Marta Rojals: 'Marta Rojals: “M’interessa la quotidianitat, sobretot”

Barcelona‘El cel no és per a tothom’, de Marta Rojals, és una de les novetats més esperades d’aquest setembre. Explica la història d’una família catalana amb dues bessones enfrontades, un tercer germà conciliador i una mare difícil

Des que va debutar el 2011 amb Primavera, estiu, etcètera (La Magrana), Marta Rojals s’ha convertit en una de les veus amb més repercussió en la literatura catalana contemporània. El seu secret és estudiar la realitat a fons i mostrar-la amb les seves contradiccions i ombres -i un punt de tristesa-. El cel no és per a tothom, primer llibre que publica a Anagrama, reconstrueix la vida d’una família d’un poble indeterminat de la segona corona de Barcelona a partir de la reunió dels tres germans per resoldre un problema greu. L’Eva necessita l’ajuda de la Sara, la seva germana bessona, tot i que fa anys que no es parlen. El Pep, el tercer germà, ha d’intentar apagar el foc entre elles. Mentre avança l’acció, situada al 2007, Rojals recupera molts capítols del passat, on apareixen familiars i amics. Tots amaguen secrets.

El mètode d’escriptura d’ El cel no és per a tothom ha sigut diferent del de L’altra i Primavera, estiu, etcètera?

Ho ha sigut del tot, perquè en els dos primers tenia una idea general i la història s’anava fent a mesura que escrivia, i en el darrer, quan em vaig asseure a escriure ja ho tenia tot pensat.

Quina era la idea inicial que volies explicar i com creus que s’ha transformat durant l’escriptura?

La idea inicial era escriure una història de germans, i potser s’ha transformat en la mesura que també han agafat força les relacions familiars i de parella, tot el que els envolta.

L’acció alterna capítols ambientats al 2007 i flash-backs que recorren diversos moments de la vida dels protagonistes. Per què vas triar aquesta estructura?

Primer tenia una estructura contínua amb els flash-backs al mig, que és la meua manera d’escriure natural, però aquests flash-backs m’agafaven tanta entitat que vaig decidir extreure’ls de la narració del 2007 i anar-los-hi alternant per aclarir o afegir dades.

¿Creus que l’estructura d’ El cel no és per a tothom és més complexa que les dels altres llibres? Per què?

Molt més, i em vaig embolicar jo sola, perquè quan decideixes fer l’estructura en sandvitx passat-present-passat, et fas esclau d’aquesta restricció i et dificulta la feina. Però era el repte, i quan hi estàs posat, si hi creus, l’has d’acabar.

¿Com diries que s’infiltren els canvis socials i polítics, a la novel·la? Hi ha mencions a l’escolarització obligatòria en castellà, a les protestes independentistes durant els Jocs de Barcelona 92, també hi ha els atemptats a Nova York l’11 de setembre del 2001...

Diguem que s’hi infiltren per una raó pràctica. Com que els salts temporals no s’indiquen explícitament, calia inserir-hi referències implícites, que ajudessin el lector a ubicar-se temporalment en els flash-backs, des d’anècdotes més quotidianes com el programa de l’Elena Francis, per exemple, fins a fets més globals com els atemptats de l’11-S.

Quin és el model de llengua que proposa El cel no és per a tothom? ¿Podries comentar la varietat de registres del català, que sovint opta per incorreccions i castellanismes?

En la veu narradora el català és estàndard, i només se salta la regla quan s’empelta de la veu dels personatges, amb els seus tics i vicis de la parla. Als diàlegs prima l’oralitat, i hi ha una gradació entre els parlants del català diguem-ne correcte fins al més contaminat. També hi ha un cas invers, de castellà mig català, en la figura del Max, que és madrileny i que el mig parla.

Què t’interessava mostrar de les relacions entre bessons? Volies fugir dels clixés que se’n té?

Vaig triar bessons per la càrrega simbòlica, perquè els considerava la plataforma ideal per tractar la dualitat, la rivalitat, les comparacions entre germans.

El Pep, el tercer germà, ha de fer de pont entre la conflictiva relació entre l’Eva i la Sara. Per què dius que és el més feble dels tres germans?

Perquè les bessones, en la seua competició, no volen renunciar a res, i ell figura que ha hagut de renunciar a tot.

Com descriuries la família Costa?

Disfuncional en el sentit que els rols dels pares no es corresponen amb els típics que s’espera de l’època: aquí qui treballa és la mare, i qui s’està a casa és el pare; qui és més afectuós és el pare, qui és més estricte és la mare. Aquesta relació anòmala entre els pares determina els afectes i les relacions dels germans, en la creixença i ja d’adults.

¿Diries que la mare és potser el personatge més desagradable del llibre? Què volies mostrar, amb ella?

No sé què volia mostrar, però sí que tenia clar que el personatge havia de ser així, violent, dominant, gasiu en tots els sentits...

I com descriuries el poble fictici on viuen, les Cases? És un lloc on sembla que mai no hi passi res, però acabarà sent escenari d’un cas de corrupció urbanística que afecta un dels personatges més honestos.

Seria un poble de la segona corona de Barcelona, amb una població mitjana, com tants n’hi ha a Catalunya. A cavall entre l’àmbit rural i l’urbà.

Un dels temes que et continua interessant explorar són les petites corrupcions personals que ens canvien la vida. És així? Per què?

Potser perquè és molt comú, molt quotidià. M’interessa la quotidianitat, sobretot.

Un altre punt important és com el fet de tenir fills o no et marca la vida. L’Eva i la Sara han pres camins molt diferents. La maternitat i la paternitat és un dels moments clau de la vida que sempre apareix a la teva ficció. Com és, això?

Com que escric sobre vides de dones, la maternitat, per absència o per presència, és difícil de passar per alt, perquè influeix en les edats més determinants de les seves vides, quan passen més coses o en podrien passar. I després ve haver de cuidar els pares, que és un altre tema.

També les relacions adúlteres tenen un protagonisme destacat. Tant l’Eva com la Sara tenen dues cares...

Exacte, era una mica com jugar al joc de les set diferències. En aquest cas, de les set semblances.

Hi torna a haver molts diàlegs, com a Primavera, estiu, etcètera. ¿Els has treballat de manera diferent que en aquella primera novel·la?

No, exactament igual: tocant-los poc perquè no perdin espontaneïtat. Intento que expliquin coses que no em calgui dir al cos de la narració.

Un dels grans temes de la novel·la és l’aviació: aquesta afició inculcada a través del pare s’acaba convertint en una qüestió de vida o mort per a la Sara. ¿Et va caldre investigar molt el món dels avions o t’era familiar?

Les dues coses alhora. Però sí que vaig haver de documentar-me molt.

En diverses escenes de la novel·la veiem que una pilot ho té més difícil per ser considerada al mateix nivell que un home pilot. ¿Una de les principals denúncies de la novel·la és la dificultat de la dona per ser acceptada en igualtat de condicions en el món laboral?

Sí, m’interessava molt la idea del sostre de vidre. A partir d’una determinada altura, tot es torna a complicar.

El cel no és per a tothom també és una novel·la sobre fites i frustracions laborals. Hi apareixen aerolínies, el sector de la restauració, consultories, la feina de perruquera de la mare...

Hi ha diversitat, això sí. Des de les feines més prosaiques fins a les més elitistes. Era una altra manera de parlar del poder.

Així com la metàfora entre cel i terra abunda al llibre, diria que una altra imatge recurrent és la velocitat, associada no només als avions sinó també als viatges en moto, o fins i tot la velocitat, a vegades excessiva, a l’hora de construir una família.

No hi havia caigut, i sí, pot ser.

Primavera, estiu, etcètera i L’altra tenien finals d’impacte. ¿ El cel no és per a tothom està pensada també amb voluntat de sorprendre els lectors a les últimes pàgines?

Al contrari, crec que aquí el final és bastant previsible.