Raül Garrigasait: “Quan fas l'autòpsia a un senglar hi trobes Barcelona sencera”

BarcelonaUn senglar es passeja per la Rambla al principi de Profecia (Edicions de 1984), de Raül Garrigasait. És el primer dels molts visitants porcins que s'endinsaran pels barris cèntrics de Barcelona i que no trigaran a alertar les autoritats locals. Andreu Garom, un professor de veterinària expert en aquests mamífers, i la seva filla Dèbora, estudiant de semítiques, són el tàndem principal de personatges d'una novel·la poderosa, inquietant i, a estones, lírica, ambientada a la Barcelona del 2025, que arriba sis anys després d'Els estranys, que va merèixer premis com el Llibreter i l'Òmnium de millor novel·la catalana de l'any.

Aquesta segona novel·la teva parteix d'un fet d'actualitat: l'increment de població de porcs senglars a Collserola i la seva aparició en alguns barris barcelonins.

— D'un temps ençà pot passar que et trobis, a Vil·la Joana [Vallvidrera], una família dinant i, molt a prop, un grup de senglars esperant que se'n vagin per menjar-se les restes. No fa gaire que els senglars ens tenien por i que nosaltres n'hi teníem a ells. La imatge inicial que em va portar a escriure la novel·la va ser la visió d'aquest senglar baixant per la Rambla. Poc després va arribar el confinament durant la pandèmia i vam poder veure com diverses espècies d'animals entraven a la ciutat. Això em va animar a continuar el llibre.

L'Andreu Garom, un dels protagonistes de Profecia, estudia amb devoció els senglars. Diu que "són innocents" i que "el mal que fan és el resultat del desequilibri que hem provocat".

— El senglar és el mamífer salvatge més gros que tenim a la vora. Té una gran capacitat d'adaptar-se a qualsevol circumstància, de menjar el que sigui, fins i tot la nostra brossa. És un rei dels nostres boscos, especialment a Collserola. S'ha descontrolat els últims 20 anys a conseqüència de la humanització de la natura.

La novel·la ens recorda que els humans hem conviscut amb porcs des de fa mil·lennis. "La civilització va néixer a la vora dels porcs", hi llegim.

— Hi ha una pintura molt antiga, de fa 45.000 anys, en una cova d'Indonèsia, on es veu un animal molt semblant a un senglar. Al costat hi ha unes figures humanoides que porten màscares d'animals. És curiós, perquè allà hi veiem un intent de la humanitat de mimetitzar-se amb la natura.

Més endavant, l'ésser humà ha volgut dominar-la, la natura. I no ha anat bé.

— Aquest intent de dominar-la ha tingut resultats, perquè la natura s'hi ha tornat. Ho hem vist amb la pandèmia i també amb els efectes del canvi climàtic.

També l'hem volgut domesticar: no fa tants anys estava de moda tenir porcs vietnamites, fins i tot en pisos, enmig de la ciutat. A Profecia, un dels personatges adopta una cria de senglar i pretén quedar-se'l, però no pot ser.

— No he conegut de prop la moda dels porcs vietnamites... [riu] A casa meva, a Solsona, encara es matava el porc quan jo era petit. Poc després devia entrar en vigor una normativa europea que prohibia fer-ho. Recordo quatre homes entrant amb el porc agafat per les potes. Els xiscles de l'animal eren molt estridents, se't ficaven a dins l'orella. Llavors li foradaven el coll i veies com l'anaven buidant de sang.

Els senglars de Profecia acaben sent una amenaça.

— Ells venen de la natura, però d'alguna manera hi tornen, perquè Collserola s'ha anat convertint en un jardí, en un bosc sense depredadors. A la novel·la, la presència de senglars ha anat creixent i l'animal deixa de ser només amable i graciós, recupera la seva potència original i té capacitat per alterar la vida urbana.

El llibre ens recorda que el contacte entre ciutat i natura és més fluid del que sembla.

— El bosc és la frontera entre la natura –els nostres foscos orígens– i la vida social, la paraula i el llenguatge.

