Joan Margarit: "La poesia és un instrument de consol molt potent"

BarcelonaHa calgut que passés més d'un any de l’anunci del premi Cervantes per rebre'l. Ha estat aquest dilluns, en una cerimònia privada amb els reis Felip i Letícia al Palauet Albéniz.

Va ser una conversa íntima, informal i distesa de dues hores. M’hi van acompanyar la Mariona –la meva dona–, la meva germana, els dos fills amb les seves parelles i els dos nets. L’entrega del premi va durar un minut. No hi va haver cap cerimònia ni discursos... tal com vaig dir, crec que era el millor Cervantes que em podia tocar, en aquest sentit.

Va llegir dos poemes.

Sí. "De senectute", d’Un hivern fascinant, i l’últim poema que he escrit, que parla sobre la torre de Babel. Me’l van demanar i abans d’enviar-lo segurament el tocaré una mica, soc incapaç de no fer-ho.

Hi va haver enrenou mediàtic, sobretot a les xarxes.

Fer-se vell té un avantatge: l’única cosa que t’interessa és la veritat i la bellesa. Abans, quan es parlava d’enrenou mediàtic, pensaves en la premsa, però els diaris encara parleu fi, sou l’aristocràcia del periodisme. Tinc una edat en què, per sort, no he tingut temps de veure què passa a les xarxes, però m’ho puc imaginar. Quan vaig començar a llegir la premsa, la censura de l’estat t’obligava a endevinar entre línies què es volia dir. Ara hi ha una llibertat total per dir el que es vol en termes personals. Són dos extrems.

Com ha passat aquest 2020?

He viscut aquest any en dues vides paral·leles, però enganxades. La primera és una vida horrible, que és la de passar un càncer de limfa. Això vol dir que he hagut de fer diverses sessions de químio: des de l’abril en porto nou –cadascuna dura cinc hores– i he d’arribar fins a dotze. La químio et deixa en un estat desagradable, violent, cansat... Aquesta és la vida penosa que m’ha tocat viure el 2020. La vida paral·lela és absolutament meravellosa. L'una i l'altra no es contradiuen.

La vida paral·lela és la d’escriure poesia?

El més important és que tot aquest temps he estat acompanyat. La meva dona i jo fa seixanta anys que estem junts i disfrutem dels avantatges de coneixe’ns des de fa tant de temps. La Mariona –la Raquel dels poemes– és la persona que em cuida. Hem fet un llarg camí: se’ns han mort dues filles. Durant l’última etapa de la malaltia de la Joana vaig voler fer un pacte amb la poesia. Li vaig dir: “Mira, la nostra relació és molt estreta, i sé que no s’ha d’escriure a cop calent, però aquesta vegada necessito fer-ho. Si no estàs al meu costat plego i no sabràs mai res més de mi”.

Això passava entre l’octubre del 2000 i el setembre del 2001, mesos en què va escriure Joana.

Des de llavors, la poesia sempre és al meu costat. No dic que vagi a favor meu, però hi puc acudir. Durant aquest any horrible i meravellós he escrit seixanta poemes. Els lectors poden estar tranquils: no hi parlo del coronavirus ni de coses d’aquestes...

Formaran part d’un llibre nou?

Sí. El tinc pràcticament acabat, podria sortir el mes que ve. Però no el vull publicar en aquest món d'ara. Vull poder-lo recitar sense màscara, i sense que el públic tingui la cara tapada. M’he posat d’acord amb en Luis García Montero, poeta i amic meu des de fa molts anys que també té un llibre nou, però es vol esperar a presentar-lo com jo, quan les circumstàncies siguin les adequades.

Com es dirà el llibre?

Animal de bosc.

És vostè, aquest "animal de bosc"?

No, ho som tots nosaltres, la nostra espècie. No renuncio al meu origen. Els humans som una espècie amb unes característiques que fan que l’animal que portem a dins acabi sorgint. Sabem moltes menys coses de les que creiem. L’única qüestió que ha avançat de veritat ha estat la ciència. Des de la Ilíada fins ara, la ciència ha agafat un camí imparable.

