Àfrica Alonso: "Hi ha un sector de la societat a qui li agradaria que tornéssim a l'armari"

BarcelonaLa Isabel i la Carmen van ser dues mestres que es van conèixer en un poble de València i es van enamorar en temps de Franco. Van viure juntes més de 20 anys, però mai van fer públic que eren parella. Un dia van prendre una decisió, que no podem revelar per no fer espòiler, i els seus noms van sortir a la premsa. Mentre feia recerca, l'actriu, compositora i escriptora Àfrica Alonso (Barcelona, 1995), es va topar amb la seva història i es va preguntar què les havia dut fins allà. En va fer un musical, en el qual ella mateixa es posa en la pell de la Isabel, que es va estrenar el 2020 i s'ha representat més de 200 vegades. Ara, després d'una investigació que la va du fins al poble on van viure les dues mestres, n'ha escrit una novel·la, Una llum tímida (Empúries/Seix Barral).

Com vas conèixer la història de la Carmen i la Isabel?

— Havia anat a veure el documental Crits de llibertat, de Maria Khan [recull les vivències i reflexions de persones LGTB que expliquen la repressió que van viure durant el franquisme], i vaig començar a buscar més informació per internet. Vaig trobar un parell de notícies del 1998 que explicaven el final de la història de la Carmen i la Isabel. Formo part del col·lectiu LGTBIQ+ i aquestes històries m'interessen. Aleshores em vaig començar a preguntar com s'havien conegut, com s'havien enamorat i què les podria haver portat a acabar com van acabar. En la notícia també s'esmentava que a la Carmen l'havien internat en un establiment psiquiàtric i l'havien sotmès a electroxocs. Quan vaig fer el musical vaig partir de la seva història, però vaig escriure la meva pròpia i em vaig inspirar en moltes altres dones lesbianes que jo coneixia. A través de tots aquests testimonis vaig imaginar la Isabel i la Carmen, dos personatges molt diferents. El més curiós és que, quan vaig investigar més la seva història real per escriure el llibre, no eren gaire diferents de com me les havia imaginat. Alguns exalumnes seus van venir a veure l'obra i van dir que eren com les representàvem.

Hi ha molts punts en comú entre elles i les dones que avui formen part del col·lectiu LGTBIQ+?

— L'aïllament, la doble vida, mostrar una cara però amagar-ne una altra... Crec que això fa que la història apel·li tant a la gent jove com a la gent més gran.

El context, però, ha canviat força.

— Igualment hi ha un pont, una connexió. Hi ha persones joves que, pel moment polític que vivim, tenen una certa por que torni la repressió. Hi ha un sector de la societat a qui li agradaria que tornéssim a l'armari. Hi ha un augment de l'extrema dreta i s'estan disparant les agressions homòfobes. I hi ha ganes de plantar cara a això, d'evitar que això acabi passant. Crec que conèixer històries com la que explica Una llum tímida pot ajudar a prendre consciència de la necessitat de defensar els nostres drets. Hem de dignificar històries com la de la Isabel i la Carmen, que van arribar i marxar sense fer gens de soroll. La seva versió dels fets no s'ha explicat i és molt important fer-ho. És important que coneguem la seva història i que en parlem. També ho és que escriguem les nostres històries, que segurament estaran molt més lliures de prejudicis i vergonyes. Alhora, compartim moltes coses amb elles dues, com quan t'adones que ets diferent, et preguntes si encaixaràs, si t'estimaran, si està bé això que sents, si trobaràs algú que senti el mateix...

Explicaves que per escriure el llibre vas fer recerca. Va ser fàcil parlar amb els qui van conèixer les dues mestres?

— Vaig anar a viure un temps a Manuel, el poble on elles havien estat. Em van acollir molt bé. Vaig poder perfilar molt millor els personatges a través dels records de les persones que les van tenir com a mestres i de tot el que em van explicar els seus excompanys. Vaig corroborar coses que ja m'imaginava i en vaig descobrir d'altres que no sabia. El més complicat va ser vèncer el tabú: encara hi ha molta gent que quan parlaven d'elles no deien que eren lesbianes, perquè creien que si ho feien ofenien la seva memòria. Encara perceben la seva sexualitat com una cosa personal i íntima que s'ha d'amagar. També m'ha servit molt parlar amb persones que van viure a la seva època, tant pel que m'han explicat com per allò de què no volen parlar. Una gran font d'informació han sigut el Paco i el Rafa. Ara elles tindrien més o menys la seva edat. Ells no es van quedar al poble, van marxar a Londres perquè sentien que a Manuel no podien viure la seva sexualitat lliurement. El que ells han pogut fer –es van acabar casant a Manuel– no ho van poder fer els meus personatges. Realment, la Carmen i la Isabel devien patir moltíssim.

El fet que fossin mestres ho feia tot encara més difícil?

— Devia ser molt difícil mantenir l'equilibri. Ocultar la seva relació tenint en compte que eren mestres i tenien els pares i la direcció del centre al damunt. Crec que el més complicat per a elles devia ser posar-se cada dia la disfressa quan sortien de casa i treure-se-la quan tornaven a entrar-hi.