Has dedicat uns quants anys a observar i estudiar els senglars. Digue'm un aspecte que te'ls faci especialment interessants.

— El fet que s'alimentin de les nostres escombraries. Ara mateix hi ha senglars periurbans que no podrien tornar a viure tots sols a la natura. Quan fas l'autòpsia a un senglar hi trobes Barcelona sencera. Els diferents tipus de deixalles. Els aliments. Les malalties. Són indicadors de la vida urbana. No només tallen el trànsit o es pixen en un parc infantil. Reflecteixen els desequilibris, el malbaratament i conflictes que venen de la guerra que fa segles que duem contra la natura.

La Judit transmet la passió per les llengües semítiques a la seva filla Dèbora abans de morir. També el valor de les profecies. "Vigila, que hi ha paraules que contenen el futur", li diu.

— La profecia és una de les formes de llenguatge dominants del nostre temps. Quan mirem les notícies sempre hi ha aquest discurs d'intentar explicar el present a través d'una imatge de futur, o bé canviar el comportament de la gent avisant-la del que li espera. La profecia és un discurs típic de la modernitat, on abunden les utopies que imaginen que el món pot canviar radicalment. Els últims anys, la profecia catastrofista és a tot arreu. Una altra cosa és que el mecanisme lingüístic que es fa servir és semblant al de les profecies de la Bíblia. Donen sentit a la desgràcia. La vinculen a la nostra responsabilitat. Et diuen: "Vindrà una plaga o un exèrcit t'arrasarà perquè t'has corromput o has deixat de respectar la justícia".

El 2020 Fragmenta va publicar la traducció d'El sagrat, de Rudolf Otto, un assaig sobre els trets racionals i irracionals del diví. ¿Connecta d'alguna manera amb la novel·la?

— Hi ha un element que m'interessa molt de l'assaig d'Otto: per a ell, un dels aspectes del sagrat és el tremendum. El sagrat és aterridor i fa por, en segons quines manifestacions. La natura descontrolada pot fer aquest efecte. La manera com surt Déu i el Desconegut dins el cap de la Dèbora lliga amb tot això.

Les mencions a la Bíblia són abundants, a la novel·la. Suposo que hi has anat tornant durant anys.

— Sí. La Bíblia és un conjunt de textos antics que estan molt a prop de la brutalitat primària, i alhora són textos que posen límits a les coses sense control, a la ferocitat i la salvatgia. A Profecia, la història dels personatges bíblics va apareixent i il·luminant la trama.

No és freqüent trobar autors contemporanis relativament joves que llegeixin la Bíblia.

— Dins la tradició catòlica s'ha llegit més aviat poc. Per a mi, escriure vol dir entrar en una llarga tradició, continuar fent un gest que repetim des de fa 3.000 o 4.000 anys. Es tracta de ficar-t'hi a dins i introduir-hi la teva distorsió personal.

El llenguatge profètic va abundar a Catalunya per part del poder polític i determinat activisme durant els anys del Procés.

— Sí, bastant.

¿Potser es vivia millor llavors que ara, que veiem el futur molt més negre?

— Segurament.

A finals del 2020 em deies en una entrevista que Catalunya era com un oasi catatònic. ¿Ha canviat res, des de llavors?

— És una pregunta complicada, i no sé si hi puc afegir res. Potser ja no som ni un oasi.

Un dels personatges de Profecia mor el 27 d'octubre del 2017, durant la celebració posterior a la declaració d'independència. S'entrompa, cau a terra d'esquena i el cap li pica contra un aparcador de bicicletes. Mor "convençut que la declaració d'independència era de veritat".

— Aquells anys, i especialment el 2017, va ser un moment en què hi va haver tot de gent gran que es va tornar forta. Van tenir, potser, l'última gran il·lusió política de la seva vida. Vist des d'ara és amarg i em sap greu per ells.

El desànim va ser general, oi?

— Sí. L'amargor va ser transversal. Ho hem viscut així.