Josep Ramoneda: "L'únic que em va comentar Margaret Thatcher davant d'un Picasso va ser: «Deu costar molts diners»"

BarcelonaL'estudi de Josep Ramoneda (Cervera, 1949) està ben connectat amb el present, ja sigui a través de les nombroses piles de novetats editorials sobre política, pensament, economia, ecologia i noves tecnologies que el filòsof llegeix amb avidesa i digereix amb serenitat, com també de les fotografies i quadres que pengen de les parets: s'hi poden veure des de les tortures a la presó d'Abu Ghraib el 2004 fins a les càrregues policials durant el referèndum de l'1 d'octubre del 2017.

Mentre ultima els detalls de la tercera edició del Festival de les Humanitats de Dénia, que se celebra del 24 al 26 d'octubre, Ramoneda troba un forat a l'agenda per parlar de Poder i llibertat (Edicions 62, 2024), una interessantíssima, diàfana i clarivident anàlisi del nostre present, sense oblidar d'on venim –des de l'auge del neoliberalisme fins a l'agonia del capitalisme industrial i les últimes crisis: morals, econòmiques i pandèmiques– i mirant cap al futur incert que ens espera.

Un dels primers grans esdeveniments històrics que li va tocar viure de prop i amb consciència va ser el Maig del 68. En què s'assemblen la llibertat per la qual es lluitava llavors i la llibertat que ara creiem amenaçada?

— El Maig del 68 a França va comportar un dels primers grans atacs a l'esquerra de matriu comunista i de submissió a la Unió Soviètica. Es van donar moviments similars en altres llocs –Berkeley, Praga, el Japó–, i això és un indici que s'acabava d'entrar en una fase de canvi. Des del final de la Segona Guerra Mundial hi havia hagut una certa restauració i composició d'un sistema d'equilibris, que es va transformar a partir del 1968. Aquest canvi va culminar amb la caiguda del règim soviètic el 1989 i la revolució neoliberal. Dues dècades més tard, el 2008, hi va haver una altra gran sotragada: la crisi moral i econòmica que va representar el pas del capitalisme industrial al capitalisme financer i digital, que és on ens trobem ara. Ens trobem en un altre moment de canvi, però les perspectives no són gaire bones.

Des del 2008 hem viscut un procés que descriu com a accelerat i que no acabem de controlar. "Les coses van més de pressa que les idees", escriu. I això ens desorienta.

— Fruit d'un canvi tecnològic de dimensions no controlades, hem entrat en una dinàmica en què processos que abans es feien durant dècades o fins i tot segles ara es porten a terme en qüestió d'anys. L'acceleració tecnològica marca un terreny de joc completament nou...

I perillós, oi?

— El que és preocupant és aquesta acceleració brutal. Estem vivint canvis molt radicals, quan l'espècie humana té hàbits molt instal·lats. La nostra tendència és buscar punts de seguretat, no precipitar-nos. Som una espècie molt potent però també dèbil. Cal no oblidar que vivim una misèria, creixem i morim ràpidament en la immensitat de l'Univers i, en canvi, hem entrat en una situació en què creiem que tot és possible.

Defineix aquesta situació del "tot és possible" com a nihilista.

— És la pèrdua de la noció de límits. Quan tot sembla possible hi ha un moment en què arriba la tragèdia. Sempre ha passat així. Ara en tenim un exemple canònic, que és Netanyahu. En un primer moment d'aquesta guerra vaig pensar que quan s'hagués pres el control de Gaza frenaria, perquè ja en tindria prou. I m'equivocava. Llavors va atacar Cisjordània. Ara carrega contra el Líban. Hi haurà un moment que les coses li sortiran malament, es veu a venir... Aquest nihilisme el trobem també en les eleccions nord-americanes. L'espectacle d'Elon Musk i Peter Thiel és impressionant. Creuen que tot els està permès, i ja no s'amaguen darrere el polític. Al contrari: s'hi posen al davant i el marquen.

De Musk fa temps que en parlem, però Thiel és un actor més nou. El magnat, fundador i exdirector executiu de PayPal s'ha dedicat a qüestionar la democràcia durant els últims mesos des de posicions molt conservadores.

— Hi ha una frase de Thiel que em sembla important i esgarrifosa: diu que la llibertat és incompatible amb la democràcia. Deixa clara la idea que algú com ell i els seus tenen de la llibertat: la llibertat són ells fent el que volen. Ara mateix una part important del poder econòmic pretén mostrar la idea que per a ells no hi ha límits. Aquesta és una altra decantació d'aquest nihilisme que em sembla tan perillós.

