Helene Flood: "Als països escandinaus hi ha molta violència sexual malgrat les polítiques d'igualtat"

Helene Flood (Oslo, 1982) va estudiar psicologia i va especialitzar-se en la violència, la revictimització i la culpa posttraumàtica. Aquest bagatge li és molt útil a l'hora d'endinsar-se en els crims que succeeixen en l'entorn més proper, i en com les mentides i els enganys de la memòria poden tenir conseqüències terribles. A la novel·la L'herència, que arriba després de La psicòloga (2019) i La comunitat (2021), la protagonista és una mare que es comença a plantejar si realment algú va matar el seu marit i si ella mateixa pot estar en perill. Amb traducció al català de Laura Segarra, el llibre ha estat editat per Columna.

En totes les seves novel·les el criminal no ve de fora sinó que es troba en el cercle més íntim.

— Sí, i això ho fa més terrible. Tinc formació de psicòloga i em vaig especialitzar sobretot en violència domèstica. Per tant, tinc molt present que els qui tenim més a prop són els qui a vegades ens poden fer més mal. I, a l’hora d’escriure novel·la negra, això funciona molt bé. A més, m’interessen molt les relacions i els vincles que s’estableixen dins d’una unitat familiar. En aquest cas, entre mares i fills. Et permet anar al passat, com era quan eren petits, si la mare tenia preferència per algun d’ells... I, d’altra banda, en una família sempre se silencien coses i es diuen mentides.

Toca un tema força tabú: fills que poden esdevenir perillosos.

— Sí, fa por quan t'adones que un fill teu pot fer coses terribles. O que les persones a qui més coneixes, en qui confies i a qui estimes, poden fer coses monstruoses. A la vegada, quan estableixes algun tipus de relació afectiva, necessites confiar en aquella persona. I això és preciós. La part fosca és que et fa més vulnerable.

¿Són més grans les mentides que es diuen als qui més estimes?

— Sí, perquè les mentides hi continuaran sent, entre les persones que s’estimen. A vegades no mentim per raons egoistes sinó per protegir algú o la relació que tenim. Creiem que no passa res perquè és una mentida petita, però es queda i va creixent.

I quines són les conseqüències?

— És el que exploro als meus llibres, les conseqüències dels enganys, però també dels autoenganys. En el cas de L’herència, les mentides tenen un gran impacte en el present, però també fan replantejar a la mare si realment tot era com ella creia.

La mare, però, és capaç de qüestionar-s’ho.

— Sí, perquè hi ha una gran crisi i necessita mirar enrere. A mi em fascina la gent que no mira cap a una altra banda sinó que és capaç d’anar al fons de tot plegat, malgrat que el que pot trobar pot ser molt decebedor.

Hi ha l’autoengany i les trampes de la memòria. A cada novel·la que ha fet, la protagonista és una dona. Primer una dona jove, després una dona de mitjana edat amb fills petits, i ara una àvia amb nets. ¿L’àvia és més fràgil perquè no confia en la seva memòria?

— És curiós que associïs memòria amb fragilitat. La memòria és la manera que tenim de coneixe'ns a nosaltres mateixos, la nostra història, el nostre entorn. Si no confio en la meva memòria, aleshores puc començar a preguntar-me si realment sé el que m’ha passat, qui soc o qui són els que m’envolten. D’alguna manera, es pot començar a desconfiar de tot. I això ens converteix en persones molt vulnerables i fràgils.

Vostè sempre escriu des del punt de vista d’una dona.

— Sí. Ara ja hi ha moltes dones que escriuen novel·la negra. No sé si la mirada és diferent o escrivim diferent com a dones, perquè, esclar, mai he escrit com un home. Ni tampoc si, per ser dona, em fixo en coses diferents. Potser és més una qüestió de representació. Per a mi és molt natural escriure sobre dones. Les dones acostumen a parlar sobre el que passa a les famílies, els homes sobre el que passa a la sala de juntes o conflictes internacionals.

La seva protagonista se sent responsable de tot. Tendim a donar sempre la culpa a les mares?

— Sí, malgrat totes les polítiques d’igualtat, sempre acabem fent responsables les mares. La protagonista és una dona gran però va créixer a la Noruega dels anys 70, en què hi havia un gran moviment feminista. Tanmateix, ella venia d’una família conservadora i es va casar amb un home d’una família encara més conservadora. Va decidir quedar-se a casa. El seu marit controlava els diners i li havia de demanar permís per tot. La majoria de les seves amigues treballaven i tenien una carrera. Potser totes aquestes decisions la van portar a un lloc on, en el fons, no volia estar.

A Noruega tenen una llarga tradició en polítiques d’igualtat. Així i tot, encara hi ha molta violència sexual.

— Sí, és interessant. Als països escandinaus hi ha molta violència sexual malgrat les polítiques d'igualtat. En diem la paradoxa nòrdica. No sabem perquè passa. Potser és perquè es denuncia més precisament perquè hi ha més consciència. O potser hi ha un canvi cultural, una reacció al feminisme. Sigui com sigui, els números són molt alts i no disminueixen, i el més preocupant és que hi ha també moltes denúncies de dones joves. S’està estudiant com combatre-ho, és a l’agenda pública.

—