Emma Zafón: “He conegut molts homes amb un malestar que no saben expressar”

BarcelonaLa novel·la Casada i callada (Empúries) va descobrir fa tres anys la veu potent d'Emma Zafón (Llucena, 1987), una escriptora amb múscul narratiu i mirada pròpia. Després d'aquella novel·la, nominada al premi Òmnium, Zafón ha tornat a les llibreries amb una nova història que fa de mirall de les ferides del patriarcat. A La mare (Empúries), Zafón imagina tres germans adults –en Roberto, la Lorena i l'Àlex– d'una família de Borriol que veuen com el seu dia a dia canvia quan la mare, sobre la qual recauen totes les cures domèstiques, es trenca els braços i algú l'ha de cuidar.

Com t'has enfrontat a aquesta novel·la?

— Volia que tingués més personatges i que s’aguantaren mínimament, no centrar-me només en la veu d’una protagonista. El fet que Casada i callada agradés pels elements als quals jo donava molt valor, la història generacional i la parla del País Valencià, m’ha empès a seguir escrivint. 

Diries que és una novel·la de família?

— Sí, i ho és perquè ho necessitava. Volia explicar com estan funcionant pràcticament totes les famílies a Catalunya, a l’Estat espanyol, a un fum de llocs. Les dones que ara tenen entre 50 i 70 anys treballen, tenen inquietuds i ja no entenen que hagin d’assumir necessàriament la cura dels grans. La meva àvia va cuidar els seus pares i els seus sogres, és el que es feia. Ara, per sort, no necessàriament ha de ser així, i de sobte la cura dels grans trontolla. Què en fem? 

A la família protagonista s’assumeix que qui se n’ha de fer càrrec és la Lorena, i ella al principi ho fa. 

— A moltes famílies sempre es pressuposa que les dones han de fer molt més. Per a la novel·la, m’ha servit oferir les diferents perspectives: la de la filla però també les dels germans homes. D’una banda, hi ha com ho encaixa ella, el malestar que li genera, i de l’altra com ells no són conscients de tota la feina que s’ha de fer quan la mare té un accident. Ells estan descol·locats, no entenen per què la germana s’enfada tant. És una realitat que segueix passant. 

Com ha estat el procés d'escriure des de la mirada dels dos germans, dos homes fortament marcats pel patriarcat?

— No els vull ridiculitzar, sinó explicar la seva realitat des de dues històries diferents. Un dels germans és molt jove, és l’accident que arriba quan la mare creu que té la menopausa. Ell sempre es veu com el petitet de la família, a qui sempre cuidaran. El gran ha tingut el rol d’home de la casa, amb les dones al seu servei. Res del que els passa és agradable, però tampoc tenen en cap moment la iniciativa d’ajudar la germana. Sempre van a remolc. És el que han vist a casa, el que se’ls ha inculcat i predomina a l’estructura social.

Malgrat tenir vides més o menys funcionals, tots dos experimenten un tap emocional que els impedeix ser feliços. L'escriptora Anna Punsoda diria que són homes embussats.

— El concepte de l’Anna Punsoda em va semblar molt encertat. He conegut molts homes amb un malestar que no saben expressar, que potser pensen que no els correspon expressar-lo i tot plegat acaba afectant la gent del seu entorn. És una manera d’estar al món, una puntada cap endavant i van passant els dies. Això ho viu així, sobretot, el germà gran. Amb el petit hi ha moments que es troben, tots dos tenen la inquietud de voler-se dir alguna cosa, però al final sempre acaben parlant de temes superficials.

El Roberto és presoner d’una relació que no el satisfà. Aquesta situació és una crítica a la idea que una parella per a tota la vida et farà feliç?

— Amb això volia retratar aquest model de vida tradicional que als pobles encara és molt més hegemònic que a les ciutats. Són parelles en què moltes vegades no s'hi troben bé, però segueixen junts per la idea que això és el que toca. La Maite i el Roberto tenen una relació d’inèrcia, amb una manca de passió després de molts anys de convivència. No han sabut cuidar el que tenien i ell se sent descol·locat, no sap si seguir o trencar-ho. I potser són més feliços junts que separats, perquè no coneixen cap altra cosa, i una ruptura genera més dolor i desubicació. 

La novel·la desplega una poderosa mirada de classe a través de les feines dels tres protagonistes. En Roberto és banquer i té una vida acomodada, la Lorena es deixa la pell al bar i l'Àlex acaba heretant l'ofici del pare, que és picapedrer.

— Per a la gent de Castelló que vivíem de la construcció i de les indústries proveïdores, el 2008 va ser el nostre Vietnam. Volia il·lustrar aquesta hecatombe i em venia bé per lligar-ho amb el personatge del germà gran, l’únic que ha fet carrera, que és un clàssic de les famílies de classe treballadora. Ell es converteix en el banquer de confiança del poble fins a la crisi de les preferents. Allò va ser un drama. En el cas de l'Àlex, és un jove alimentat per la festa, que deixa de banda els estudis i se’n va a fer diners ràpids i fàcils. La meva generació va ser la del fracàs escolar lligada al boom de faenes no qualificades. Molts homes van seguir aquest camí, i ara es planten als 40 anys amb una vida duríssima. Viuen una estafa generacional: se’ls va prometre que la vida seria xauxa, i ara es troben que estan rebentats. Si els compares amb algú que fa feina d’oficina, sembla que tinguin deu anys més. I després hi ha el fet que es van menjar la crisi, i el mercat laboral que els van prometre no ha tornat mai. Això, en determinades zones, explica moltes coses sobre el comportament de vot. És gent que se sent molt abandonada pel sistema, un caldo de cultiu per a l’extrema dreta.

La llengua és vital a les teves històries. A l'hora de treballar-la, et surt a raig o fas molta reescriptura?

— He de reescriure, sobretot, perquè a vegades em passo d’oralitat i després quan ho llegeixo veig que no puc saltar-me tant la normativa. Amb el primer impuls vaig a sac amb la parla, i després amb la segona llegida recullo cable. En aquest cas vaig tenir més dificultats, perquè Borriol no és el meu poble, tot i que el conec força perquè hi tinc amics i de jove hi vaig anar molt. Els localismes són diferents dels de la meva parla. Vaig treballar amb un recull de paraules que Eugenia del Campo va publicar en una revista local. Li estic molt agraïda.