Anna Carreras: “Hauria de ser molt més senzill dir «t’estimo»”

La Blanca vol abraçar eternament la joventut, però per aconseguir-ho haurà de seguir la llegenda xinesa de les Tigresses Blanques, que diu que ha de tastar el màxim d’homes possibles durant tres anys. Encén el llum (LaBreu/Navona) és la primera incursió declarada d’Anna Carreras en la novel·la eròtica i explora temes com les neurosis d’Occident i les presons autoimposades.

A la introducció deixes clar que no vols fer “porno per a mares” i fas un aclariment contundent de la teva intenció. Per què?

Rebutjo el que no és literatura. 50 ombres d’en Grey és un producte de comerç per a masses, no pretenc que aquest sigui el meu grup de lectors. Fins ara l’erotisme català era o un calc del castellà, o referències al món agrari i vegetal, o extremadament cursi o pornografia directa. Només teníem dos referents: Marc Romera amb Les relacions virtuoses i Dani Alba amb 158. A part d’aquestes, no hi ha novel·les eròtiques, i menys escrites per una dona, perquè si una dona escriu sobre erotisme és una pervertida o una malalta.

Expliques al llibre que el sexe és un mitjà, un llenguatge. També ho és per a la Blanca?

És un mitjà perquè és un magnetisme, que és l’autèntic protagonista del llibre. El sexe es genera al cervell, com el llenguatge. És el que ens diferencia d’altres bestioles mamífers. També és una investigació, una exploració dels límits personals i els dels altres i una via de coneixement. La Blanca en fa una creació artística, fins al punt que canvia, físicament i mentalment, a través del sexe.

A Ombres franceses l’Orient ja treia el cap, i en aquest llibre pren el protagonisme. D’on surt aquesta fascinació per la cultura oriental?

Sempre m’ha interessat buscar llocs i persones que em portin assossec i calma. El món ja és prou convuls per no seguir-li el ritme. Per a mi, la cultura oriental significa la recerca permanent de la calma. Pel que fa a la trama, el sexe oriental es desvincula de la mecànica occidental, del sexe horitzontal. També de la idea, fomentada pel pes de la religió catòlica, que el sexe és per procrear. L’Orient investiga en qüestions sinestèsiques i poètiques, és la lírica del sexe.

L’Orient també et serveix per criticar Occident.

Critico la televisió, la medicació que es dona a tort i a dret, la por a sentir i a mostrar els sentiments, les cremes de la cara que ens venen contínuament amb la publicitat, la pressa, els plans prefixats. Occident és un tumor en perversa metàstasi, perquè tot ha de ser accelerat.

El romanticisme apareix a través dels homes, que proposen relacions romàntiques a la Blanca, però ella les rebutja. ¿És un canvi de rols intencionat, tenint en compte que el romanticisme s’associa tradicionalment a les dones?

Va amb el personatge. La Blanca té clar que ella mana i que ofereix un pacte en què tots dos hi surten guanyant. Si li proposes a un paio qualsevol de fer-li tres fel·lacions seguides, ningú et dirà “perdona, és que haig d’anar a treballar”. En realitat, la Blanca és generosa. Segueix les normes del llibre Les ensenyances sexuals de la Tigressa Blanca de Hsi Lai, que estableix que només pot trobar-se nou vegades amb cada persona i que no hi pot haver penetració. Ells ho accepten però s’enamoren d’ella, perquè, a part de fer bé el que fa, és una bona persona. Però aquesta situació no és una qüestió de gènere. Podria ser un tigre blanc, en comptes d’una tigressa.

Tot i això, amb un dels homes hi manté una relació formal.

La llegenda de les Tigresses Blanques parla dels Dracs Verds, un conjunt d’individus sans i solters. Hi ha una figura que surt d’aquest grup homogeni, el Drac de Jade, que és la parella formal de la Tigressa Blanca. Ell s’està a casa d’ella, li proporciona ajut econòmic, s’estimen i funcionen com una parella. D’aquí ve la faula i la literatura del llibre, perquè en cap situació normal un home permetria que la seva parella estigués agenollada fent fel·lacions a altres homes mentre ell s’ho mira i l’espera per sopar.

Sexualment la Blanca és molt oberta, però viu en una mena de presó autoimposada. Quin paper juguen els propis límits en la seva vida?

És la gran paradoxa de la novel·la. A les històries de dones alliberades, amb vides sexuals que s’escapen dels estereotips, sembla que visquin en la llibertat absoluta. És just el contrari. El seguiment d’un prospecte gairebé per punts és un esclavatge. I això fa que la Blanca no només es rejoveneixi, sinó que li vagi agafant mal humor, pors i dubtes.

Una altra de les paradoxes, a ulls d’Occident, és el fet de vincular l’acte sagrat amb el sexe.

Avui és molt difícil dir «t’estimo» i és molt fàcil follar amb qui sigui un divendres a la nit. Això és aberrant. Hauria de ser molt més senzill dir «t’estimo» i, en canvi, que el fet de trobar una persona amb qui t’hi entenguis en posició horitzontal fos un camí, una lluita i una dificultat. Al sexe no se li dona valor, però en té molt, perquè és un mitjà de comunicació entre persones.

Segueixes el mateix estil narratiu, sintètic i depurat d’ Ombres franceses. Què et convenç d’aquesta opció narrativa?

Fa un temps vaig entendre que la literatura no és només expressió, sinó també comunicació amb un futur lector. Vaig pensar que l’ideal era escriure com parlo, i ara no hi ha filtres retòrics ni normes. Abans feia experimentació, un voler ensenyar tot el que sé, complicar les coses per donar un presumpte nivell superior a l’escriptura. Però el que m’interessa més és comunicar-me i explicar una història que probablement pot ser compartida o assumida com a pròpia. El resultat és molt millor, més generós per al lector i per part meva.