Poder i llibertat explica el procés pel qual el poder polític ha acabat supeditat al poder financer.

— El polític ja no s'atreveix a desafiar o plantar cara al poder econòmic. Figures com les del general De Gaulle durarien tres dies, avui: i menciono algú de dretes perquè no sembli que només s'hi oposarien les esquerres. Això que està passant ens porta a dinàmiques molt complicades. Poder, llibertat i nihilisme em semblen tres qüestions clau, en aquests moments.

El poder existia abans dels estats i continuarà existint després. Des de fa uns anys assistim a un canvi de mans.

— El poder comença amb un mateix: al nostre interior ja hi ha conflictes de diferència. Més enllà d'això, en qualsevol relació amb una altra persona hi ha diferències potencials. Ens passem la vida negociant, torejant i provant de resoldre aquestes diferències, amb les nostres parelles, les famílies i els caps de l'empresa on treballem. La gràcia és trobar la manera d'optimitzar les relacions, de tal manera que hi hagi un respecte per la llibertat de cadascun, fent possible un espai de convivència que ho permeti.

Però cada vegada el poder es concentra en menys mans.

— La piràmide de privilegi cada vegada es va fent més petita. Podríem tenir la fantasia que, arribat a un moment de gran concentració, aquest poder tan poderós es descentralitzi i els avenços científics i tecnològics dels últims anys hagin servit per beneficiar el conjunt de la ciutadania. Que hi torni a haver una redistribució de la riquesa en comptes d'un augment de la desigualtat com ara.

Un dels problemes actuals, que se'ns emporta cap als efectes del neoliberalisme, ha estat la instrumentalització de qualsevol activitat. La noció de l'homo economicus predomina no només en les relacions laborals, sinó també en les afectives –al llibre cita el "mercat sexual" del qual parla Michel Houellebecq a Ampliació del camp de batalla– i en el sistema educatiu, en què els alumnes són guiats per idees com l'eficàcia i l'interès.

— L'homo economicus és competidor, consumidor i contribuent. Res més. És una de les figures de la negació del reconeixement que em preocupen, al costat d'altres com el terrorista suïcida, la figura de l'il·legal i la de l'analfabet productiu. Tots ells representen fractures que desdibuixen els espais compartits.

Als Estats Units, des de l'administració Reagan, passant per Bush i Trump, es va anar creant "una ciutadania apàtica" que oposava poca resistència als governs. Jo hi afegiria que, traslladada al nostre context, aquesta apatia es combina amb la indefensió.

— Quan el ciutadà se sent feble, perd confiança i sensació d'autonomia –és a dir, és menys lliure–, té la sensació que el món el desborda i s'apunta al carro de qui li promet que farà el que sigui per ajudar-lo, ni que sigui a cops de destral.

Això ha comportat el creixement de discursos xenòfobs i ultraconservadors.

— Aquestes promeses acostumen a acabar perjudicant els ciutadans. Tenen manifestacions molt diverses, actualment, des de règims autoritaris com la Rússia de Putin i la Xina fins a aquest gir de les dretes europees i nord-americanes cap a posicions cada cop més autoritàries i de més submissió a uns poders econòmics que tenen una visió molt reduïda de la realitat de les societats. Tenen el seu codi i el col·loquen sobre la ciutadania, indiferents als efectes que això pugui tenir.

Nietzsche deia que el motor de tota relació de poder és "voler sempre més". El capitalisme neoliberal va portar aquesta divisa fins a les últimes conseqüències, oi?

— El triomf del capitalisme liberal va generar totes les dinàmiques en què ens trobem ara, es van fixar les bases d'una hegemonia del poder financer sobre totes les altres formes de poder.

Els diners sembla que siguin l'únic que compta.

— Sempre recordaré el dia que Margaret Thatcher va venir al CCCB i va visitar-hi una exposició que hi teníem sobre el Noucentisme. L'únic que em va comentar davant d'un Picasso va ser: «Deu costar molts diners». Aquesta remarca ara seria molt més freqüent en tota mena de personalitats, també del món de la cultura.

Hi ha moltes cançons sobre diners, per exemple aquella de Rosalía en què diu: "Jo sé que he nascut per ser milionària, / com si plogués llançant els bitllets pels aires".

— El discurs neoliberal ha penetrat molt en la societat. Només cal veure què guanyaven figures del futbol com Kubala i Di Stéfano i la morterada de milions que se'ls paga ara. I a tothom li sembla normal.

En un món progressivament dominat per la intel·ligència artificial, a Poder i llibertat fa una defensa del valor de les humanitats.

Les humanitats són l'última oportunitat que tenim. Són les disciplines que posen la condició humana davant de tota la resta, amb les seves virtuts i també amb els seus defectes. Les humanitats no apel·len a éssers fantàstics, sinó contradictoris. Som els humans, els que hem acabat arribant fins aquí, els que hem fet coses bones i altres de terribles. Encara hi ha la temptació de buscar la salvació en Déu. No l'hi trobarem: som nosaltres, qui ens hem de salvar a nosaltres mateixos. I com que el conflicte es troba en la base de totes les relacions humanes, qualsevol solució serà sempre transitòria.

CINC CAMINS PER REPENSAR EL PRESENT DES DE DÉNIA

"Per tercer any consecutiu tornarem a convertir Dénia en l'epicentre del pensament crític, amb la participació de figures representatives de la ciència, l'economia, la literatura i la filosofia i amb l'objectiu de compartir idees i experiències en unes sessions dirigides a un públic ampli que se senti interpel·lat per les ganes de pensar, crear, imaginar i conviure", explica Josep Ramoneda en relació al Dénia Festival de les Humanitats, que tindrà lloc del 24 al 26 d'octubre i que el mateix Ramoneda codirigeix juntament amb Jordi Alberich.

Amb el lema de "pensar el futur des del present", la cita partirà de "l'amenaça permanent de la pèrdua de noció de límits, problema filosòfic que marca el present" per explorar com afecta terrenys com l'art, la política, les llibertats individuals, el cos humà –a partir de la manipulació genètica per augmentar a longevitat–, l'ecologia i la intel·ligència artificial.

Filòsof, polític i professor emèrit de la Università Vita-Salute San Raffaele de Milà, Massimo Cacciari és conegut per assajos com Pensiero negativo (1977), Geofilosofia de l'Europa (1994) i el recent Generar a Dios (Godot, 2019). L'italià entrellaçarà pensament, estètica i política en la conferència inaugural del festival.

Josep Ramoneda conversarà amb John Carlin, escriptor i periodista –autor de llibres com El factor humà (La Campana, 2008), El somriure de Mandela (La Campana, 2013) i Bèsties (Comanegra, 2024)– sobre l'absència o no de límits en la política actual, tema que segurament acabarà posant-se en relació amb l'auge dels populismes, l'influx de les xarxes socials en el debat públic i l'autoritarisme postdemocràtic.

Tres veus de rellevància en el pensament contemporani de l'Estat debatran sobre la filosofia dels límits a Dénia. Són Remedios Zafra, guanyadora del premi Anagrama d'assaig per El entusiasmo (2017); Santiago Alba Rico, filòsof de formació marxista que ha publicat recentment De la moral terrestre entre las nubes (Pepitas deCalabaza, 2023), i Daniel Gamper, professor de filosofia moral i política a la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de Las mejores palabras (Anagrama, 2019) i De qué te ríes. Beneficios y estragos de la broma (Herder, 2024).

Una de les taules rodones més candents sobre el present serà la que protagonitzaran Pilar Bonet, periodista i corresponsal durant 34 anys a Rússia; Shlomo Ben-Ami, polític, diplomàtic i exministre d'Afers Exteriors d'Israel, i Cristina Gallach, ex secretària general adjunta de les Nacions Unides. Servirà per parlar sobre conflictes bèl·lics oberts, com la invasió russa d’Ucraïna i la guerra entre Israel i Gaza, que s’ha ampliat durant les últimes setmanes a Cisjordània i el Líban.

Disciplines com la crítica cultural, la sociologia i l'estudi de les religions serviran als tres participants d'aquesta taula rodona per aprofundir en com han canviat les estructures socials i les relacions personals. Seran Juan Arnau, autor d'assajos com La mente diáfana (Galaxia Gutenberg, 2021); Lucía Lijtmaer, que a més de periodista i novel·lista ha escrit Ofendiditos (Anagrama, 2019), i Antonio Ariño, catedràtic de sociologia a la Universitat de València.