La Ilíada parla d’una guerra.

Totes les guerres són la mateixa guerra. La que s’explica a la Ilíada és la mateixa que la Guerra Civil Espanyola. Abans teníem ganivets i llances, cada cop les armes són més tremendes. Les guerres d’ara duren menys perquè les armes són més potents. La vocació dels humans és destruir-ho tot, quan estan en guerra. Només cal recordar què feien Colom i Magalhães quan arribaven a una ciutat: per conquerir-la, l’arrasaven.

On se situa el poeta en aquest món de guerres?

La poesia és l’activitat humana que necessita més allò que en diem veritat. Un poema sense veritat no val res. A un poema amb veritat li falta la bellesa. Sola, la bellesa és perillosa. El poeta no ha de buscar la bellesa, sinó la veritat.

El confinament i potser la malaltia han estat un bon moment per retrobar les veritats de la poesia?

Tota la vida he aspirat a estar confinat com ara. He escrit la meitat dels meus llibres en bars de paletes. Quan arribava a una obra per dirigir-la em fixava en els bars on anaven els paletes, que tenen molt bon ull, i des d’allà em dedicava a escriure.

No despertava curiositat, que l’arquitecte escrigués versos?

Cap ni una. Només em veien escriure en una llibreta petita. No podien saber què hi feia. La poesia és una activitat que no pot anar lligada a la feina amb què et guanyes la vida. No és un ofici. Per ser poeta has de tenir una vida. Què vol dir, això? Tenir una vida sexual, amb fills o sense, problemes de parella, problemes econòmics, una feina que et doni els diners per tirar endavant la família. En paral·lel a tot això, has d’anar buscant i agafant les veritats, les teves, les que hi hagi. Poden ser al damunt, al costat o al fons de tot, però sense viure una vida no hi ha cap lloc on trobar totes aquestes veritats.

En un fragment de Noves cartes a un jove poeta (Proa, 2009) escrivia que “la poesia no parla de qualsevol cosa”, que “cal buscar què es pot dir i què necessites dir” i que cal tenir un gran coneixement d’un mateix per fer un bon poema. És el que en diu conèixer els “itineraris interiors”.

Des d’Homer aquest anar cap endins d’un mateix és una constant, en els poetes. Per això s’equivoquen els romàntics, que creuen que els monstres que troben a dins seu són macos i impressionants. Sovint no són macos. Per això són monstres. Escrius per aprofundir en tu. El que trobes a dins teu és també a dins dels altres. Escrivint sobre la veritat del meu interior m’he adonat que consolava el lector. En un bon poema això passa de manera immediata. La poesia és un instrument de consol molt potent.

Així i tot, hi ha molta gent que no llegeix poesia.

Si vols que la poesia et consoli t’ha d’agafar llegit. Aquí no es regala res. Com més important és el que et donen, menys t’ho regalen. La poesia és difícil. I no té res a veure amb la teràpia. Tu pagues per una teràpia i te la fan. El poeta hi posa el poema però el lector hi ha de posar l’ànima, per entendre’l. Quan dic que la poesia t’ha d’agafar llegit vull dir que a la vida, si no encertes què has de fer en els moments adequats, ja no hi ha res a fer. No pots pretendre arribar als 70 anys sense haver llegit ni un poema i llavors entendre’l. L’educació serveix per orientar-te... Hi ha dues coses que estan desapareixent en aquest moment social que vivim: l’austeritat i la història.

Per què?

Si preguntes a algú jove què és l’austeritat potser no sabrà què vol dir. Puc pensar que anar a fer surf a Tailàndia és necessari? Ho podem pensar els 7.000 milions d’habitants d’aquest planeta? Si és així, ens equivoquem. Ara bé, l’austeritat tampoc vol dir passar penúries.

Ni que algú auster sigui conformista amb el que li ha tocat.

No, exacte. La persona austera sol ser molt dura. Sacrifica la seva vida perquè a canvi n’espera coses importants.

I aquesta desaparició de la història?

