L'escriptora gal·lesa Manon Steffan Ros publica 'El llibre blau de Nebo'
Llegim 05/11/2021

Manon Steffan Ros: "És un honor poder escriure en gal·lès"

4 min
Manon Steffan Ros, aquesta setmana a Barcelona

BarcelonaSón molt pocs els llibres de la literatura gal·lesa que arriben en català. Fins ara, cap d'aquests títols no havia estat traduït d'aquesta llengua, sinó a partir de les versions angleses. El llibre blau de Nebo és una traducció pionera feta per Emyr Gruffydd i Miquel Saumell i publicada a Edicions del Periscopi (en castellà se n'ha ocupat Sara Borda Green per a Seix Barral). La seva autora, Manon Steffan Ros (Llanddeiniolen, 1983), acaba de visitar Barcelona per presentar la novel·la al Festival 42. És una distopia narrada a través de les veus d'una mare i el seu fill adolescent després d'un gran desastre natural que els ha deixat pràcticament sols al món.

El llibre blau de Nebo ha anat precedida per una prolífica trajectòria prèvia, sempre en gal·lès. Què la va portar a escriure?

— Vaig posar-m'hi fa 16 anys, quan estava embarassada del primer fill. La meva mare acabava de morir amb només 44 anys, i vaig pensar que els meus fills només la coneixerien a través dels records i les fotos. Vaig escriure la primera novel·la per intentar explicar com de divertida, valenta i amable era la mare. La vaig convertir en un personatge de ficció d'una història de fantasia per a nens i nenes.

No va començar per vanitat...

— No. Vaig començar a escriure per culpa del dolor que sentia.

I s'ha mantingut sempre fidel al gal·lès.

— Sí. Saber gal·lès és una riquesa i un motiu de felicitat. De jove protegia aquest tret identitari, com si fos fràgil; ara en canvi en parlo arreu: en comptes d'empetitir el meu món, el gal·lès l'engrandeix. No aniria enlloc, si tot el dia pensés que la meva llengua morirà. És un honor poder escriure en gal·lès.

Li va costar publicar?

— No. Tenia 23 anys quan vaig debutar, i des de llavors he aconseguit viure a partir de l'escriptura. Faig novel·les i contes, articles a la premsa i guions per a la televisió. Si t'agrada tant com a mi, escriure és la millor feina del món. D'altra banda, no sé si sabria fer gaires coses més.

Abans de guanyar-se la vida escrivint, a què es dedicava?

— Vaig ser actriu, però quan em vaig quedar embarassada vaig prendre la decisió de deixar-ho.

El llibre blau de Nebo explica una història d'aprenentatge narrada per una dona i el seu fill adolescent, en Siôn. Viuen amb un bebè de dos anys, la Dwynwen, aïllats en una casa enmig del bosc. La novel·la es va publicar en gal·lès el 2017, i des de llavors li ha donat moltes alegries. Acaba de sortir en català i castellà i l'any que ve es podrà llegir en xinès.

— Vaig escriure-la en només tres setmanes, però la vaig portar a dins des de la infantesa. Una de les pors més grans que tenia de petita era que hi hagués un desastre nuclear. Amb els pares havia anat a moltes manifestacions contra l'energia nuclear, i també a favor de la protecció del gal·lès. Ens passàvem els caps de setmana fent activisme.

És un desastre nuclear el que motiva aquesta novel·la. I alhora és una defensa aferrissada del valor de la llengua materna.

— Força a prop de casa hi teníem la central nuclear de Wylfa. Una vegada em van dir en una xerrada: "Si hi hagués un desastre nuclear, seria molt pitjor del que imagines". Aquestes paraules em van quedar gravades. Tinc tendència a escriure sobre el que em fa por.

I sobre mons fantàstics.

— Sí. La literatura fantàstica m'ha inspirat molt. Sobretot autors gal·lesos que no s'han traduït, però també hi ha John Wyndham –L'amenaça del Kraken [1953] sempre m'ha semblat meravellosa–, i Suzanne Collins, amb Els jocs de la fam: van ser uns llibres molt valents, perquè Collins es va atrevir a parlar d'una societat molt violenta adreçant-se als lectors joves. Sempre que escric novel·la juvenil tinc por de passar-me de la ratlla. Llavors penso que mai t'excediràs, perquè els joves ja ho saben tot de la vida, i potser en saben més que els adults.

El món de després del desastre és més reposat. Els personatges aprenen a recuperar l'equilibri amb la natura. De fet, la mare, la Rowenna, afirma que encara que ho ha perdut tot i tothom, mai no ha estat "tan contenta".

— Tenia moltes coses al cap quan escrivia: em preocupava la dependència de les pantalles, el fals activisme que creiem fer quan escrivim tuits o posts de Facebook i la vida hiperaccelerada que portem. La novel·la es pregunta si una vida retirada encara és possible.

I ho fa col·locant la relació entre una mare i els seus fills al centre.

— Sí. El llibre va d'això. Una de les paradoxes més grans d'una mare és que has d'ensenyar al fill a ser prou fort per espavilar-se tot sol. Una mare educa a qui més estima perquè acabi marxant lluny d'ella.

Llegia la novel·la pensant que donava una visió molt diferent de l'apocalipsi de la que ofereix Cormac McCarthy a La carretera. Allà són un pare i un fill els que lluiten per sobreviure en un món violent. Aquí són una mare i el fill –a més d'un nadó–, però no hi ha ni pare ni violència.

— El silenci pot arribar a ser més terrorífic que la violència. I les inclemències del temps... n'hi ha prou amb una nit de pluja torrencial per canviar-ho tot.

A la novel·la, en Siôn, que té 14 anys, llegeix la traducció en gal·lès de la Bíblia amb devoció.

— La traducció gal·lesa de la Bíblia és molt lírica. Encara ara m'emociona, quan la llegeixo. No em passa el mateix amb l'anglesa. El nostre Iesu Grist em sembla diferent de Jesus Christ. El veig molt més amable, i amb menys voluntat de jutjar que el Crist anglès, potser perquè com a gal·lesa vaig tenir una gran connexió cultural amb l'església. Hi anàvem cada diumenge, però no tant per la litúrgia com perquè era l'únic lloc on tots parlàvem la nostra llengua.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir El llibre blau de Nebo a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats