Enric Casasses: "Els últims dos anys de Franco me'ls vaig mamar exiliat a l'estranger"

Barcelona"La revolució vindrà desorganitzada o no vindrà", escriu Enric Casasses (Barcelona, 1951) al seu nou llibre, La policia irà de bòlit (Documents Documenta, 2025). El volum, amb dibuixos de Tura Sanglas i amb coberta d'un "blau mosso d'esquadra", porta el lector fins a la muntanya russa d'emocions viscudes després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Casasses, que acaba de ser reconegut amb el premi Jaume Fuster a la seva trajectòria, ens rep en un xamfrà de l'Eixample per parlar del seu esperit de protesta i del sentit de l'humor que impregna bona part de la seva obra. Va créixer a la Barcelona de la postguerra, fill dels químics Enric Casassas i Simó i Pepita Figueras i Cros, que van inocular l'amor per la literatura tant a ell com a les seves germanes, Anna i Maria, que s'han dedicat a la traducció i al disseny gràfic, respectivament.

Al teu nou llibre llegim un "començament de currículum" que fa: "Nascut l'any i el moment de la vaga dels tramvies". És una manera de dir que portes l'esperit revolucionari a dins, no?

— Aquella vaga va ser una cosa mítica, el primer moviment antifranquista declarat. Va ser fort. A casa van haver d'anar a registrar-me a peu i es van haver d'esperar un dia perquè hi havia la puta vaga.

En aquest mateix text afegeixes: "Des de molt petit ja vaig començar a no llegir diaris". És una altra manera de protestar, en aquest cas contra l'actualitat i la manera com la venem els mitjans.

— Va ser la mare, qui em va ensenyar a llegir. Devia tenir uns tres anys. M'agradava llegir-ho tot, rètols, etiquetes, contes... Però dels diaris me'n fotia i me'n foto ara. Un record que tinc de petit és que el pare venia a casa a dinar des de la universitat. Pujava el carrer de casa llegint el diari, que devia haver comprat al sortir del metro. Jo el veia caminant i pensava: "A veure si toparà amb un fanal!"

I hi topava?

— No. Arribava a casa, dinava i, un cop havia acabat de llegir el diari, jo li preguntava: "Què diu el diari?" I ell em responia: "Que anirem tan bé!" Aquest diàleg el teníem cada dia.

Comparteixes el sentit de l'humor amb el teu pare?

— Hi ha una espècie d'herència tant d'ell com del meu oncle Oriol. Tant l'un com l'altre tenien un humor àgil, amb ganes de desmuntar-ho tot. Potser hi té a veure que van néixer a Sabadell als anys 20 del segle passat...

Era un lloc i un moment conegut per l'humor de la Colla de Sabadell, de la qual van formar part Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, entre d'altres.

— El meu oncle era amic del pintor i novel·lista Joan Vilacasas, que també té aquest humor de Sabadell. Té una novel·la molt bona, Operació viaducte, que és tota un diàleg en estil directe sense posar-hi "va dir ell" ni "va dir ella", però no et perds mai.

Em deies que qui et va ensenyar a llegir va ser la teva mare.

— Sí. La mare venia de l'Escala, d'una família que es dedicava a la salaó de l'anxova. Va ser la primera escalenca que va anar a la universitat. La Víctor Català s'hi havia fixat, però no hi van entrar en relació perquè la mare era molt tímida.

Fins no fa gaire, la mare encara et venia a veure recitar.

— Va morir amb 101 anys i mig. Semblava immortal! Cada vegada la veies amb una mica menys d'energia, però no li feia mal res. Va estar de bon humor fins al final.

Al llibre et declares "al·lèrgic" als carnets. Recordes en quin moment vas començar a anar contra corrent?

— Suposo que va ser gradual. En part venia de mi, però també de la colla d'amics que em vaig anar trobant. Amb 14 anys vaig començar a admirar la idea de l'extravagant. Com que no era gaire escandalós, agafava extravagàncies petites, com ara posar-me la sivella dels pantalons al revés.

Encara ho fas?

— Ho he mantingut fins ara, sí. Igual que portar els cabells llargs. Quan me'ls vaig deixar llargs, a Barcelona devíem ser tres, que els portàvem així. Hi havia una autèntica melenofòbia. Galopant pel carrer no deixava de sentir insults tot el dia. Em deien: "Pélate, no sabemos si eres tío o tía..." Més endavant he formulat la idea que els personatges extravagants acaben sent els més característics d'una època. De l'Anglaterra victoriana recordem Oscar Wilde. Dels medievals tenim present Ramon Llull, que era més estrany que ningú. Els que millor defineixen una època són els tios raros.