No sabem quina terra trepitgem, històricament. Com a màxim als joves els fa una mica de por. ¿Els expliquen de debò què és, la història del nostre país, als estudiants d'ara? Només hi ha dos llocs al món on hi ha un munt de morts que encara no s’han localitzat i de qui encara no se'n té la llista completa. Un és Espanya. L’altre és Cambodja.

I com ho fem per explicar millor la història del país?

És que no s’ha explicat bé! Quan parlem de la Guerra Civil oblidem que la Reconquesta havia durat vuit segles [del 722 al 1492]. Anaven més a poc a poc perquè les armes que feien servir eren ganivets i espases. La guerra de Franco de debò no s’ha explicat. Quan el bàndol franquista entrava a un poble que acabava de guanyar, els soldats anaven ràpidament a les presons, a treure els seus. I què hi trobaven, allà dins? Una cosa que no s'esperaven: els empresonats de la CNT que els comunistes hi havien tancat i que no havien volgut alliberar quan havien fugit per cames dels franquistes. Llavors els treien d’allà i els afusellaven.

Per això autors com Almudena Grandes diuen de la Guerra Civil que és una "guerra interminable".

Vuitanta-un anys després d'haver-se acabat, encara és portada de diaris dir que en una excavació en un poble remot s’hi han trobat morts de la guerra!

La història s’hauria d’explicar de manera diferent, llavors?

La història i les matemàtiques han desaparegut de la nostra societat en el sentit de l’ensenyament. L’altre dia llegia que els nostres nanos, de matemàtiques, són els que en saben menys de tot Europa. D’una i altra matèria se’n pot aprendre, estudiant-les. En pot ensenyar qualsevol, si en té el coneixement. Amb la poesia i la música, en canvi, és diferent. No les pot ensenyar qualsevol... Ara tenim mals professors d’història i de matemàtiques. I els de literatura no llegeixen poesia! Estem deixant d’explicar la terra que trepitgem i les veritats que diuen els poemes.

Per què diu que no llegeixen poesia?

Visc a Sant Just Desvern des del 1975. Fa quaranta-cinc anys que hi soc. En tot aquest temps no he anat mai a recitar en un institut d’aquí. No ho dic perquè ara em truquin perquè hi vagi: ho dic perquè en tot aquest temps no s’ha cregut que podia valdre la pena. I en canvi he anat a moltíssims llocs de Catalunya, d’Espanya i de tot arreu.

De novel·la sí que creu que en llegeixen els professors?

El poema cansa tant, si és dolent, que ni el mal lector pot tornar-hi. Té aquest immens avantatge. En canvi, la novel·la té una cosa que és el seu gran avantatge però també un inconvenient: es pot substituir per l’argument. La immensa majoria de lectors la llegeixen per la xafarderia de l’argument. Per això quan s’anuncia una novel·la sempre es fa amb grans paraules: "Una història contundent sobre la maternitat des del punt de vista d’un immigrant". Això no la fa bona o dolenta, la novel·la: pot ser una obra mestra però també el fulletó de la cantonada. De tot això, en canvi, la poesia se’n lliura, perquè no en pots explicar l’argument.

Em parlava fa uns minuts de la desatenció general de la història. En el context concret català passa el mateix?

A Catalunya no hi ha res diferent ni singular, en aquest sentit. Recordem on comença l’ésser humà a parlar de les llengües. Quin és el text més antic sobre llengües? La història de Babel, inclosa al Gènesi, primer llibre de la Bíblia. L’ésser humà que comença a moure la ment i a convertir-se en el que som ara, la primera cosa que va plantejar va ser una gran ciutat on pogués conviure tothom que tenia com a element central una torre, la torre de Babel. El més poderós de tots, Déu, llavors es va acollonir. Va pensar que aquells homes i dones podien arribar a ser imparables. Aquella anada brutal cap a la civilització, la cultura, la bondat i la convivència s’havia d’aturar. De quina manera se li va acudir frenar els humans? Fent que parlessin un centenar de llengües. A partir de llavors va regnar la confusió. Babel es va tornar can seixanta. La crueltat mana. O no?

