Literatura

Henry Marsh: «Quan em van diagnosticar el càncer, els pacients que se m'havien mort al quiròfan em van començar a 'visitar'»

Neurocirurgià i escriptor

BarcelonaEncara que volia ser escriptor i va començar a estudiar filosofia, Henry Marsh (Oxford, 1950) no va trigar a canviar de carrera i es va acabar graduant en medicina, una disciplina a la qual va dedicar més de 40 anys, i en què es va convertir en un dels neurocirurgians més prestigiosos del Regne Unit. Poc després de jubilar-se de l'Hospital Saint Georges de Londres es va reinventar: Sobretot no facis mal (Salamandra, 2016; traducció de Jordi Cussà) va inaugurar una trilogia de llibres interessantíssims –traduïts a gairebé 40 llengües– en què el britànic reflexionava al voltant de la seva professió i reconstruïa alguns moments decisius de la seva vida. El tercer, Al final, asuntos de vida o muerte (Salamandra, 2023; traducció al castellà d'Eduardo Hojman) explica el tràngol de passar de ser metge a pacient: a finals del 2020, Marsh va ser diagnosticat amb un càncer de pròstata en fase avançada.

No és el mateix explicar a un pacient que té el 95% de possibilitats de morir que dir-li que té el 5% de possibilitats de sobreviure. Vostè està a favor del segon tipus de metge.

— Sí. Hi ha persones a qui dir-los que tenen un 5% de possibilitats de sobreviure els ajuda a portar-ho millor.

¿Creu que aquesta mirada optimista el va ajudar a superar el càncer que li van diagnosticar a finals del 2020?

— No l'he superat. El meu càncer està en fase de remissió. Hi ha moltes probabilitats estadístiques que revifi.

Al llibre explica que això pot passar, sobretot, en els pròxims quatre anys.

— Sí. Visc amb una espècie de sentència de mort, però tinc 74 anys. Ningú viu per sempre. El meu cap ho ha assumit, és racional i realista, però el meu cor no: vol que continuï vivint.

Cargando
No hay anuncios

¿Ha canviat la manera d'afrontar la vida, ara que és conscient d'aquest compte enrere?

— Diria que una mica sí. Em sembla que soc més conscient del que importa, a la vida. Vaig venir des de Londres en avió, i per culpa de la bogeria del Brexit vaig haver de fer una hora de cua a l'aeroport. Més tard, a Barcelona, el trajecte en taxi es va allargar més d'una hora per culpa del partit del Barça contra el PSG. Si hagués estat més jove m'hauria posat nerviós, però ara aquestes coses ja no m'afecten: com que portava el meu Kindle em vaig dedicar a llegir, i llestos. M'he tornat una persona més pacient. Però això potser té a veure amb el fet que envelleixo, no amb el càncer.

Pensava que potser hauria estat al revés: que des del diagnòstic tindria pressa per fer tot el que vol fer abans no fos massa tard.

— Quan penso que el càncer pot tornar i em preocupo em dic: i què és allò tan important que has de fer abans que això passi? La resposta és: no res. He tingut una vida molt completa. No diria que ha estat bona, perquè he comès molts errors i he fet mal a algunes persones, però ha estat completa.

Cargando
No hay anuncios

Una vida molt activa, abans i després de jubilar-se.

— Sí, no em puc queixar: una vida activa i privilegiada. Els meus pares em van inculcar que som al món per millorar-lo, no només per passar-ho bé. He intentat seguir aquesta lliçó. Sempre que penso que el meu càncer em pot matar, recordo que afortunat que he estat a la vida. També penso en tots aquells pacients meus que van morir sent joves, encara que tinguessin fills petits i que estiguessin desesperats per sortir-se'n i veure'ls créixer.

Em va impressionar llegir, a Al final, que poc després del diagnòstic de càncer el van començar a visitar alguns d'aquests pacients morts.

