Literatura
Llegim / Entrevistes29/05/2023

Irene Dische: “A l’edició nord-americana em volien fer treure els comentaris racistes que feia la meva àvia”

Escriptora

BarcelonaElisabeth Rother és egocèntrica, intolerant i hipocondríaca, però no es mossega la llengua i és molt divertida. Inspirada en l'àvia d'Irene Dische, aquest personatge és el que permet a l'escriptora explicar la història de la seva família a La emperatriz del nuevo mundo (Salamandra). Dische, que va néixer a Nova York el 1952 de pares immigrants d'origen jueu, posa en boca de la seva àvia, que provenia d'una família ultracatòlica alemanya, comentaris políticament incorrectes que no passen per cap sedàs. Ella és la que narra una història que comença a l'Alemanya prenazi i acaba als anys noranta del segle passat als Estats Units.

El llibre és ficció, però s'inspira en la seva pròpia vida. Per què escull el punt de vista de l’àvia?

— Vaig tenir una infància i una adolescència molt salvatge i no ho volia explicar als meus fills. Ells sempre em preguntaven i jo els deia que ja els hi explicaria quan tinguessin 18 o 19 anys. I vaig començar a mentir i a fer-me millor del que era realment. Va arribar un punt que no podia continuar així i vaig pensar que el millor era que ho expliqués algú que hagués estat molt crític amb mi, i la meva àvia ho va ser. He de dir, però, que quan vaig començar a escriure ella feia 20 anys que era morta.

Cargando
No hay anuncios

No devia ser fàcil. Renata, la seva mare, era forense. Feia autòpsies. Vostè fa l’autòpsia de la seva família.

— M’estimava molt la meva mare. Érem grans amigues. Quan ella va morir, no vaig poder treballar durant dos anys. Tanmateix, després tot va fluir molt de pressa, perquè escriure era una manera de tornar a estar molt a prop de la meva família.

Cargando
No hay anuncios

La primera frase és poderosa: "Moltes de les coses que se’n van anar en orris en les generacions següents (kaput, com en diuen els nord-americans) són culpa del semen del pobre Carl". Al llibre les dones són les fortes i les que tiren endavant.

— La meva àvia hauria dit que ells són el sexe dèbil. Es pot dir que a la meva família els homes eren més passius. A casa sempre s’ha dit que les dones eren les fortes. I suposo que això es deixa entreveure al llarg del llibre. La meva mare era també una dona molt forta. I jo vaig ser educada per elles dues. Ara no està ben vist que es facin generalitzacions sobre el gènere, però com que està escrit des del punt de vista de la meva àvia i ella és d’una altra generació...

Cargando
No hay anuncios

En algun moment la seva àvia és també la reina hipocondríaca d’un drama. Sempre anuncia la data de la seva mort. 

— Sí, tenia por de morir. I criticava la meva mare: veia molt poc natural que ella no tingués por de res. Una vegada la mare conduïa el cotxe i els frens no funcionaven. Hi havia revolts. I ella estava tan tranquil·la, ens deia: "No em digueu que teniu por de morir". 

Cargando
No hay anuncios

Els seus avis i la seva mare van fugir de l’Alemanya nazi, perquè el seu avi, el Carl, era jueu. Quan va arribar els Estats Units, el Carl no va voler saber res del que havia passat a la seva família. Va ser l’àvia la que va intentar esbrinar-ho.

— Les persones que més han patit l’Holocaust no en volen parlar gairebé mai. Al barri de Nova York, on vaig créixer, hi havia molts immigrants jueus, molts d’ells supervivents de l’Holocaust. Era tabú parlar-ne. En canvi, els jueus americans en parlaven molt, però no ho havien viscut. El meu pare, que també va fugir de l’Alemanya nazi, s’enfadava molt quan sentia tot el que deien. A casa no se’n parlava mai, i mai ens van explicar la veritat. Per al meu avi va ser terrible. Era un metge molt reconegut a Alemanya i havia donat classes a les millors universitats alemanyes. Quan va arribar als Estats Units va haver de tornar-se a examinar. Va morir pràcticament tota la seva família.

Cargando
No hay anuncios

Vostè és la primera generació de la seva família que no va viure el nazisme en pròpia pell. Va ser la primera en néixer als Estats Units. ¿És més fàcil per a vostè parlar-ne?

