BarcelonaJa sigui a través de la literatura o des de l'escenari, Édouard Louis no deixa de passar comptes amb la seva vida. L'escriptor francès va debutar el 2015 –quan tenia només 23 anys– amb Adeu a l'Eddy Bellegueule (Salamandra), una novel·la autobiogràfica sobre els anys d'infantesa en un poble del nord de França durant els quals amics i familiars el van estigmatitzar a causa de la seva homosexualitat. Traduït a més d'una trentena de llengües, Louis ha passat les tres últimes setmanes a Nova York, on ha representat el monòleg Qui va matar el meu pare, basada en un llibre seu i amb posada en escena de Thomas Ostermeier.

Podem considerar que amb Lluites i metamorfosis d'una dona (Més Llibres/ Salamandra) tanca una trilogia autobiogràfica sobre la família?

— La idea de la família tradicional més aviat m'interessa poc. Em sembla molt violent haver de conviure amb un grup de persones que no has triat. El que volia fent aquests llibres era utilitzar la meva experiència personal com una manera d'entendre com funciona el món.

Després de passar comptes amb el seu pare explica la història del renaixement i alliberació de la seva mare.

— Si compares un llibre i l'altre hi ha una paradoxa de la dominació. Ell, com a home, era qui prenia les decisions i qui manava, però va acabar doblegat laboralment i social. La mare, en canvi, va viure tancada en l'espai domèstic, apartada de qualsevol noció de poder, i això la va fer més lúcida. En un determinat moment va decidir que ja no podia més i se'n va anar.

Ho va fer per primera vegada als 23 anys, quan ja tenia dos fills amb el primer marit. De seguida va conèixer un altre home, el seu pare.

— Ella creia que li calia un home per tirar endavant. Amb dos fills, una feina precària i sense assistència social, com se'n podia sortir tota sola?

Va sortir del foc i va caure a les brases...

— El pare havia deixat l'escola i era obrer. Bevia bastant. Era violent. No se n'adonava, però tot allò que feia el destruïa. Ella també el va acabar deixant. Va tirar totes les seves coses a les escombraries. La mare té "la força de fugir", que diria Foucault. Una vegada i una altra trenca els barrots de la presó on l'han tancada.

Escriu que vostè, tot i ser un home, està legitimat a escriure sobre una dona perquè "la persona que soc jo no ha estat mai un home, i aquest trastorn de la realitat és el que més m'acosta a ella".

— De petit em van humiliar perquè era homosexual. La mare no era cap excepció: ella també m'humiliava i em rebutjava, reproduïa la visió del patriarcat. Dones i homosexuals vivim la mateixa dominació: la masculina. A la mare i a mi ens van caldre anys per comprendre que vam passar pel mateix. Va ser gràcies a allunyar-nos l'un de l'altre que després hem pogut refer la relació.

Al llibre parla de violència de classe.

— Jo no era més sensible que els altres, però la humiliació em va fer diferent. No vaig voler reproduir la vida dels pares i els avis. Vaig ser el primer de la família que va anar a l'institut. Aquells anys vaig esforçar-me per convertir-me en un altre.

La seva mare li feia vergonya.

— Vaig arribar a amagar l'existència de la meva mare. Els companys de classe tenien famílies acceptables i s'expressaven diferent que jo.

¿Era un exercici d'autocrítica, escriure sobre aquests anys difícils de la mare?

— No ho diria així. Era una manera de mostrar fins a quin punt la societat travessa els individus.

També recorda que fa poc la seva mare li va trucar per preguntar-li si podia venir a casa seva a netejar. Va dir que li pagaria i això el va trasbalsar.

— Em va posar molt trist. Em vaig adonar que ella em veia com si jo fos un burgès. Quan era petit i venia el metge a casa sempre ens sentíem incòmodes perquè formava part d'un altre món. De cop, m'havia convertit en un privilegiat com aquell metge! Jo soc escriptor i m'ocupo personalment de la neteja.

Després de vendre centenars de milers d'exemplars dels seus llibres i de veure com es tradueixen a desenes de països, encara sent que no encaixa?

— Totalment. Quan la mare es va mudar a París va sortir una temporada amb un conserge que treballava en un barri molt ric. Vivien allà mateix i quan els anava a veure em sentia molt incòmode. També ho passo malament a les festes literàries. I quan viatjo per algun dels meus llibres i tinc un sopar a casa d'algú del cos diplomàtic.

Continuarà escrivint literatura autobiogràfica?

— Sí. L'autobiografia és una arma de combat. Confronta el lector amb la realitat i és incòmoda. Si no, com és que els autors que ens hi dediquem som qüestionats i rebem molts menys premis que els que fan ficció?

—