— Des de la jubilació soc incapaç de recordar les operacions que van anar bé. Només tornen els fracassos. Això no és cosa meva, només: he parlat amb altres cirurgians retirats a qui els passa el mateix. Quan una operació va bé, tant el pacient com la família t'estan agraïts, però se'n van a casa i t'obliden, i tu també a ells. Si les coses es torcen a la taula d'operacions és diferent: el dolor se't queda a dins, i et preguntes si hauries pogut fer res per salvar aquella persona que se n'ha anat. Quan em van diagnosticar el càncer, els pacients que se m'havien mort al quiròfan em van començar a visitar, cada vegada amb més freqüència.

També explica que si anava en bici i el semàfor es posava verd just quan s'hi acostava es deia que se'n sortiria. Si es posava vermell, creia que el càncer acabaria amb vostè.

— Em vaig tornar supersticiós. Ens passem gran part de la vida pensant en el futur i mirant de controlar-lo. Les supersticions proven de donar-nos certesa en moments d'incertesa. Pot semblar infantil, creure que casualitats o coincidències que no tenen res a veure amb nosaltres poden influir en el nostre futur.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta idea em sorprèn, venint d'algú que ha dedicat la vida a la ciència.

— Tots som persones, al cap i a la fi. Encara que m'hagués passat la vida operant tumors cerebrals, quan em van diagnosticar càncer la notícia em va indignar i sorprendre molt. Em semblava ridícul que allò m'estigués passant precisament a mi. Em va costar acceptar-ho.

Va endarrerir la visita amb l'uròleg gairebé tres anys!

— Quan comences a estudiar medicina, una de les primeres coses que t'ensenyen és que les malalties són cosa dels pacients. És un mecanisme de defensa: en una banda hi ets tu, el metge; a l'altra, el pacient. Encara que jo feia temps que tenia els símptomes d'un càncer, em convencia d'anar endarrerint la visita. A l'hora del diagnòstic em va semblar que aquesta actitud havia estat una mena de traïció a la meva dona i a la meva família.

Abans em deia que havia tingut una vida molt activa...

— El diagnòstic em va fer adonar que el que importa al final de la vida és la família. Vaig ser un mal pare, perquè em passava la vida a l'hospital, treballant. Tinc sort que els meus tres fills encara m'acceptin... I que fins i tot m'estimin! Jo els adoro. Ara que tinc quatre nets, passo tant de temps com puc amb ells.

Cargando
No hay anuncios

Escriu que encara sabem molt poques coses del cervell humà.

— Poquíssimes.

Aquesta va ser una de les raons per les quals s'ha dedicat a curar cervells?

— El que fa un neurocirurgià quan obre un cervell és molt banal i senzill, si ho comparem amb la increïble complexitat de la ciència que estudia el cervell. Operar un cervell és com pujar a l'Everest. És arriscat. És un repte. M'agrada posar-me en situacions difícils.

Els pocs fragments d'operació de cervell que he vist em recorden aquelles pel·lícules en què algú intenta desactivar una bomba: si toca el cable que no ha de tocar, salta pels aires.

— És exactament així. Això és precisament el que m'atreia i m'atreu d'operar cervells. La teva intervenció pot curar-lo, provocar lesions i fins i tot la mort.

Cargando
No hay anuncios

Encara ho fa, de tant en tant, oi?

— Sí. Sobretot a Ucraïna. Hi tinc una relació molt estreta des del 1992, poc després de la independència. Des del 2014, el moment real en què va començar la guerra actual, hi he tornat sovint, a Kíiv, Lviv... a Odessa no hi vaig perquè la meva dona es posa molt nerviosa. Necessito tornar a Ucraïna sovint per fer conferències, o practicar alguna operació. En el fons hi vaig per animar-los. "No us rendiu", els dic. Des que els països occidentals han refusat donar-los armament més potent els russos tornen a guanyar terreny. Putin és un gàngster, i el seu exèrcit és cruel i salvatge.