Dius que "vas disfressat de ciutadà o sia de súbdit o sia de persona normal" però que en realitat ets dels que no són "admesos enlloc".

— Mai no he anat amb res ni amb ningú. Em ve, en part, de les males influències, que diria ma mare.

Amics?

— Sí. Un de molt important i que encara corre va ser en Miquel-Dídac Piñero Costa, de l'Escala i de la CNT, llibreter i arqueòleg aficionat. Quan tenia uns 16 anys em va començar a passar escrits anarcos de l'Agustín García Calvo, a explicar-me coses dels moviments clandestins que hi havia per aquí –llavors no en tenia ni idea– i a parlar-me de la revolució de l'any 36 d'una altra manera. D'una banda hi va haver la influència d'en Miquel-Dídac, i de l'altra, els fumetes: en Pau Riba, en Pau Maragall... Hi vaig anar a parar a través d'altres amics, que eren més arreplegats. En alguns llibres se'n parla com la contracultura, una paraula que em toca una mica els ous.

Perquè és una manera d'encasellar-te?

— D'alguna manera t'han d'etiquetar, suposo. Quan m'ho deien fa anys m'emprenyava més.

Em deies que vas començar a llegir molt aviat. Quan vas posar-te a escriure?

— L'afició d'embrutar paper em ve de molt enrere. El primer que devia fer era escriptura automàtica i coses així. Delirava en prosa.

"Si la filosofia mira el tot / la poesia, l'art, s'ho mira tot", escrius.

— La filosofia m'interessa com una cosa més de les que hi ha. S'ha de conservar aquella curiositat que tenen els gossos per tot.

No l'has perdut, la curiositat, amb el pas dels anys?

— No. Però a vegades em distrec, perquè resulta que hi ha alguna cosa súperevident que passa a prop meu i no m'hi he fixat. No he sabut ser un observador com Pla, que no en deixa escapar ni una, però tot em pot interessar i miro per tot arreu.

Quan diries que la política, la societat i el món van començar a aparèixer en el que escrivies?

— Hi era d'entrada. Més aviat he hagut de treure-la per no convertir-me en un propagandista anarco i prou. Procuro que no sigui cap dogma, sinó més aviat una actitud.

Tenir una actitud de resistència durant els últims anys de l'Espanya franquista no devia ser fàcil.

— El grup de descontrolats amb qui anava formàvem part del moviment estudiantil, que estava dominat per gent de carnets diversos. Hi havia la tira de línies comunistes: els del partit, Bandera Roja, els trotskistes... Dels anarcos hi havia els que tenien carnet de la CNT i després hi érem nosaltres, que ens fotíem bastant en contra dels ortodoxos de la revolució. Vam arribar a fer paròdies del moviment estudiantil. Ens anava el rotllo juganer. Érem d'una línia situacionista sense saber-ho.

Imagino que la paròdia no es devia acabar d'apreciar...

— Vaig anar deixant la universitat, o ella em va deixar a mi. Del nostre grup alguns van anar cap a Puig Antich i la revolució de veritat, més o menys armada, i van acabar malament... Altres van caure en la droga en plan xungo i també van acabar malament. I altres ens en vam sortir.

A la llarga us en vau sortir, però a tu, per exemple, et va tocar abandonar el país.

— La policia se'ns va tirar a sobre. Vaig ser de l'última generació d'exiliats: els últims dos anys de Franco me'ls vaig mamar a l'estranger. La mort del dictador la vaig celebrar a Anglaterra.

Vas estar en perill?

— Tant a mi com a la meva germana ens van arribar a jutjar per rebel·lió. Quan ens van detenir va ser per mirar si a través nostre podien arribar cap als altres, els que eren més seriosos. Ens acusaven de captar ingenus per al moviment anarquista. Em van arribar a caure tres anys, però ja era fora. La meva germana tampoc va entrar a la presó, perquè la família va recórrer la sentència. Encara estava pendent de judici quan ens van amnistiar.

L'ombra de Franco i la dictadura és encara força present a La policia irà de bòlit.

— L'esclat de la revolució espontània que hi va haver al voltant de l'1 d'octubre del 2017 va arribar en un moment que ja havia mort la generació acollonida amb el 39. Va ser molt bèstia, el que havia passat llavors: la gent va quedar acollonida durant dècades. El 2017 van reaparèixer les ganes de petar-ho tot. Va ser un màster de revolució desorganitzada, malgrat els partits. La cosa es va acabar quan van començar a detenir polítics catalans i al judici parlaven en castellà. Aquesta va ser la gran cagada.

