Goran Simic: "Els que no van embogir durant el setge de Sarajevo és perquè abans ja estaven sonats"

Barcelona"En el temps de la fam vivíem de records", escriu Goran Simić (Vlasnica, 1952) en un dels poemes d'Els meus dies feliços al manicomi (LaBreu). L'antologia, en una traducció impecable de Simona Škrabec, repassa bona part de la trajectòria de l'autor. Simić dedica una part important dels textos a evocar, amb una barreja colpidora de records, observacions i imaginació els 1425 dies de setge que la ciutat va patir durant la guerra de Bòsnia, esforçant-se per trobar alguna cosa per menjar i disposar d'una mica d'aigua corrent, i escrivint per força a les fosques, perquè bona part del temps no tenien electricitat. Els versos i la família el van ajudar a sobreviure l'experiència, però a l'autor encara li espurnegen els ulls quan en parla.

Vostè escriu sobre la guerra des de la poesia.

— D'una banda, m'he fixat en la vida de la gent corrent, també durant els anys de la guerra, però alhora deixant-me portar per la bellesa de la poesia i de la imaginació. Si només escrigués el que veig serien articles tristos de diari a la secció de successos.

En un poema parla d'una de les seves pors més grans: perdre la imaginació.

— Si hagués perdut la imaginació m'hauria convertit en un zombi.

El manicomi al qual fa referència el títol del seu llibre té a veure amb la guerra. Escriu que a la banda esquerra de l'hospital hi havia malalts que feien veure que eren bojos per evitar que els afusellessin. A la banda dreta hi havia els que els matarien quan es posessin bons.

— Els que no van embogir durant el setge de Sarajevo és perquè abans ja estaven sonats. Van ser uns anys terribles en tots els sentits. Quan va començar el setge teníem dues criatures, un nen de set anys i una nena d'onze, però vam decidir quedar-nos-hi. Érem una família de les que anomenen mixtes, si és que això té cap sentit: jo era d'origen serbi, i la meva dona era musulmana.

Mentre durava el setge va mantenir la salut mental escrivint versos.

— Era important poder continuar treballant, o creure que la normalitat encara existia. Al marge dels poemes van ser anys de treballar per a la comunitat d'escriptors: va ser llavors que vam crear el PEN de Sarajevo, per exemple.

Tenien molts problemes per aconseguir aigua.

— Trobar aigua corrent i menjar era l'odissea de cada matí. Com que no teníem electricitat, les neveres no servien de res: com a molt hi podies guardar uns quants llibres... Una vegada vaig anar a presentar els poemes de Lament per Sarajevo [1994] en una universitat de Los Angeles, i mentre explicava als alumnes que escrivia els versos il·luminat per una espelma encesa, es van pensar que era un poeta romàntic en una pel·lícula. Sempre penses que les guerres passen en llocs remots i que mai et tocarà viure'n una.

Vostè era un poeta i editor reconegut, abans del setge.

— Una vegada em van fer un reportatge al Canadà en què em pintaven com algú que havia arribat allà amb una mà davant i l'altra darrere. Els encanta veure't com un pobre home que no té res. En realitat, abans de la guerra ho tenia tot.

Va arribar al Canadà el 1996.

— Dubtàvem entre continuar a Europa o marxar a un altre lloc. Jo havia guanyat premis amb els meus llibres i tenia un prestigi, però al Canadà –com a tants altres llocs del món, suposo– esperaven que hi arribés un paleta o un mecànic, en comptes d'un poeta. Els dos primers anys que hi vam viure treballava en una obra, fins que el metge em va donar la baixa perquè tenia l'esquena feta pols. Pencava de sol a sol de dilluns a divendres, i a vegades agafava un avió per anar a recitar a Europa. Llavors em tornava a convertir en autor durant uns dies.

Al Canadà també el podien llegir en anglès, oi?

— Sí. A la biblioteca central de Toronto hi va arribar a haver 350 persones a la cua del préstec d'un dels meus llibres. Però allà no em van donar cap premi, perquè em consideraven un autor traduït, encara que alguns poemes els hagués escrit directament en anglès.

Era una cultura que coneixia des de molt jove...

— Després de fer 18 anys i aconseguir el passaport me'n vaig anar de viatge per Europa fent autoestop. Vaig anar a Països Baixos. A Alemanya vaig veure un concert de Pink Floyd que encara recordo. Una vegada vaig anar a Estrasburg a veure un amic que era DJ: m'hi havia de quedar dos dies, però m'hi vaig estar dos anys perquè em vaig enamorar d'una noia. Jo soc de la generació hippie, però em va tocar viure una guerra horrible.

En un dels poemes escrits al Canadà recorda que als dissabtes quedava amb emigrants com vostè per beure cervesa i "esbandir la pena" que els visitava "cada dilluns amb el so del despertador i la cara tensa de l'amo".

— Ens hi vam passar molts anys, fins al 2013. Llavors vam tornar a Sarajevo. Durant la guerra, les milícies sèrbies ocupaven els turons que envolten la ciutat i disparaven a la gent des d'allà. Ara em passo part del dia fora de Sarajevo, en aquests mateixos turons. En un d'ells hi tinc una caravana amb un llit i un fogó, i m'acompanyen quatre gossos que vaig recollir del carrer. No els penso portar a la protectora. Me'n cuido jo.

Sarajevo és gaire diferent de la ciutat on va créixer i viure abans de la guerra?

— Abans era un lloc ple d'energia. Una cruïlla de cultures. Una ciutat on les arts tenien una gran importància. Ara, quan passejo pels carrers, no hi reconec gairebé ningú. Tot ha canviat molt. No ho dic amb acritud. Igual que nosaltres, molta gent en va marxar per sobreviure. Alguns han tornat, però s'hi ha instal·lat molta gent que ve de la ruralia i tenen prioritats diferents de les meves.

La poesia l'ajuda a suportar millor la realitat?

— Cada vegada que tradueixen un llibre meu i puc conèixer una altra cultura, com ara em passa amb la catalana, torno a casa amb energies renovades. La poesia et dona alegries com aquestes, encara que no et doni prou diners per portar una vida digna.