Cada llengua també és una riquesa, una manera diferent d’aproximar-se al món.

Però quin ha estat el preu per imposar llengües? Què feien els espanyols i els portuguesos quan arribaven a un lloc i el conquerien? Pelaven tothom per fer-los saber que els nous amos eren ells. Qui no ho ha fet no és perquè sigui més bo, sinó perquè no ha pogut.

L’actualitat catalana, però, el preocupa?

Ni la catalana ni la castellana. Tinc una vida molt complicada en aquest sentit, i si vols te’n faig un esquema. Vaig néixer el 1938. El 1939 es perd la guerra i a partir de llavors la llengua que es parla a casa, el català, no es pot parlar al carrer. Et fotien un calbot i deien: "Chico, habla en cristiano". Tothom tenia por. Era un món fosc, perquè l’electricitat a vegades venia a les dotze de la nit. Em vaig criar amb tot allò.

A l’hora d’anar a escola, tot era en castellà...

Exacte. Als deu anys sabia escriure perfectament en castellà, però no en català. A l’hora de fer el batxillerat, vaig anar a l’Institut Ausiàs March, que era a Muntaner, entre Marià Cubí i Avenir. Si hagués estudiat a l’Institut Balmes hauria coincidit amb l’únic professor bo de literatura d'aquell moment, Guillermo Díaz-Plaja. No va ser el cas. Vaig estudiar literatura durant sis cursos, de primer a sisè, tres hores a la setmana. No vam llegir mai ni un llibre. Si la memòria no em fallés –perquè ja soc molt gran–, t’hauria pogut recitar el fragment que volguessis de les obres de Lope de Vega.

A l’institut, per tant, de literatura tampoc no n’hi van ensenyar gaire.

Vaig aprendre, sobretot, matemàtiques... i una altra cosa molt important: a fer campana. En aquells moments estava molt castigat i em vaig arribar a fer targetes d’excusa dels meus pares per si m’enxampaven algun dia. A l’institut era molt difícil fer campana als matins, perquè hi havia les assignatures teòriques, però a la tarda, en què fèiem les pràctiques, era més factible. Fer campana em va permetre descobrir Barcelona. El cinema em va fascinar dels deu als setze anys d’una manera total. Hi havia pel·lícules que les havia vist deu vegades: Madame Butterfly la vaig arribar a veure deu vegades! Al mateix temps vaig descobrir les prostitutes que feien palles al cinema per dues pessetes. Això, un nano de catorze anys no ho oblida. Recordo també passejar pel Barri Xino de llavors, on veia mostradors amb homes de mirada fosca al darrere mentre, a dalt, a l’habitació, funcionava la prostituta... Cada vegada que baixava per l’escala un client en pujava un altre. A mi me n’acabaven fent fora, però m’agradava investigar com era aquella vida.

Aquesta curiositat la traslladaria més endavant als poemes?

Al mateix temps que anava al Xino també pujava amb els amics a la Diagonal i tiràvem una cartera buida a terra, lligada amb un fil de niló. Quan algú s’acostava a recollir-la amb els ulls emmirallats, perquè era una època de bastanta misèria, llavors retiràvem el fil des del banc on érem. Hi havia gent a qui li feia gràcia i ens somreia. D’altres ens feien aixecar del banc i havíem de fugir corrents, perquè s’havien emprenyat molt... Tot aquest món era en castellà.

I després del batxillerat?

Quan vaig acabar el batxillerat el meu pare, que treballava a Girona i no havia pogut trobar feina a Barcelona, ens va dir que marxàvem a les Canàries. Allà sí que havia trobat un lloc.

És llavors que va conèixer el que en un poema en diria ‘l’illa misteriosa’: "Vaig arribar-hi a l’adolescència, / era un indret amable i bellíssim".