El teu llibre comença just després dels empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

— Jo vaig anar a la mani d'aquell vespre repartint aquest poema: "el dictador no va caure. / el dictador morí al llit / i la dictadura dura. / i ara que just li toquem / el voraviu se sulfura / com si fóssim escorpins / matables a trepitjades". Etcètera.

El referèndum i el que va passar els anys immediatament posteriors van ser moments d'eufòria i també d'indignació, oi?

— Sí. Tant l'entusiasme com l'emprenyamenta van ser molt forts. La sensació era que per fi passava alguna cosa. Semblava que hi anàvem de debò. Al final va resultar que no.

Diries que hi predomina l'optimisme, al llibre?

— L'optimisme o el pessimisme són regnes del futur. El regne del meu llibre és un present en què hi havia eufòria i il·lusió.

El dia del referèndum sí que valia la pena anar a votar?

— En tots els anys de democràcia mai no he anat a votar. Vaig fer una excepció aquell dia, quan hi havia l'opció clara de la independència. Però no vaig votar de forma dogmàtica, sinó pensant: "Mira, pot ser que es trenqui l'estat espanyol, a veure què en sortirà..."

No vas votar a favor de l'organització, sinó potser a favor de la desorganització? Escrius: "desorganitza't i planta cara i no permetis que no et deixin fer la teva".

— Quan em van detenir el 73 i em van portar a la comissaria de Via Laietana, abans de fer-me l'interrogatori seriós em van plantar al davant un tio que em va començar a fer preguntes per provar-me. Uns amics havien llogat una casa a Mira-sol on anàvem a fotre'ns cegos i a escoltar Black Sabbath. La primera pregunta del poli va ser: "¿Qué relación orgánica te une con los miembros de la comuna de Mira-sol?" Vaig respondre amb dues preguntes: "¿Comuna?" "¿Orgánica?" Érem una colla d'amics que ens ho passàvem bé junts i prou. Com que per la banda de l'organització no em podia treure res, el poli em va dir: "Bueno, ¿qué droga tomábais?" Li vaig respondre que fumava Bisonte. No s'ho va acabar de creure: "Cuando entramos, echaba una peste que tumbaba de espaldas..." Vaig insistir que jo només fumava Bisonte, i al final el poli em va dir: "Entonces, ¿qué érais, una comuna de maricones?"

Al llibre, la idea de revolució també està lligada amb l'amor.

— Amb l'amor i amb l'art i la teoria de l'art. Són dues forces importants.

Hi ha una cerca constant de llibertat, en els teus poemes. A mesura que has anat avançant, t'has anat sentint amb més capacitat per fer el que volies?

— En part, sí. Al mateix temps, m'encantaria poder recuperar la inspiració folla de quan tenia 30 anys. Una cosa que vaig llegir de no sé qui sobre l'aprendre'n deia: "Quan ja n'has après tant com per escriure Anna Karènina ja no pots tornar a escriure Guerra i pau". El que guanyes per una banda potser ho perds per una altra. Com més gran soc més foto el que em passa pels pebrots. Abans anava més acollonit. Però ho acabava fent igual.

Va ser a partir de la reedició de La cosa aquella el 1991 a Empúries que vas començar a publicar amb regularitat, oi?

— Quan va sortir La cosa aquella, la sensació predominant era: "Ai, nen, que et renyaran. Això no es fa".

Quan creus que vas començar a escriure sense cap mena de mania?

— Encara ara veig La cosa aquella com un llibre molt atrevit. Però va guanyar el Premi Crítica Serra d'Or. Vaig anar publicant i guanyant més premis. Pensava que s'enfonsaria el món i, en canvi, el món em deia "oh, que bé". En certa manera va ser una desil·lusió, aquest pseudoèxit.

¿Amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes la sensació va ser diferent?

— Sí, perquè ja era un altre moment. Ratifico això que vaig dir que, de cop, em trobava jugant a la taula dels grans. M'acabava de sumar a tota aquella gent que semblava que eren els de veritat i havien rebut el premi abans. Em semblava divertit. A mi em van començar a dir "poeta jove" quan tenia 40 anys, i ja m'ha quedat. Acabaré anant en cadira de rodes i encara em diran "poeta jove".