Calculadora, freda, altiva... La mala fama sempre ha perseguit Ielena Dmítrievna Diàkonova (Kazan, 1894 - Portlligat, 1982). A Moscou li deien Gàlia, però es va fer cèlebre amb el nom de Gala Dalí. L’escriptora i traductora d’origen txec Monika Zgustova es nodreix sobretot dels textos autobiogràfics que Gala va deixar en un bagul per revelar com va ser realment la dona que va treballar amb alguns dels artistes més importants del segle XX. Zgustova, que ha escrit molt sobre l’opressió que les dones van patir sota el règim soviètic, mostra una Gala transgressora i generosa a La intrusa. Retrat íntim de Gala Dalí (Galàxia Gutenberg). El llibre comença amb el viatge que Gala va fer quan tenia 17 anys per ingressar en un sanatori suís, continua amb la seva vida a París i Portlligat, i acaba amb la seva mort. Entremig hi ha una revolució, dues guerres mundials, una guerra civil i la relació amb Paul Éluard, Max Ernst i Salvador Dalí. “Petitet, tu i jo no ens separarem mai”, va dir Gala al pintor empordanès davant l’Hotel Miramar l’estiu de 1929. I així va ser.

Se n’ha parlat molt, però se’n saben molt poques coses, de Gala Dalí.

Se n’ha creat una imatge errònia basada en un masclisme barat i una misogínia que perdura fins ara. Era una dona transgressora, molt diferent del que se suposa que era l’ideal femení. Crec que no l’entenien.

No encaixava enlloc?

Quan va estar al sanatori suís i va conèixer el poeta Paul Éluard se sentia com una intrusa, perquè estava sola i era l’única russa. Els pares d’Éluard ni tan sols volien sentir a parlar d’ella. Tampoc la va acceptar el grup surrealista en el qual es movia Éluard. No la volien perquè era enigmàtica, i els enigmes no agraden. Era una dona massa lliure i això no agrada; feia el que volia. Va tenir una filla, Cécile, i la va deixar amb el seu marit. Tenia relacions amb altres homes. Si tot això ho fa un home no passa res, però si ho fa una dona costa molt d’acceptar. No és certa la imatge que s’ha creat d’ella que era una dona calculadora que vivia a costa dels altres. Se’n va anar a viure amb Éluard, que venia d’una família més pobra que la seva. Amb Dalí vivien en una cabana a Portlligat on no hi havia ni aigua corrent ni electricitat.

Hi ha un moment que decideix tancar-se en ella mateixa. Per què?

Quan va sortir a l’estranger, quan va viure a París. O potser una mica abans, quan era al sanatori curant-se de la tuberculosi. No va tenir amigues. Era també objecte del desig del germà gran i això la repel·lia, però al mateix temps li produïa una excitació, el desig del prohibit. Però mai es va amagar de res. Tampoc quan portava els seus joves amants al castell de Púbol. Dalí tenia la necessitat d’estar amb Gala la major part del temps, però intuïa que ella volia estar sola, sobretot quan a Portlligat hi anava tanta gent. Per això li va comprar el castell de Púbol, que diu moltes coses de com era Gala. És un lloc molt auster. Hi ha els seus llibres, molta música sobretot clàssica i cançons folklòriques russes. Hi ha també un recital de poemes d’Éluard. Va ser sempre molt lleial a les persones que eren importants a la seva vida.

Ella preferia que les seves cartes fossin destruïdes, no volia deixar cap rastre, però deixava que els artistes parlessin d’ella.

Per a Gala l’art estava per sobre de tot. No va intentar canviar els poemes d’Éluard, que parlava de manera molt oberta d’ella i de la seva sexualitat. No corregia ni tenia una crítica destructiva. Tenia una gran cultura i sabia com acompanyar els artistes. Giorgio de Chirico li va dedicar un assaig amb les seves converses. Parlaven d’igual a igual.

Quan vivia a París escrivia, però no volia que Éluard ho sabés. ¿Tenia el desig de crear?

No ho sabem. En algunes cartes a Dalí parla d’una novel·la que vol escriure i fins i tot se’n va a Sicília per poder concentrar-se. Però no se n’ha conservat res. L’única cosa que es coneix són els textos autobiogràfics que se citen al llibre.

¿Són els que es van trobar el 2005 en un bagul? És estrany que no es localitzessin fins aleshores i que Gala els deixés allà.

Sí. Suposo que té a veure amb les estranyes companyies que va tenir Dalí els últims anys de la seva vida. Són uns escrits molt bons, en francès, té un estil perfecte. Ella sabia que s’estava a punt de morir, però no va dir que es publiquessin.

Tampoc els va destruir.

Sí, però ningú els coneixia. Ni tan sols el seu gran amic Antoni Pitxot.

Al llibre descriu la primera vegada que Dalí trepitja París. Té pànic de sortir al carrer. Gala el salva?

Ho va fer amb Éluard, que era un nen quan el va conèixer. Ella el va fer escriure i llegien molta poesia junts. Amb Dalí va ser diferent. Ja tenia 25 anys quan va conèixer Gala i ja havia pintat alguns dels seus millors quadres. Començava a col·laborar amb Lorca i Buñuel. Dalí patia una gran angoixa. Ella ho entenia perquè també en patia. Quan es van descobrir els tranquil·litzants, Gala se’n va fer addicta. Es feia fonedissa per donar-li protagonisme a ell. Sense Gala, Dalí hauria sigut un pintor genial, però no s’hauria convertit en un dels més cèlebres del segle XX. A ella no li agradaven les pallassades de Dalí, però veia que així ell s’oblidava del seu propi jo, s’esvaïa la seva timidesa. Si sortia de la seva pell, Dalí es convertia en un personatge surrealista i podia valdre’s per ell mateix.

Era molt generosa amb l’amor.

Necessitava estar enamorada. Tenia una gran generositat en l’amor i també necessitava rebre’n. Sempre va estar enamorada de Dalí, però quan ja es coneixien tant, buscava homes que s’assemblessin al Dalí de jove, volia reviure l’enamorament.

¿La Revolució Russa va ser traumàtica per a Gala?

Després de la Revolució Russa, Gala va veure com molts dels seus amics ho perdien tot. Això la va traumatitzar. Va patir també tuberculosi, no podia oblidar que tenia aquesta malaltia incurable. Tenia por de no tenir diners i no poder-se curar.

Al llibre esmenta el desig sexual entre Gala i Dalí.

Sí, era molt fort. Gala era una persona amb un desig físic molt fort, no hauria permès quedar-se sense relacions sexuals. Hi havia relacions, segur, però desconeixem de quina manera es van dur a terme. Dalí va deixar escrit que tenia pànic de la vagina, però no sabem si amb Gala ho va superar o no.