L’únic viatge que vaig fer a les Canàries amb avió va ser el primer. Els meus pares van pensar que sis dies de vaixell eren massa, aquella primera vegada. Més tard faria dotzenes de viatges entre Barcelona i Tenerife amb vaixells de línia o mercants, que eren més barats i et donaven una cabina individual. Als vaixells de línia comparties l’habitació amb cinc persones més: allò volia dir sis orinals a sota de les lliteres, i no entraré en detalls sobre què passava quan el viatge era mogut. Als mercants tenies l’habitació per a tu sol, amb un llit fermament agafat a terra, i el viatge, en lloc de sis dies en trigava quinze. Aquella illa misteriosa era un Tenerife on no hi havia funiculars ni res semblant per pujar al pic més alt d’Espanya, el Teide. Jo hi vaig pujar a cavall! Anar a Tenerife amb avió era més ràpid que ara, però t'hi passaves un dia sencer. Passaves per Madrid, Sevilla, Casablanca, Las Palmas i, finalment, Tenerife. Quan arribaves al final del dia, amb el sol que es ponia darrere el Teide, la visió d’aquella muntanya i tot de boscos al voltant, l’immens oceà que envoltava l’illa... vaig quedar enamorat de l’illa de seguida.

Escriu: "Tenerife, anys cinquanta: / un lloc i un temps. Els únics / on voldria tornar. Pel seu mar càlid / nedava ja un tauró: el meu futur".

Va ser el començament d’una vida en què vaig trobar gent a qui vaig estimar, estimar en aquella edat que fas els amics més amics de l’ànima, fent el preuniversitari per primera vegada amb noies. El meu primer poema el vaig fer a una companya de curs. És l’únic que em sé de memòria de tota la meva obra. I l’únic que no he recitat mai, perquè és tan dolent... Els anys de Tenerife van ser d’ulls esbatanats de tanta emoció que tenia per tot el que m’envoltava.

Després va estudiar arquitectura.

Els cinc anys de carrera em van portar una novetat que he trigat anys a descobrir. Les enginyeries, i l'arquitectura n’és una més, des que van començar a ser les professions del futur (parlem de finals del XIX, principis del XX), l’estat espanyol i la resta d’estats van tenir clar que havien de controlar-les. Abans del franquisme, durant la República, ja es va posar un ingrés duríssim: així, no tothom les podia estudiar. Centenars d’alumnes fracassaven. Situem-nos: a l’examen de dibuix per ingressar a arquitectura érem tres-cents, dibuixant la Venus de Milo... i només en passàvem set, deu o onze. Als cursos d’arquitectura no arribàvem a vint persones. La primera cosa que vaig fer quan vaig ser catedràtic de càlcul d’estructures va ser aprovar la gent que estava estudiant i que tenia en aquells moments d’alumnes, però que havien fet la carrera amb mi. Els vaig aprovar a tots per decret.

Tornem a la carrera d'arquitectura. Vostè hi va entrar sense problemes.

L’altra característica de les enginyeries és que la majoria es feien a Madrid, i un parell o tres a Barcelona. Els enginyers navals i de ports es fan a Madrid: és natural, estan voltats de mar... Aquí hi havia industrials, tèxtils i arquitectura. Ja està. Això, per què? Qui no tenia calés no podia enviar el fill a estudiar arquitectura o enginyeria industrial, perquè l’havia de tenir a Barcelona o a Madrid, a pan y cuchillo. Així s’alliberaven dels pobres. És una realitat social de les més elementals, que tot i això s’han amagat.

Amb tot això, el miracle va ser que decidís escriure en català.

Jo, a Barcelona, no hi tenia cap familiar. Vaig passar cinc anys a la residència d’estudiants, la majoria eren de fora. Amb qui vaig fer amistat i vaig desenvolupar afecte? Sobretot amb gent que parlava castellà. Ara bé, les cartes les escrivia en català, als pares. Cobertes de faltes, però en català. L’àvia paterna és la que surt al poema "Coratge": allà la recordo pixant dreta... no sabia ni llegir. Aquella dona ja en va tenir prou salvant-me la vida quan es va acabar la guerra.

Els primers llibres, això sí, els va escriure en castellà. El primer de tots va ser Doméstico nací, del 1968.

