ENTREVISTA
Llegim Entrevistes 11/09/2020

Víctor Gómez Pin: “En filosofia no hi pot haver fidelitats: hi ha dialèctica”

Filòsof i professor

i
Jordi Llavina
4 min
“En filosofia no hi pot haver fidelitats: hi ha dialèctica”

‘El honor de los filósofos’ (Acantilado), últim i ambiciós llibre de Víctor Gómez Pin, demostra que fins i tot en les situacions més extremes hi ha hagut persones que s’han dedicat a la creació i l’especulació, fent del pensament una ètica radical

Al llarg de la història hi ha hagut figures del pensament, de la ciència i de l’art que han exercit la facultat de reflexionar fins a les últimes conseqüències, insubornablement. Arriscant-hi la vida, si calia (i perdent-la, molt sovint). A algunes d’elles, per causa de la seva raó i resistència revolucionàries, els va tocar empassar-se la cicuta, morir cremades a la foguera, sentir com el cap se’ls separava del cos sota el tall de la guillotina o consumir-se a les presons nazis. El honor de los filósofos és un llibre apassionant, l’elaboració del qual ha servit perquè l’autor hagi reconsiderat una de les seves idees antigues: la que, seguint Aristòtil, defensa que sense llibertat no hi ha pensament. Tota l’obra és una vívida demostració que, en les situacions més extremes, hi ha hagut persones que han continuat especulant o creant. Homes i dones de raó que han fet del pensament una ètica estrènua i radical.

La filosofía es una guerra contra la estulticia, porque la estulticia trivializa lo que es contrario a la dignidad humana ”. ¿Es pot pensar, doncs, en condicions infrahumanes?

Sí, sens dubte. Aristòtil considerava que l’esclavitud deshumanitza, que l’esclau perd la condició humana (Marx tenia molta simpatia per aquesta idea). Doncs bé, estava escrivint Tras la física [Abada, 2019] i em vaig adonar que alguns dels protagonistes de l’obra estaven del tot privats de llibertat. I és que, de vegades, si has d’esperar que arribi la llibertat en acte, probablement hauràs de diferir eternament el pensament propi. Aquí és on va començar la reflexió d’aquest llibre.

Un llibre que, com reconeix, també es podria haver titulat El honor del espíritu humano.

En efecte. Molts dels protagonistes d’aquestes pàgines -filòsofs, científics, artistes- van arribar fins on ho van fer, malgrat les terribles circumstàncies que van haver de patir, per honorar l’esperit humà.

Sovint, quan ens referim a qüestions ètiques i morals, fem servir conceptes grecs. Aquí n’hi ha un de clau: el d’andreia. Defineixi’l.

L’andreia dels grecs és la capacitat dels humans per confrontar-se amb el temps i la mort. És l’enteresa que tenen homes i dones davant del més temible. Sòcrates i Hipàtia en són dos exemples clars. Jean Cavaillès, filòsof francès, va confessar al seu botxí de la Gestapo que ell defensava el llegat de Kant i de Beethoven.

No tots els personatges de l’obra moren esclafats per la història. Plini el Vell ho va fer en un Vesubi desfermat, recercant la veritat.

La naturalesa, implacable, provoca dues coses: estupor o por. L’estupor, segons Aristòtil, és l’origen de la filosofia. Plini el Vell va quedar estupefacte davant aquell fenomen natural, i això el dugué a la filosofia. Els que l’envolten no tenen més que por. Però ell experimenta estupor. Aquest autor llatí em sembla el símbol absolut de l’estupefacció, i, doncs, del pensament. A les envistes de Pompeia, un dels llocs més civilitzats del seu temps, Plini el Vell vol conèixer la naturalesa!

Giordano Bruno, Miguel Servet van ser víctimes del dogmatisme de la seva època...

Galileu, en canvi, va tenir més sort. Bruno i Servet van patir el rigor del seu temps. Com, segles més tard, Condorcet, que volia una societat justa, sense diferències. Doncs bé, va ser víctima de la mateixa Revolució. Ell, que encarnava l’esperit de les llums.

Les dones sovint han estat excloses del cànon científic i filosòfic. L’obra en glossa unes quantes de molt interessants: Olympe de Gouges, Émilie du Châtelet, Simone Weil...

Simone Weil és més coneguda. Olympe de Gouges és un personatge extraordinari: tenia totes les armes de la feminitat i, a la vegada, tot el talent. Va ser decapitada, i després l’estat no va permetre que les seves restes reposessin al Panteó. En canvi, Émilie du Châtelet, traductora de Newton, va ser víctima de la natura mateixa. És ella qui ensenyava matemàtiques i física a Voltaire! Una dona fascinant.

És molt interessant la querella entre Rousseau i Voltaire.

En filosofia no hi pot haver fidelitats: hi ha dialèctica. La confrontació entre Voltaire i Rousseau és estrictament filosòfica. Per a Voltaire la naturalesa no és ni bona ni dolenta: és implacable. Per això deplora la idea rousseauniana de l’harmonia antiga de la naturalesa, que es trenca quan l’home comença a parlar. La rebat dient que Rousseau sembla que senti enyorança de l’animalitat. En canvi, el que no és gens filosòfica és la persecució dels newtonians a Leibniz!

Per cert, Voltaire va denunciar la manca de reconeixement de l’estat francès respecte a la figura de Descartes.

A Voltaire, que discrepava filosòficament de Descartes, l’escandalitza que no rebi, al seu país, els honors que mereix. Uns honors, val a dir-ho, que tampoc no va tenir ell! Tots dos van patir un destí anàleg: van topar contra l’Església. El cadàver de Descartes apareix sense cap; el de Voltaire, sense dents.

Nietzsche és un filòsof que sempre acaba traient el nas en els grans debats sobre moral o ètica.

És un pensador irreductible. Sento devoció per ell; en especial, per la seva Genealogia de la moral. Hi denuncia la fal·làcia d’aquells l’únic objectiu dels quals és poder-se dir a ells mateixos que estan al costat bo. En el fons, és la denúncia d’un cert cristianisme.

Proust, a qui ja havia dedicat un llibre, no és víctima del món, però decideix desaparèixer per consagrar-se al llenguatge. Aquí també hi ha una pulsió filosòfica.

Si Proust no s’hagués dedicat a la Recherche, hauria tingut molta més cura d’ell mateix. Hi ha llarguíssims passatges de la novel·la que no tenen altra funció que l’elaboració de llenguatge, que la reflexió sobre el llenguatge. Quan es tracta d’escriure, és molt exigent. Quan només es tracta de viure, no gens. La qüestió del llenguatge és fonamental. Gérard de Nerval, per exemple, sempre estava al límit de la bogeria. Però continua sabent com funciona el llenguatge (potser l’últim control que va exercir sobre les coses d’aquest món). O Plini el Vell: la seva obstinació ve de la confrontació amb el llenguatge -amb el pensament, en definitiva.

stats