Enric Pardo: "El divorci dels pares quan tenia 4 anys m'ha perseguit tota la vida"

BarcelonaLa visita d'un venedor d'enciclopèdies maldestre i insistent que acaba demanant per l'home de la casa, tot i que en aquella llar ja no n'hi hagi, marca l'inici de la primera novel·la d'Enric Pardo (Castelló de la Plana, 1977) escrita en un valencià saborós i íntim. Conegut pels guions de sèries com Arròs covat,Mira lo que has hecho i Maricón perdido, Pardo ha necessitat reconstruir la seva infantesa i recordar com va néixer la seva obsessió pels mons de ficció –literaris, cinematogràfics i de còmic– a L'home de la casa (La Magrana, 2025), un testimoni despullat, emotiu i a estones incòmode sobre la difícil i defectuosa construcció d'un nen a la dècada dels anys 80.

Què va fer que et posessis a escriure L'home de la casa?

— Va ser cap al 2017 que vaig obrir un procés de revisió personal. Va coincidir amb la quarta onada feminista, gràcies a la qual vaig començar a llegir escriptores de diverses generacions, des de Vivian Gornick a Lucia Berlin i Alicia Kopf. Vaig veure que Alicia Kopf muntava un taller de literatura expandida i m'hi vaig apuntar amb la intenció d'explicar-me des d'un lloc que no havia provat mai.

Tenies al cap recuperar la teva infantesa?

— Al principi no. Vaig començar a partir d'una història de ruptura... Però un dia vaig compartir amb els companys una escena d'amor-odi viscut amb la meva mare quan érem de viatge a Islàndia. Tothom va coincidir que tant el to com el contingut tenien molta veritat. I vaig acabar canviant de plans.

Una de les grans troballes d'aquest llibre és la veu senzilla, innocent i amb un punt de mala llet d'aquest Enric que ens acaba explicant els seus maldecaps, desitjos i obsessions.

— No vaig trigar a adonar-me que no tenia cap sentit que un home de més de 40 anys es dediqués a explicar, des del seu present, tot el que havia patit. Per això vaig triar la veu del nen, que explica les coses pel seu nom però que també és una veu interessada i, per tant, una mica tramposa. Qui parla no és l'Enric d'ara, sinó el que vivia les coses amb quatre, set o vuit anys.

És un nen que plora sovint: a vegades, per coses que li passen, però també perquè troba a faltar el pare o la iaia i fins i tot per la pena que li desperten determinades pel·lícules com Cinema paradiso.

— Sí que plora, sí.

El subtext del llibre és que els nens no havien de plorar: això el fa sentir encara més culpable.

— A vegades encara sento, amb 47 anys, i després d'haver fet molta teràpia, que tinc un plor a dintre que m'acompanya des de fa dècades. He hagut de fer un aprenentatge fisiològic de respiració, de retenir l'emoció per no deixar-me anar... i tot i així a vegades em surt. Fa un parell de setmanes em va venir a veure ma mare i vam estar parlant del tio Julián, el germà gran del pare, que va morir fa set o vuit anys, i no vaig poder evitar posar-me a plorar. Tampoc és tan greu. Me l'estimava molt.

Si això t'hagués passat amb el teu pare hauria estat diferent?

— Segur. Jo era un xiquet molt sensible i tothom de la família se'n va adonar ben aviat. Sabien que, amb mi, havien de fer una certa correcció. No tinc el record que el pare em digués directament que no plorés, però sí que a vegades, igual que altra gent, em mirava amb condescendència i en to una mica burleta. Ser un nen diferent a la dècada dels 80 era molt puta, eh?

Com que eres més aviat introvertit i no t'agradaven gaire els esports, no vas trigar a sentir que algú preguntava si no series "sarasa".

— En aquella època, ser marica, l'heroïna i perdre't era el mateix. És el que et transmetien. La por a ser marica era la por a acabar-te punxant droga i a no ser algú de profit. Quan vaig escriure Maricón perdido amb el Bop Pop molts anys després de tot allò va ser un acte de justícia poètica.

En quin estat d'ànim vas escriure L'home de la casa? He llegit el llibre amb el cor encongit, en molts moments.

— El divorci dels pares quan tenia 4 anys m'ha perseguit tota la vida. Vaig començar el llibre molt enfadat amb el pare, perquè havia estat un model de masculinitat tòxica. Si jo parlés amb ell de Mad Men i li digués que és una sèrie sobre la revisió del personatge principal, Don Draper, no ho entendria. Ell el veuria com un triomfador: és un home que es passa el dia fora de casa, té èxit com a publicista, deixa la dona per una noia més jove, no té cap obligació amb els fills...

El teu llibre explica el difícil trasllat d'Onda fins a Castelló poc després del divorci dels pares.

