Albert Llimós: "Hi ha gent per a qui els principis són l'última de les seves prioritats"
Periodista i escriptor
BarcelonaInvestigació. Futbol. Literatura. Aquestes són les tres passions que Albert Llimós (Torrefarrera, 1981) ha sabut conjugar a la seva segona novel·la, La noia del bar (Pagès Editors). El periodista de l'ARA, conegut per haver tret a la llum diversos casos d'abusos i assetjament durant els darrers anys, explica una història d'amor i poder protagonitzada per un futbolista argentí, Guillermo Tavasci, i una estudiant de Literatura que coneix per casualitat, la Lucía. L'entorn en què es mou el jove –futbolistes, representants i directius del club barceloní on juga–, les pressions que pateix i el contacte amb la premsa són el teló de fons d'un llibre que reflexiona sobre l'èxit, la corrupció i la professió periodística. El presenta aquest dilluns a la llibreria Ona (19 h) acompanyat d'Antoni Bassas.
Vas debutar com a novel·lista el 2010 amb La dona que fugia de la boira, que va ser finalista del premi Sant Jordi.
— Per a mi, la literatura és una il·lusió i un horitzó. Escriure és un anhel romàntic. Ser finalista del Sant Jordi amb la primera novel·la va ser una gran sorpresa. Ha passat molt de temps, des de llavors. Han estat anys de creixement professional i familiar. He robat moltes hores als meus fills per continuar escrivint. Després de La dona que fugia... vaig escriure una segona novel·la que té a veure amb la Guerra Civil i que voldria reprendre. Els últims 5 anys els he dedicat a La noia del bar.
¿Què et va portar a escriure aquesta novel·la?
— Vaig començar-la quan vaig tancar una etapa com a periodista esportiu seguint el Barça. M'hi havia dedicat quinze anys, primer a la ràdio i més tard a l'ARA. Volia explicar una història sobre què hi ha darrere el futbol i què s'amaga rere el teló. Les fronteres entre l'èxit i el fracàs no són clares.
La novel·la arrenca amb una d'aquestes escenes subterrànies: com tanquen el contracte el jugador argentí, el seu representant i el president del club. En Guille no sap ben bé què està signant. Hi corre el whisky i la cocaïna.
— El món del futbol és molt gran i hi ha una gran quantitat d'interessos econòmics i polítics al darrere. Al principi de la novel·la, en Guille és ingenu i simple, però acabarà fent un viratge. El que li passa no està gens exagerat. La realitat m'ha demostrat que el que pot arribar a passar mai superarà la ficció. I això no només val per al camp dels esports.
Al llibre hi abunden sexe, xantatges, pressions periodístiques, la creació d'una societat il·legal de captació de jugadors... Segur que molts lectors volen saber què hi ha de veritat, en tot el que expliques.
— Una novel·la et permet entrellaçar episodis basats en fets reals, distorsionar-ne d'altres i inventar el que vulguis.
¿Com a periodista, el teu contacte amb els jugadors era molt proper?
— Vaig començar a fer periodisme esportiu en un moment en què la premsa ja no tenia accés il·limitat al vestidor. Anys enrere era més fàcil. Així i tot, durant el temps que m'hi vaig dedicar vaig tractar amb molts futbolistes, representants, presidents i advocats. La part social, econòmica i judicial del futbol m'atreia més que el que passava al camp.
¿Vas assistir mai a cap d'aquestes festes que munten els jugadors?
— No, això no. Una vegada vaig veure Ronaldinho tocant a la sala Bikini a altes hores de la matinada. L'endemà tenia un acte a l'Hotel Arts. Va aparèixer una hora i mitja tard, amb els ulls vermells –per tant, venia de festa– i a la tarda, a l'hora de l'entrenament, ja no recordo si va sortir a la gespa o es va quedar directament al gimnàs, com feia tantes vegades. Em va sobtar que va anar a entrenar acompanyat de tres o quatre amics. En una hora i mitja, un d'aquests xupòpters que vivien de Ronaldinho es va canviar tres o quatre vegades de samarreta. Així era l'univers que envoltava el jugador. Això t'explica com va passar de ser una gran figura del món del futbol a acabar arrossegant-se per la gespa.
La pressió que els futbolistes pateixen és molt present al llibre.
— El món del futbol dictamina amb facilitat qui és un fracassat. Tan aviat entronitzem un jugador com l'enviem a l'infern. I això no és just. N'hi ha que després de passar pel Barça han anat a jugar a un equip menys important o en un país com el Japó i des d'aquí els considerem fracassats, quan en realitat continuen guanyant-se molt bé la vida i potser encara estan entre els 300 millors jugadors del món.
A la novel·la, el Guille no té tan clar que vulgui pagar el preu de l'èxit.
— Qualsevol futbolista d'elit ho donaria tot per tenir dos dies d'absolut anonimat. Ara bé, ¿serien capaços de renunciar al que són i el que guanyen? D'aquests n'hi ha amb comptagotes. Els futbolistes guanyen molts diners. No només solucionen la seva vida en pocs anys sinó també la dels seus descendents. Així i tot, n'hi ha que encara s'arruïnen.
¿És una novel·la sobre el poder transformador de l'amor?
— Rere el poder, el sexe, l'èxit i el fracàs hi ha una història d'amor. El Guille del principi no és el mateix que el del final. Canvia la mirada cap a les dones, encara que pel camí continuï fent i desfent perquè l'entorn és propici.
En un dels capítols acaba al llit amb la dona d'un company de l'equip mentre aquest se'n va amb una noia més jove.
— Ser un futbolista d'elit no és fàcil. Ha de tocar molt de peus a terra per saber dir que no. Les temptacions són massa fortes. Quan mirem els futbolistes i jutgem el que fan, sovint no tenim en compte que són a dalt de tot de la piràmide. Molta gent vol acostar-s'hi per treure'n un rèdit econòmic, sentimental, sexual o de prestigi.
La noia del bar també parla de periodisme. ¿Què podem explicar i què ens fan callar?
— La novel·la mostra diversos tipus de periodistes. N'hi ha que sucumbeixen al poder perquè creuen que és l'única manera de sobreviure. D'altres tenen lligams tan forts amb una directiva que són capaços de fer-se passar pel president en una conversa de WhatsApp amb socis (i acaben cobrant del club en concepte de publicitat). També hi ha periodistes que actuen amb honestedat i intenten fer el que poden, fins i tot treballant en mitjans que són contraris als seus valors.
La novel·la defensa aquest últim model.
— Sí, tot i que no és tan fàcil jutjar els altres. Cadascú sap quina és la situació quan arriba a final de mes i ha de pagar la hipoteca. Hi ha gent per a qui els principis són l'última de les seves prioritats.
Això ho veiem també en alguns dels peixos grossos del món del futbol.
— Hi ha un poder que pot viure soterrat i que costa molt de fiscalitzar. Sempre que hi ha algun problema en un club el focus es posa en la directiva, però hi ha personatges que poden actuar amb més impunitat.
La teva feina, sovint acompanyat de Núria Juanico, denuncia conductes fins fa poc tolerades socialment.
Hi ha un intent de canviar elements com aquest de la nostra societat. Durant aquest temps, centenars de persones ens han fet confiança explicant les seves històries. Creia que m'ho prenia de forma freda i racional, i que quan arribava a casa tot allò no m'afectava. L'abril passat això va canviar. De cop, quan posava els peus al diari tenia la sensació que el cap m'explotava. Des de llavors he descobert com és d'important la salut mental.