¿Has llegit mai algun llibre sobre com la poesia no té res a veure amb la prosa en el tema de les llengües? Oi que no? Si agafes els grans prosistes, els dels cànons, n’hi ha que escriuen en una llengua que no és la del lloc on van néixer. Cioran, per exemple, era romanès però escrivia en francès. En prosa n’hi ha molts, d’exemples. En poesia molts menys. Buscant, buscant, vaig trobar Rilke i el seus Poemes francesos. No valen res... són xorrades. Rilke és un gran poeta, però en alemany, la llengua que li havia parlat la mare de petit. La poesia està lligada a la llengua materna. Qui t’ho explica, això? Vaig trigar vint anys a descobrir-ho, perquè el que jo volia fer no ho assolia, en castellà.

¿Miquel Martí i Pol hi va tenir un paper destacat, en aquesta presa de consciència, oi?

Aquest tap de xampany de la llengua se’m va destapar quan em vaig fer amic del Miquel. Ens escrivíem cartes i jo l’anava a veure sovint, a Roda de Ter. Ell havia vingut alguna vegada en aquest mateix pati on som ara, però poques, per culpa de la malaltia. Va haver-hi un dia que la filla d’en Miquel li va demanar una carta meva, la va llegir, i va dir: "Per què no escriu en català les poesies, aquell noi?" La frase em va fer veure una realitat que fins llavors havia tingut al davant i de la qual encara no m’havia adonat: no arribava on jo volia perquè no escrivia en la meva llengua materna. Llavors em vaig posar a escriure en català... Vaig fer onze llibres en set anys. Hi ha una targeta al dipòsit que vaig deixar a la Biblioteca Nacional de Madrid on Salvador Espriu em diu, al final: "Que aquest senyor vingui del castellà no em preocupa. Encara millor". Aquest és el comentari que fa sobre un dels primers llibres en català que vaig publicar.

M’era igual que els llibres haguessin guanyat premis com el Carles Riba [Mar d’hivern, el 1985]. Encara que a partir de L’ombra de l’altre mar [1981] comencés a escriure en català, al castellà li dec moltes coses. Totes les meves lectures inicials de la meva vida. És un estúpid qui odia llengües. Només tinc motius d’agraïment, al castellà. Amb el Miquel [Martí i Pol], la nit que estic traduint-li al castellà Estimada Marta, em cauen les llàgrimes perquè entenc que potser serà l’última vegada que escrigui en castellà. Estimo la llengua que m’ha conduït fins allà. Prenc la decisió que no l’abandonaré. Si jo sé que el català és la llengua en què puc arribar al poema, després em traduiré jo mateix.

Continua treballant de la mateixa manera que abans?

Vaig a tot arreu amb llibretes i escric des de la primera impressió. A mig procés d’escriptura, jo ja puc entrar al castellà. Ara, el primer vers, el primer de tots, sempre l’escric en català. És llavors que se’m va acudir la imatge de la catedral i la cripta. La catedral pot ser l’hòstia: pot tenir columnes, voltes, arcbotants... una meravella. Però sense la cripta no existeix. La cripta és la llengua materna.

El primer llibre de poemes que salva és Llum de pluja, del 1986, publicat a Península.

Va sortir en una col·lecció on havien publicat també Pere Rovira, Narcís Comadira, i em sembla que també Francesc Parcerisas. Tots aquells anys vaig fer una gimcana perquè em coneguessin i em poguessin arribar a publicar sense necessitat de guanyar premis. Em vaig passar vint anys fent llibres que no m’agradaven: algun convenciment interior tenia. L’aprenentatge de tot aquest temps no el vaig llençar a les escombraries. En absolut va ser així.

Abans em parlava del dipòsit de documents que va deixar a la Biblioteca Nacional de Madrid.

Quan em van donar el Premio Nacional de poesia [l’any 2008, per Casa de misericòrdia] vaig rebre dues propostes: una de la biblioteca de la Universitat de Boston i una altra de la Biblioteca Nacional de Madrid. Vaig estar a punt de portar-ho a Boston, però vaig pensar que si mai volia tornar a veure cap document, era millor portar-ho a un lloc proper. D’aquí no m’ho va demanar ningú. Ni llavors ni mai. Naturalment, no és un tema per anar-ho oferint de porta en porta.

