Jordi Amat: "Sorprèn que un poeta de l'amor com Ferrater no tingués cap parella fins gairebé els 40 anys"

BarcelonaDesprés de convertir la vida i mort del periodista Alfons Quintà en un bestseller –d'El fill del xofer se n'han venut més de 70.000 exemplars–, Jordi Amat publica Vèncer la por (Edicions 62/Tusquets), biografia de Gabriel Ferrater i l'època en què va aixecar una obra influent, decisiva i insòlita.

Com vas arribar a l'obra de Gabriel Ferrater?

— La primera imatge que tinc d'ell va ser com a lector: trencava la meva noció equivocada del que era la poesia. Fins llavors l'havia vist com una forma culturalista d'experimentar amb la bellesa i el llenguatge. Ferrater, en canvi, entenia la poesia de la mateixa manera que volia entendre les relacions humanes.

¿Vèncer la por vol trencar algun dels mites que s'han construït al voltant de Ferrater?

— El mite romàntic del poeta suïcida i alcohòlic ha impedit prendre consciència de Ferrater com un dels millors lectors literaris de l'Europa del seu temps.

Va començar a escriure poesia a finals dels 50, i després de Teoria dels cossos (1966) el seu jo líric pràcticament es va apagar.

— El cor de Vèncer la por són els tres mesos llargs que Ferrater passa a Calafell la tardor de 1962. L'Helena Valentí l'acaba de deixar. Ell no entén res i s'enfonsa. És una temporada en què es guanya la vida escrivint entrades per a un diccionari de literatura per a Salvat que després es recollirien a Escritores en tres lenguas. Treballa també en Teoria dels cossos. Ferrater ha canviat la poesia pel que fa a la dicció i la moral amb una intensitat que, en català, abans només havien assolit Verdaguer i Carner. Però és a Calafell tot sol, deprimit i sense diners. Quan hi penses és una mica trist.

Té quaranta anys, llavors.

— Sí. Com que s'acaba el seu motor de viure, que és l'Helena, també deixa de tenir sentit continuar escrivint poesia.

La relació sentimental amb l'Helena va ser la primera. I va arrencar a principis dels 60.

— Sorprèn que un poeta de l'amor com Ferrater no tingués cap parella fins gairebé als 40 anys.

Gairebé tot comença tard, en Ferrater.

— Quan va morir, als 50 anys, va deixar els tres llibres de poesia i la seva recapitulació, Les dones i els dies, articles dispersos i algun pròleg escadusser. Era molt difícil de substanciar que era un crític importantíssim. El seu germà Joan es va dedicar a demostrar-ho reunint i ordenant el material. Tot això es podria haver perdut! Si hi penses, impressiona.

Hi ha també molts projectes que s'estronquen, com ara un possible guió per a una pel·lícula francesa, o la trajectòria com a novel·lista policíac. Va arribar a escriure una novel·la policíaca amb José María de Martín, Un cuerpo, o dos, que Sirmio publicaria el 1987.

— N'hi ha una pila, d'aquests projectes que haurien pogut fer-se realitat i al final van quedar en no res. També una història de la pintura, que hauria permès constatar la seva importància com a crític d'art, el projecte de la gramàtica i noves traduccions de Kafka i Enzensberger.

El títol de la biografia, Vèncer la por, ve d'una entrada del dietari del seu germà Joan.

— Hi ha també una carta que en Gabriel escriu a la seva mare on li diu que la por és la seva especialitat. En Ferrater es dona una gran tensió entre la intel·ligència i la vulnerabilitat.

Tot i que venia d'una família burgesa de Reus, el seu pare es va arruïnar i es va acabar suïcidant.

— Després del suïcidi del pare el 1951, la mare s'ha d'anar venent les finques. Hi ha un contrast molt gran entre el context burgès en què creix i la precarietat de després. Viu amb la mare a Barcelona fins als 42 anys, perquè no té diners per emancipar-se, i es casa amb la Jill Jarrell. Cada vegada que constata la precarietat vital o laboral, baixa al bar a beure o s'angoixa.

Aquí entren en joc els somnífers i el vàlium.

— Ferrater s'ha de tractar l'angoixa farmacològicament en un moment en què no era tan corrent com ara. Quan li diu a la mare que la por és la seva especialitat, és por de no poder funcionar. Té una gran incapacitat de jugar al joc de la vida dels adults.