— Vaig créixer preguntant-me què havia fet que els pares no s'entenguessin. Era una època en què hi havia un estigma associat al divorci i a les famílies no normatives. Als xiquets no se'ns informava de res. Encara que la meva germana o jo no sabéssim els detalls del que havia passat entre ells, teníem les nostres sospites i ens fèiem les nostres pel·lícules.

Si no ens les fèiem, les vèiem. Una pel·lícula de divorcis que va fer molt de soroll aquells anys va ser Kramer contra Kramer (Robert Benton, 1979), amb Meryl Streep i Dustin Hoffman.

— Mai no acabes de saber per què marxa el personatge que interpreta Meryl Streep. Un detall molt bo del guió és que al principi de la pel·li Dustin Hoffman no se'n surt a l'hora de preparar l'esmorzar al fill, i, en canvi, al final n'ha après.

La mare de L'home de la casa no està gaire interessada a cuinar. I el fill es queixa sovint dels menús poc creatius...

— No li agrada cuinar ni tampoc quedar-se a casa tot el dia, fent de mestressa. Això és el que hauria volgut mon pare. No podia funcionar. La mare va ser prou valenta de trencar la família quan es va adonar que no era feliç. Llavors va haver de buscar-se les garrofes.

La mudança no agrada gens a l'Enric del llibre.

— Ens vam traslladar a un pis de 90 metres i tres habitacions a Castelló. A l'època i pel lloc on vam anar era un lloc molt petit. Havíem de pujar al terrat a estendre la roba, per això la mare sempre diu que quan tingui diners es comprarà una rentadora-assecadora. A Castelló ensenyava el pis amb vergonya als amics.

El pare surt molt poc, a L'home de la casa.

— I les poques vegades que surt està absent. El vaig voler deixar gairebé fora del llibre, també per fer notar que l'Enric el troba a faltar i no el veu tant com voldria.

En alguns passatges el conflicte lingüístic entre valencià i castellà hi apareix. Penso, per exemple, quan demanen a l'Enric que li repeteixin les coses en "cristiano" o li retreuen que tingui "l'obsessió" de parlar en valencià.

— En l'àmbit social portava problemes, parlar valencià. Recorde haver patit por, menysteniment i condescendència per la llengua que feia servir. Fins i tot vaig patir moments de violència lingüística per part de gent que anava de progre. La mort de Guillem Agulló va marcar la meva generació. La impressió que vam tenir a partir de llavors és que a la gent com nosaltres ens podien acabar matant.

Així i tot, a la vostra família convivien les dues llengües. I moltes de les referències culturals que hi apareixen són castellanes: Dartacán, Mocedades o Duncan Dhu. L'Enric descriu Mikel Erentxun així a la seva mare: "El cantant ixe que te fa tanta gràcia perquè té les dents de conill i diu San Sebastián en lloc de Donosti".

— Jo em sento hereu del meu temps, i per a mi era igual de vàlida la Bola de cristal que Jaume Sisa. A l'hora d'explicar aquell món vaig tenir clar que l'única manera de fer-ho era a través del valencià de la mare. Una de les funcions d'una mare és explicar-te el món i ensenyar-te a anomenar les coses. La mare mai no va estudiar en valencià. El va aprendre al carrer, com molta altra gent, que van permetre que en anys molt difícils la llengua es mantingués viva.

Una de les amigues diu a l'Enric que mai no serà com Spiderman perquè no té superpoders. Però ell està obsessionat amb aquest superheroi...

— Quan Peter Parker es converteix en Spiderman és un superheroi, però en la seva vida quotidiana és un nerd, un jove que no encaixa, tímid i una mica autista. Jo també hauria volgut ser com Spiderman, però em sentia xicotet i sol.

A l'hora d'estudiar no vas dubtar a venir a Catalunya. Vas estudiar a l'Escola Superior de Cinema (Escac) i et vas especialitzar en guió.

— Ben aviat vaig adonar-me que als llocs on havia crescut —Onda, Castelló, més tard Vila-real— no encaixava. Vaig venir a Catalunya per jugar només una carta: estudiar per poder dedicar-me a la ficció. Si no me n'hagués sortit hauria hagut de tornar a casa. Això m'ha fet espavilar sempre amb aquesta por al darrere, la d'haver d'acabar treballant a la gestoria del meu pare, una feina assassina de creatius i artistes.

Com s'ha pres el llibre, la teva mare?

— Quan el va llegir per primera vegada vam enfrontar-nos. Ella deia que hi havia coses que no eren com jo les explicava. També em va demanar d'eliminar alguna escena. La mare és una bona lectora, i estic segur que si L'home de la casa l'hagués escrit algú altre no hauria reaccionat malament, però resulta que l'autor del llibre és el seu fill i que en molts moments parla des de la ferida. Ara que ha passat un temps i que fins i tot he presentat el llibre a Castelló, on les seves amigues li han dit que li he fet un homenatge, comença a acceptar-lo.