Diu que li agrada el risc, però abans de provar d'operar devia haver-hi algun moment que el va fer decidir a dedicar-se a la cirurgia.

— Quan em vaig llicenciar en medicina tenia força clar que volia ser cirurgià. El que no sabia era quina especialitat triar. Llavors l'atzar em va posar a prova. Quan el meu fill tenia tres mesos li van trobar un tumor al cervell: per això vaig voler ser neurocirurgià.

Cargando
No hay anuncios

Se'n va sortir, el seu fill?

— Li van poder extirpar el tumor amb èxit, sí.

Els seus llibres s'han publicat a 40 països. Llegint-los es nota que la seva vocació literària ve de lluny.

— Sempre he escrit. De jove escrivia poemes dolents, molt influïts per Sylvia Plath, i entre els 12 i els 22 anys vaig mantenir un dietari... que vaig cremar.

Va ser el mateix any que va canviar els estudis d'una triple llicenciatura a Oxford en filosofia, ciències polítiques i economia.

— Aquell any vaig decidir que deixaria córrer la idea de ser escriptor i em dedicaria a algun ofici pràctic. Mentre estudiava medicina vaig reprendre el dietari, i des de llavors ja no l'he deixat mai més. Hauria de destruir-lo abans de morir perquè no se sàpiguen certes coses de la meva vida o d'altres persones que hi apareixen.

Cargando
No hay anuncios

Destruir-lo seria un gest com el d'aquell Henry Marsh de 22 anys...

— Sí. A vegades sembla que no hagi evolucionat en tot aquest temps! Potser el més raonable per part meva seria fer una tria entre totes aquestes llibretes i documents de Word dispersos en diferents ordinadors i publicar un últim llibre.

Explorar el cervell humà a través de la literatura

“Quan examinem una malaltia, aprenem més coses sobre anatomia, fisiologia i biologia.Si examinem la persona malalta, aprenem més coses sobre la vida”, opinava Oliver Sacks (1933-2015), probablement el neuròleg-escriptor més popular del segle XX. El britànic va combinar la feina en diversos hospitals i universitats amb l’escriptura d’una vintena de llibres, entre els quals hi ha 'Despertar' (1973) –sobre el tractament pioner que va administrar, a finals dels 60, a alguns supervivents que havien sobreviscut l’epidèmia d’encefalitis letàrgica de la dècada dels 20 amb greus seqüeles–, el best-seller 'L’home que va confondre la seva dona amb un barret' (1985) –hàbil combinació de descripcions de casos sorprenents de pacients afectats per problemes neurològics i píndoles de divulgació mèdica– i 'Musicofília' (2007), centrat en els efectes de la música al cervell humà (per exemple en persones afectades per demència).

Un dels referents de Sacks per escriure sobre el cervell va ser el neuropsicòleg rus Aleksandr Lúria (1902-1977). El seu llibre més conegut va ser 'La mente de un mnemonista' (1968) –disponible en castellà a KRK (2009)–, on seguia un periodista soviètic, Solomon Xerexevski, que tenia la facultat de memoritzar poemes en llengües estrangeres, llargues fórmules matemàtiques i conferències senceres gràcies a una alta capacitat sinestèsica cerebral, que també li permetia accelerar el pols o fer augmentar o disminuir, fins a dos graus, la temperatura de les seves mans.

Més recentment, l’escriptora nord-americana Leslie Jamison ha dedicat un impactant assaig en primera persona, 'El anzuelo del diablo' (2014; en castellà, a Anagrama) a la síndrome de Morgellons, un trastorn imaginat pel cervell segons el qual el pacient creu que a sota la pell hi té paràsits o hi creixen fibres, fet pel qual no tolera portar roba i s’ha de gratar fins a eliminar-les, i això li provoca sovint afeccions cutànies severes. Entre els afectats per aquest problema hi ha la cantant Joni Mitchell.