Llegint la biografia fa l'efecte que sempre vivia amb l'aigua al coll, pel que fa als diners.

— Hi ha una anècdota sobre un dia que Ferrater i Jaime Gil de Biedma, que eren molt amics, arriben beguts a casa i en Gabriel li diu que s'ha de treure de sobre els llibres. Crida l'atenció que un dels homes amb més potència intel·lectual de la cultura catalana s'hagués de vendre la biblioteca.

Al poema In memoriam, que obre Da nuces pueris (1960), Ferrater menciona les seves relacions adolescents amb prostitutes. ¿Fins a quin punt van condicionar les dificultats de Ferrater per trobar parella?

— Ferrater forma part de l'última generació que, de manera sistemàtica, té un aprenentatge sexual amb la prostitució. A banda d'això, tenir vivències normals de la sexualitat en una societat reprimida com la franquista no era fàcil.

Ferrater es va presentar al premi Carles Riba amb el seu primer poemari el 1959, però no va guanyar. La seva veu incomodava?

— Un poema com In memoriam –que és fundacional en Ferrater– es feia insuportable en els cenacles de la cultura resistent catalana del moment.

Per què?

— Perquè Ferrater escrivia sobre la Guerra Civil des d'una llibertat de consciència enorme, sense maniqueisme. Ferrater no era captiu de les ideologies, pensava les coses complicades des d'una posició lliure que molta gent no podia o no volia assumir. La seva va ser una heterodòxia revolucionària.

Un any després que Ferrater es presentés al Riba, Rodoreda ho feia amb La plaça del Diamant i tampoc guanyava el premi Sant Jordi.

— Tots dos transmetien als llibres una vivència inassumible de la Guerra Civil. És això el que fa que els jurats no els premiessin.

Entre els documents que no havíem pogut llegir fins ara hi ha les cartes i telegrames amb Jill Jarrell.

— Ella va ser un àngel que es va creuar en la vida de Ferrater. Els telegrames que s'envien són un document molt bonic que permet resseguir com l'un i l'altre s'expliquen la passió que senten gairebé de forma immediata, però la por va acabar vencent la relació entre ells dos.

Gabriel i Joan van tenir una relació complicada durant tota la vida.

— Un dels temes importants de la vida d'en Joan va ser en Gabriel. Els germans petits tendim a projectar coses en els germans grans que per a ells no són tan importants. En Joan, a qui vaig conèixer molt durant els últims anys de la seva vida, va ser un senyor posseït per les neurosis gairebé des del començament.

¿El centenari del naixement és un bon moment per tornar a Ferrater?

— Sempre ho és. A Ferrater no se l'ha deixat de llegir mai durant tots aquests anys, i ha tingut la sort de comptar amb lectors molt bons. Es va assumir molt aviat que era un punt d'inflexió en la poesia catalana.

La biografia remarca la importància de Ferrater en l'entramat de l'editorial Seix Barral.

— És curiós que encara no disposem d'un estudi a fons sobre Seix Barral. Es va acabar convertint en la primera editorial moderna de postguerra gràcies a un equip on hi havia Carles Barral, Joan Petit, Jaime Salinas i Gabriel Ferrater. A través del vincle amb Seix Barral –de la qual va arribar a ser director editorial– i també del premi Formentor i el premi Internacional, Ferrater va ser un actor clau en la modernització literària. Ho veiem a través de la introducció de noms com Witold Gombrowicz i Hjalmar Söderberg. I també en les deliberacions dels premis: les seves intervencions fascinaven l'elit editorial del moment.

El llibre coincideix amb dues reedicions revisades de biografies d'autors del segle XX, Retrat de Mercè Rodoreda, de Mercè Ibarz (Edicions 62) i El nostre heroi Josep Pla, d'Enric Vila (Bon Port). ¿Som en uns temps de retrobament amb els clàssics?

— Rodoreda és potser l'excepció pel que fa al nombre de biografies disponibles. Trobo a faltar llibres sobre Joan Maragall i Josep Carner, per citar només dos exemples. Estimar-nos la nostra cultura passar per tenir biografies complexes i ambicioses dels nostres escriptors, sense tenir angúnia d'entrar en la seva privacitat quan això ajudi a explicar la seva obra.

En Ferrater, vida i obra tenen moltes ressonàncies.

— La seva obra explica amb una extrema lucidesa qui era ell i com es relacionava amb el món. També hi acabes veient el seu patiment, que va acabar en tragèdia.