— Sens dubte. Paradoxalment, és la que té el final més feliç de tots.

Com s'ho va fer per continuar escrivint, després de caure al fons del pou amb aquesta novel·la?

— Em va salvar escriure gènere. Un any després de Cómo desaparecer completamente vaig fer la meva primera incursió en el terror amb un relat, i gràcies a això vaig acabant publicant el meu primer recull, Los peligros de fumar en la cama (Anagrama, 2009).

Al llibre, la gran esperança és marxar a Barcelona, igual que el germà. Quina va ser la primera vegada que va anar a Barcelona?

— Devia ser l'estiu del 97 o del 98. Entre llavors i el 2005, la majoria dels meus amics van venir a viure a Barcelona a causa de la crisi. Els meus viatges em van ajudar a esfondrar el mite. Barcelona és una ciutat magnífica per a algunes coses, però per a altres no.

Per què?

— La gent no et deia de què vivia realment, o com vivia, a Barcelona. El migrant marxa a un lloc on acceptarà fer coses que al seu país serien impensables. Em va impressionar que els amics que vivien al Raval compartissin el lavabo amb altres veïns.

Com és?

— Perquè si una cosa hi ha als països sud-americans és espai. Qualsevol es pot permetre tenir el seu propi lavabo, encara que sigui construint-se'l ell mateix de forma precària al pati.

Com va viure que s'hi parlés català, a Barcelona?

— El primer viatge el vaig sentir menys. El segon, molt més. En una ocasió recordo que gairebé tothom parlava català a Barcelona. Ara han tornat a canviar les coses, o això em sembla.

Un dels mites que hi ha sobre els catalans és que no canviem de llengua quan algú ens parla en castellà.

— Amb mi sempre han canviat de seguida. Potser, en part, perquè no soc del país i de seguida se'm nota un accent diferent. Soc molt conscient que hi ha un problema amb Espanya. Com que soc de fora, aquest problema no el tenen amb mi.