Per què cap institució catalana s’hi va interessar?

Coses d’aquestes passen a tot arreu, aquí i allà. No som els pitjors, però tampoc els millors. Espriu deia una cosa amb una gran ironia: "Som els millors, pensem amb puresa". N’hi ha que s’ho creuen de debò.

La trajectòria d’aquestes últimes tres dècades i mitja queda reunida a Sense el dolor no hauríem estimat, una tria d’un centenar de poemes publicada a Proa fa alguns mesos.

És una antologia de la tercera edat. A cada edat pots fer una tria diferent dels teus poemes. Vaig agafar l’índex de l’obra completa i vaig anar triant. Hi havia poemes que hi havien de ser, evidentment, i altres que els vaig escollir perquè em van sorprendre.

Repassant el llibre, i enllaçant aquelles Restes d'aquell naufragi que obren el volum amb un poema d’Un hivern fascinant (Proa, 2017), "Treballs d’amor", la idea de la importància de rebuscar entre els residus per salvar el que té valor ja hi és: “Cal buscar entre les restes el que ha sobreviscut. / ¿Podríem no sentir-nos insegurs, / si els nostres sentiments / són territoris de frontera / perduts, recuperats, tornats a perdre?”

Qui és auster busca entre les restes. El pas immediat del que no és auster, quan es queda sense alguna cosa, és sortir a comprar una altra cosa. És quan saps que no pots anar a comprar que has de buscar entre les teves restes. No s’acaben mai, les restes de la pròpia existència. Si penses que pots menysprear qualsevol tros de la teva perquè ja l’has resolt t’equivocaràs.

¿És una manera de trobar valor en el que sembla que ja no en tingui?

Esclar. Les coses que no t’han costat esforç no tenen valor, és així de senzill. Vols que t’expliqui el moment més dramàtic que he viscut en la meva història de rapsode? Devia ser fa uns vint anys, quan em van demanar que fes un recital per a persones de la tercera edat. Vaig dir que sí, naturalment. Potser hi havia 300 assistents, a la sala on vaig recitar aquell dia. Em vaig adonar que parlava a una paret.

Per què?

Aquella gent no entenia el que els deia. Això té a veure amb no haver aprofitat les oportunitats que la vida et dona, amb prendre les decisions correctes... hi ha coses que les encertes, i en d’altres t'equivoques. Això no té remei. Si arribes a setanta-cinc anys sense haver-te adonat que la poesia existia, no l’arribaràs a entendre. Tot això no ho dic amb ganes de jutjar ningú. És senzillament constatar que si arribes a aquesta edat i només llavors penses que la poesia et pot anar bé, no l’encertaràs. Quan un s’ha convertit en un vell idiota ja no té remei. Aquest és el dramatisme de la vida. Hi ha molta gent que passa pels trenta, pels quaranta, pels cinquanta i pels seixanta anys creient que això de la poesia és una tonteria, i que si mai la necessita la podrà agafar quan vulgui. És mentida.

Què va passar, després d’aquell recital?

Vaig demanar que no em tornessin a cridar. De l’organització em van dir: “Senyor Margarit, pensava que vostè era una bona persona...” I els vaig contestar: “Una bona persona és la que diu la veritat. La resta són històries”.

Margarit comenta "El poema i el mur", l'inèdit que es pot llegir a l’ARA

“És un poema sobre els arquitectes i els metges, dues de les professions més antigues del món. Hi parlo dels primers pobladors de les cavernes, de com van començar dibuixant animals a dins de les coves i quan van sortir a la llum es van fer cases amb murs a la vora del riu, per facilitar-los la vida. A les coves encara no hi havia poemes, es pintaven dibuixos a les parets. Sense els murs de la casa, la poesia no existeix. Sempre m’ha desvetllat i inquietat aquest traspàs d’un moment a l’altre, del trànsit de la imatge a la paraula”.