Jo Nesbo: "Escriure novel·les va d'embrutar-se moralment"

BarcelonaJo Nesbo (Oslo, 1960) té la gran sort de tenir la llibertat d'escriure el que vol. Amb més de 50 milions d'exemplars venuts, no ha de demostrar res a ningú ni ha de preocupar-se d'arribar a final de mes. El que l'impulsa és la curiositat de saber on el pot dur la seva pròpia imaginació. L'escriptor noruec ha estat aquesta setmana a Barcelona per recollir el Premi Pepe Carvalho i participar en la BCNegra. Tot sense oblidar la seva ineludible cita amb l'escalada. Entre altres coses, el jurat ha valorat l'ambició literària i la seva solvència: "Els seus lectors acaben sent addictes de tot el que publica l'autor noruec", segons el jurat. "Hi ha molts escriptors que voldrien ser Jo Nesbo, però només n'hi ha un", va destacar el director del festival de novel·la negra, Carlos Zanón. Al creador de Harry Hole cada vegada el preocupen més els dilemes morals: "En molts aspectes la novel·la negra ha pres el relleu de la literatura religiosa tradicional, però la moderna té més a veure amb els individus", va assegurar en la roda de premsa. Acaba de publicar La casa de la nit (Proa/ReservoirBooks) amb traducció al català de Laura Segarra.

¿Fer una novel·la de terror era una assignatura pendent?

— Ha estat recuperar les meves arrels. De petit, els altres nens sempre m'escollien perquè els expliqués les històries de por. Jo n'estava molt orgullós, perquè creia que era perquè ho feia bé, però anys més tard vaig descobrir que era perquè podien notar la meva por mentre ho explicava. Em feia por tot. La meva imaginació sempre em duu a llocs que em fan molta por. És la gasolina de la meva escriptura.

En una de les primeres escenes del llibre, el telèfon d'una cabina xucla un adolescent. Té alguna experiència traumàtica amb els telèfons?

— Quan era petit feia les mateixes bromes que fa el protagonista del llibre i una vegada em va respondre algú amb una veu molt greu que em va fer molta por. Però també és aquesta cosa dels anys 70 i 80, quan pensàvem que al segle XXI un telèfon ens podria teletransportar a l'altra punta del món. És decebedor veure que en realitat no ha canviat gaire cosa. El transport és més o menys igual, ens vestim igual, mengem i no ens alimentem amb pastilles, els cotxes no volen...

La veu del narrador és la d'un abusador, el Richard. I hi ha la Karen, que és una noia que malgrat ser molt popular prefereix estar amb els marginats.

— Ella pot ser on vulgui, la conviden a tot arreu, però se sent molt més còmoda entre els marginats. Els troba molt més interessants que les persones normals, que li són avorrides.

Ha escrit moltes altres novel·les, a part de la sèrie de Harry Hole, però el torturat detectiu sempre torna. ¿L'enyora o són els fans els que el reclamen?

— No he estat mai fidel als meus lectors i crec que això és bo. Quan escrius per complaure, perds interès com a escriptor. Has de donar als lectors una cosa que no saben que volen i convèncer-los que allò és interessant. Torno a Hole perquè un dia em desperto i em ve una idea i penso que és una nova història del Harry. A més, la seva trajectòria la vaig planificar fa anys i l'he d'acabar.

Per tant, fa anys que sap com acaba?

— Sí, des del tercer llibre. He canviat algunes coses des d'aleshores i no tinc tots els detalls de com serà la seva vida, però sí les coses més importants.

Harry Hole és un home força apedaçat. Li passen un munt de coses, perd la persona que més estima, es fa addicte a l'opi, beu fins a defallir... i l'acabes reconstruint com a una espècie de Frankenstein.

— Sí, es fa miques físicament i mentalment. I cada vegada que s'equivoca i pren una mala decisió apareix un nou fantasma. Se sent culpable per les morts de la seva mare, la seva germana, el seu company... però aconsegueix tirar endavant, i aquest és el seu heroisme. No sempre pren les decisions que prendria un heroi. Es deixa temptar, odia, vol venjar-se... I crec que totes aquestes reaccions són les que fan que el lector li tingui empatia, perquè a tots ens passa que en alguns moments no ens sentim com els herois de la pel·lícula de la nostra vida. Si som honestos, en algun moment ens avergonyim del que hem fet. Al final, escriure novel·les va d'això, d'embrutar-se moralment. Ara bé, que t'embrutis una vegada no vol dir que la següent no puguis vèncer.

En una de les novel·les de Hole, el seu pare li diu que quan era petit tenia por de la foscor però que això no li impedia caminar a les fosques. Com a escriptor, quins són els seus reptes?

— Ja no he d'escriure per guanyar-me la vida. Tampoc he d'escriure per demostrar res, ni a mi mateix ni als altres, com havia de fer al principi. El que tinc és una gran curiositat. Tinc molta curiositat per saber on em poden portar les meves històries. És com una gran sala de jocs de la qual només he explorat una petita part. Així em sento amb la meva imaginació. Em fascina la imaginació dels altres i la meva. El seu poder. Quan escric, exploro això.

En algun moment s'haurà d'acomiadar de Harry Hole, i no crec que li agradi la idea que algú altre prengui el relleu i continuï la sèrie. Té por del comiat?

— Jo seré el que decidirà què li passa al Harry, soc el seu creador. Si no seguís la lògica de la història seria com corrompre'm a mi mateix. Això no voldrà dir que me n'hagi cansat, però, com tota història, ha de tenir un desenllaç. No tinc gaires ganes que arribi aquest final, però sé que ha d'arribar. També soc conscient que ja no tindré tanta atenció sense Harry Hole, perquè tot el que he escrit que no té a veure amb ell no genera tanta expectació.

Fa uns anys va escriure la sèrie Occupied (2015), una ucronia en què Rússia ocupava Noruega. El govern rus es va enfadar molt. ¿La ficció actualment fa més por que el periodisme?

— La ficció té molt més poder que fa 30 anys. Cada vegada destinem més temps a consumir ficció i ha esdevingut una part més important de les nostres vides. Només com a exemple: vaig escriure una novel·la sobre el robatori de bancs i vaig entrevistar alguns convictes. Coneixien les pel·lícules que parlaven de robatoris i parlaven com Robert de Niro i Al Pacino. Un dels robatoris més grans de Noruega està inspirat en una pel·lícula. És com el porno, que inspira la sexualitat i com han de ser les relacions, sobretot dels adolescents. No crec que això hagi de limitar la llibertat dels creadors, però n'hem de ser conscients. La censura pot ser molt perillosa, sobretot si retratem la societat tal com volem que es vegi i no com és realment. Aleshores estarem més a prop de la propaganda.