James Ellroy: "M'agradava ensumar la roba interior de les dones"

BarcelonaL'escriptor James Ellroy té un mètode singular per avaluar els periodistes: abans de la primera pregunta els ensuma, com si olfactivament pogués preveure amb quina mena de peticions es trobarà; mitja hora després, a l'hora d'acomiadar-se, gruny o udola en funció de si ha quedat insatisfet o no. Fa anys que el nord-americà es va autoproclamar "gos diabòlic" de la literatura nord-americana.

Tot i que acaba de fer 74 anys, l'autor de L.A. Confidential continua exhibint irreverència dins i fora dels llibres. Pánico (Literatura Random House, 2022) és la confessió de Freddy Otash, un expolicia reconvertit en detectiu i extorquidor: es dedica a vendre a una revista del cor, durant els anys 50 del segle XX, els draps bruts de les grans estrelles de Hollywood.

El protagonista de la seva última novel·la està inspirat en un personatge real.

— El vaig conèixer el 1989. Tenia la intenció de convertir-lo en protagonista d'American Tabloid [1995]. Li vaig prometre calés... i els hi vaig pagar. De seguida vaig intuir que me la fotria. El vaig veure capaç de sortir a la tele per dir que el que jo explicava a la novel·la era fals. L'únic que podia fer era acomiadar-lo. Va morir el 1992. L'hauria pogut fer servir igual, llàstima que ja hagués canviat de plans.

Què en pensava, d'Otash, abans de coneixe'l?

— Que era un paio corrupte. I tenia raó. Primer va ser un policia deshonest i després es va dedicar a destrossar les vides dels altres venent informació sobre ells a revistes del cor. No tenia cap moral.

Li ha acabat dedicant 400 pàgines.

— Encara corre per dins meu. Estic escrivint la segona part de la novel·la. No tindrà res a veure amb aquesta: ara he fet una sàtira i el proper llibre serà seriós.

¿Podríem dir que a vostè l'atreuen els personatges immorals?

— No. Jo soc cristià. Tothom és pecador i pot caure en desgràcia. Freddy Otash és un gran pecador. Un sonat. Un pallasso. Un paio enfonsat en la misèria.

Així i tot, li dona un paper protagonista.

— Sí, però això no vol dir que la immoralitat m'atregui. Soc un autor de novel·la negra: la immoralitat és la meva matèria primera.

Trasllada la immoralitat a pràcticament tots els personatges de la novel·la. N'hi ha de molt coneguts, com John Fitzgerald Kennedy.

— No em cau bé, Kennedy.

Quan el van assassinar el 1963, vostè tenia 15 anys. Ha canviat gaire la seva opinió sobre l'expresident?

— Llavors ja no m'agradava. Jo era republicà, era seguidor de Nixon. Kennedy em semblava dèbil. Les meves conviccions eren i són conservadores.

Què el va fer conservador?

— El món que veia al meu voltant. Ser conservador no és una patologia, com ens volen fer creure. La gran majoria de la meva generació eren liberals. M'és igual. Jo no hi creia, en aquells valors.

Kennedy ha aparegut en diversos llibres seus. En cap com en aquest últim. Diu que estava "poc dotat" i que durava "dos minuts al llit".

— Kennedy fotia claus de dos minuts i era un president de tercera classe. L'únic que faig és utilitzar-lo. És un personatge més de la novel·la.

Però diu coses grosses, d'ell.

— I què! És una novel·la, és ficció. La majoria de coses me les invento. I m'és igual que agradi o no a la gent. En Freddy cau malament, en general. Doncs a mi em passa al revés. Compartim moltes bogeries.

Com ara?

— Jo també vaig forçar panys per entrar a cases. I m'agradava ensumar la roba interior de les dones.

El van arribar a detenir per això últim.

— Sí. És una llarga història.

Me l'explica?

— No hi ha temps.

Comparteix res més amb el personatge de la novel·la?

— Sí. A mi també m'agradava espiar com es despullava una dona sense que em veiés. I, mentrestant, jo... [fa anar la mà amunt i avall]

A la novel·la, una de les dones amb qui en Freddy té relacions sexuals és Liz Taylor.

— Sí. Ella no va ser mai el meu estil. Taylor va a buscar en Freddy perquè vol que l'ajudi a divorciar-se. Només m'interessa com a mecanisme narratiu.

Fa servir molts mecanismes amb nom i cognoms. Per exemple, James Dean. A més d'obrir-se camí com a actor, es droga, persegueix nois joves i ajuda Freddy Otash a trobar draps bruts d'altres actors.

— Sempre he odiat James Dean. Detesto la cultura de la joventut. Detesto Rebel sense causa i el seu director, Nicholas Ray. Detesto el cinema d'esquerres amb consciència social de la dècada dels 50.

Vostè es dedica a clavar punyalades a tort i a dret.

— Sí! M'agrada aquesta idea! [fa el gest d'apunyalar l'aire]

Al llibre, James Dean dirigeix i escriu el guió d'una pel·lícula eròtica.

— M'ho vaig inventar!! [riu]. Et vas creure que existia? Llavors he guanyat la partida.

Ho vaig buscar per comprovar que no fos veritat...

— Jo em dedico a escriure novel·les. Puc fer el que vulgui.

Marlon Brando surt en una foto practicant una fel·lació.

— Això sí que ho he vist i existeix. Si no era Brando, era algú que se li assemblava molt [riu].

De John Wayne escriu que és "gairebé com una drag queen".

— A John Wayne li agradava portar roba de dona. Però li agradaven les dones.

Burt Lancaster és un "sàdic" i Fritz Lang el filma mentre tortura les amants.

— Fritz Lang estava tarat, però això de les filmacions també m'ho vaig inventar.

Es pren totes les llibertats que vol, a l'hora de tractar el material narratiu.

— Totes les llibertats del món.

Els fets i la realitat tenen un valor afegit per a molts lectors d'ara.

— Molt bé. Se me'n fot.

Vostè no canviarà.

— No. Però si ho faig bé, et puc fer creure que el que escric és veritat. Jo em dedico a refer la història segons convé als meus llibres.

Creu que la seva visió de la realitat és més fosca que la mateixa realitat?

— No ho sé. La història m'alimenta, però la faig anar per on vull.

¿No ha tingut por d'acabar als tribunals per alguna de les afirmacions que fa sobre persones reals?

— No. Pots escriure el que vulguis d'algú sempre que estigui mort.

Potser per això sempre ambienta les novel·les al passat.

— Exacte! [riu] Fa molts, molts anys que visc al passat.

El Hollywood que explica a Pánico està molt lluny de la "fàbrica de somnis" que s'ha venut.

— Vaig créixer a Los Angeles durant aquells anys. Era un nen curiós i m'interessava el que veia. La resta ho ha fet la meva imaginació, que és brillant.

Hollywood ha adaptat diverses de les seves novel·les.

— Sí. Les adaptacions són totes una merda. Si Hollywood et fa una proposta, agafa els diners i calla. Fes negoci.

Tot i viure al passat, a l'americana hi porta una picada d'ullet al present, la bandera d'Ucraïna.

— Sí. Dono suport als ucraïnesos. Putin és un pinche puto.

N'és conscient, que no podré fer servir aquest titular? Escric per a un diari en català.

— Mala sort! [riu]

S'acaba l'entrevista i James Ellroy deixa anar un udol, breu i joiós.