— Encara és molt difícil. Mai vaig passar tanta por com quan vaig anar a Alemanya. I això que, abans d’anar-hi, havia estat al Líban en plena guerra (1975-1976). No sé dir-te per què tenia tanta por, era molt visceral. Eren els anys 70, tenia 26 anys, parlava molt bé l’alemany i no hi havia motiu per tenir por. Quan vaig arribar a Alemanya, no vaig dir en cap moment que la meva família era jueva i vaig mentir: vaig dir que havien marxat als Estats Units als anys 50, així ningú podia pensar que eren jueus. Podien pensar qualsevol altra cosa, que van marxar per motius econòmics, fins i tot que eren nazis. Poc després, però, a Alemanya vaig trobar-me amb un grup de la meva generació, la primera nascuda després de l’Holocaust, que havien passat més o menys pel mateix que jo, i amb els pares amb històries similars. I en vam començar a parlar. Va ser com trobar-me amb la meva pròpia cultura. 

Cargando
No hay anuncios

Què n’opina de l’auge de l’extrema dreta i que les idees racistes s’expressin cada vegada més obertament?

— Honestament, als Estats Units és terrible. Trump és un dictador de la vella escola, però no és com a l'Alemanya nazi. Té tota aquesta gent que li dona suport només perquè pensa en tenir poder. Segueixo molt de prop la política. He escrit molt sobre les eleccions nord-americanes i fa molta por. Part de la culpa la tenen les xarxes socials. És sobretot una qüestió d'ignorància.

Cargando
No hay anuncios

Al llibre, la Irene, la tercera generació, la primera nascuda als Estats Units, sembla ser la més lliure. L’àvia la critica molt, però li té enveja. ¿La Irene és la que viu el "somni americà"?

— Quan tenia 16 anys em vaig escapar de casa i me’n vaig anar a Colorado. Creia que allà trobaria Amèrica, perquè els meus pares no m’havien deixat abandonar Europa. Vaig créixer sense televisió. ¿Saps què vol dir això en un lloc com els Estats Units? Per tant, creia que m’ho estava perdent tot, tot el que significava la cultura americana. Vaig pensar que trobaria Amèrica a les muntanyes de Colorado: allà hi hauria llibertat i cowboys. Em van detenir i em van posar a la presó. Sempre he pensat que els adolescents amb tota la seva bogeria són més lliures. Jo volia ser lliure, però també ho volia la meva àvia. Va fer d’infermera a la Primera Guerra Mundial. Era d’una família aristòcrata i catòlica, el seu germà va acabar sent un dirigent nazi, i ella es va casar amb un jueu.

Cargando
No hay anuncios

És curiosa també la relació que té amb el seu cos l’àvia. Es despulla davant la neta i li diu: "Mira el que passa quan et fas gran". 

— La meva àvia no s’amagava: no ocultava el pas del temps. Crec que és important, no s’avergonyia del seu cos, i el mostrava i es reia dels efectes de la gravetat. Els homes i les dones eren oposats a la meva família. Les dones volien saber què passava. El meu pare no podia veure sang, es desmaiava. La meva mare era forense, es passava el dia veient gent morta. I jo soc neta i filla d’aquestes dones, vull conèixer la realitat. Mirar-la de cara. 

Ara viu entre Alemanya i els Estats Units. ¿Se sent més d’un lloc que de l’altre?

— Es podria dir que més o menys em sento a casa als dos llocs. Quan soc als Estats Units enyoro Europa, però no diria que trobo a faltar Alemanya. I quan soc a Europa enyoro els Estats Units. Tinc un amic que diu que hauries de dir casa al lloc on vols morir. Jo estaria la mar de bé si no em morís als Estats Units. Encara estic buscant el lloc on m’agradaria morir. 

I on se sent més còmoda com a escriptora?

— Actualment, millor a Alemanya. Als Estats Units cada vegada es complica més tot. Totes aquestes normes amb el llenguatge... No em puc creure que cada dos per tres m’estiguin tocant el crostó per utilitzar una paraula o una altra. Quan aquesta novel·la ja estava a impremta, em van trucar de l’editorial perquè la paraula semen a la primera pàgina cridava massa l'atenció. A l’edició nord-americana em volien fer treure els comentaris racistes que feia la meva àvia. M’hi vaig discutir molt. No va passar la censura nord-americana un llibre juvenil que vaig escriure, Entre dos cops de sort (Editorial Cruïlla). El van publicar a 25 països i va guanyar premis importants.