Gràcies a novel·les com ‘Twist’ (2013) i llibres de contes com ‘El turista perpetuo’ (2017), Harkaitz Cano s’ha convertit en un dels noms de referència de la nova narrativa basca. Ara publica ‘La voz del Faquir’ (Seix Barral, 2019), basada en la vida del cantant Imanol, que va passar de símbol contra la lluita antifranquista a ser estigmatitzat per una part de la societat basca

Fa temps que se’t pot llegir en castellà, des de Jazz y Alaska en la misma frase (Seix Barral, 2004). En català encara ets inèdit.

És una de les meves assignatures pendents. Potser l’any que ve la cosa canvia. Jazz y Alaska en la misma frase va sortir en basc molt abans, el 1996.

Tenies només 21 anys. Era habitual, debutar tan aviat?

Els rastrejadors de l’ Athletic literari estaven molt pendents dels nous talents. Ara és més complicat publicar en basc que quan vaig començar. Al principi em movia en un grup literari que es deia Lubaki: muntàvem recitals de poesia en un moment que era difícil trobar gent amb qui tinguessis afinitats.

Eres un poeta que estudiava dret.

Hi vaig arribar per eliminació, perquè havia descartat carreres com filologia basca i filosofia després de parlar amb amics que no m’ho van aconsellar. L’únic que tenia clar estudiant dret és que no m’hi dedicaria.

¿De quina literatura et senties a prop, quan et vas posar a escriure?

Sobretot dels beats. Burroughs, Ginsberg... La meva primera literatura era més bigarrada i barroca. Hi ha obsessions que ja apareixien als meus primers llibres, com ara la música, alguns girs irònics i també reflexions sobre la manera de relacionar-nos.

¿Ets d’aquells autors que es mira els seus inicis amb incomoditat?

L’apreciació de la meva pròpia obra ha anat fluctuant. Encara que no t’agradi alguna cosa ara, pot ser que d’aquí a cinc anys canviïs d’opinió. És una bona notícia adonar-te que ni millores ni empitjores globalment. Cada llibre que fas és una càpsula en el temps.

Però hi ha diferències entre el que feies abans i una novel·la com La voz del Faquir.

Els primers llibres tenen un punt excessiu perquè ho intentes encabir tot. No saps si en faràs més. Hi surt el que has viscut i el que imagines que viuràs, el que ja saps i el que encara no... Una de les grans diferències amb el que feia de jove és que tenia la tendència d’esborrar les marques temporals. Ara, en canvi, les hi deixo.

Això em fa pensar en aquell conte d’ El turista perpetuo on apareix Angela Merkel atrapada en un embús.

Vaig escriure una primera versió del conte sense Merkel, però no acabava de funcionar. Quan se’m va acudir que ella en fos la protagonista, el conte va agafar una dimensió irònica i simbòlica que em van convèncer de seguida. Als alumnes dels tallers d’escriptura sempre els recordo que aquella cançó de Julio Iglesias que diu “ Me gustan las mujeres, me gusta el vino, y si tengo que olvidarlas, bebo y olvido ” és molt diferent en funció de qui la canti. Si és un home pot ser rància i donjoanesca. Si és una dona es pot interpretar com un acte d’empoderament.

¿Encara dubtes de si el que escrius és un conte o una novel·la?

El dubte el tenia sobretot entre contes i poemes, perquè els poemes que escrivia eren força narratius. Amb les cinc novel·les que he publicat no m’ha passat. Cada novel·la t’obliga a trobar el seu propi sistema operatiu. Soc partidari d’escriure els llibres que no saps com escriure.

Quin ha estat el mètode per a La voz del Faquir?

He fet més d’una trentena d’entrevistes amb persones que van conèixer Imanol Larzabal, el cantant en què es basa el llibre. A partir del que m’explicaven i del que vaig anar investigant vaig construir la novel·la. El motor de la ficció s’havia d’acabar imposant. Una de les funcions de l’escriptor és la de mèdium.

Què vols dir?

Que a partir del que et diuen has de construir el que el llibre necessita. No has de ser necessàriament fidel amb el que t’has trobat, perquè no estàs escrivint una crònica. A vegades has de crear personatges Frankenstein, optar per una el·lipsi o, en canvi, dilatar una història que agafa importància. Passa el mateix quan escric lletres de cançons per a grups: quan m’envien la música, allà ja hi és tot, l’únic que he de fer és trobar les paraules adequades per vehicular les notes.

Què t’interessava d’un personatge com Imanol Larzabal, que al llibre es converteix en Imanol Lurgain?

És un personatge ple de contradiccions. Neix el 1947, comença militant en una organització com l’ETA embrionària, passa una temporada a la presó, llavors s’exilia a França i, quan torna al País Basc després de la mort de Franco, es converteix en símbol de la cultura basca.

La seva història és espectacular, tant per les fites artístiques com per la llarga etapa d’ostracisme que va començar el 1987.

Era un cantant vocacional. Ningú deu haver fet tants concerts sense cobrar com ell. Un dels seus grans moments va ser el 1985, quan el van detenir després de la fuga de Joseba Sarrionandia i Iñaki Pikabea de la presó de Martutene. No se sap del cert quin paper va tenir en aquella fuga, però forma part de l’èpica del País Basc. Un any després, quan ETA va matar Yoyes [una de les seves dirigents, assassinada perquè la van considerar traïdora], Imanol ho va condemnar i va cantar en l’homenatge que se li va fer. A partir de llavors, una part de la societat basca li va donar l’esquena.

La segona meitat del llibre és, sobretot, trista, perquè el personatge va acumulant “escates d’indignació” i no se’n surt.

El pitjor que li podia passar a algú com Imanol, per a qui la música era tan important, era quedar-se sense concerts. Va ser un torpede contra la seva vocació. La novel·la em permetia anar més enllà del que van dir els diaris i l’opinió pública en vida d’Imanol. La literatura et permet, mitjançant el sacrilegi de la ficció, crear una il·lusió de veritat, o fins i tot arribar a la veritat.