Dolors Miquel: "Quan has estat molt malalta costa tornar a integrar-te a la secta dels sans"

BarcelonaEn un món una mica més just, el jurat del premi al qual Dolors Miquel (Lleida, 1960) va presentar El pit adormit a finals del 2024 hauria proclamat el seu llibre com a vencedor. No va anar així, però l'obra finalment ha vist la llum: en gairebé 500 pàgines d'una intensitat i ambició impressionants, la poeta –autora d'una vintena de volums, entre els quals hi ha Haikús del camioner (Empúries, 1999) i El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2016)– combina diversos fils narratius, com ara la detecció i evolució del càncer que li van detectar fa cinc anys, la crònica de com la poesia catalana va renéixer a finals dels noranta gràcies a un circuit alternatiu de recitals, reflexions sobre la misogínia –la del passat i la del present– i fragments en què els records familiars s'entrellacen amb la passió per la lectura i per l'escriptura.

Mirarem d'estirar uns quants fils sobre El pit adormit, però serà impossible arribar a tots. És un llibre on hi ha un món sencer: el més íntim, el de la poesia, el familiar, el natural, el dels hospitals...

— Hi ha periodistes que m'han fet moltes preguntes del càncer.

El llibre comença durant una prova mèdica que et fan per confirmar o descartar el càncer de mama. Hi escrius: "Nua fins a la cintura, el coll girat, l'axil·la dreta completament al descobert, el braç estirat en una tensió suau, envoltant el cap, tota jo desperta, excepte el pit que em dorm un estrany son". Va ser aquest el punt de partida?

— El punt de partida és que jo necessito escriure. El que em va venir donat va ser el títol i el tema, en aquest cas, però a partir d'aquí vaig buscar de quina manera podia estructurar tot el que volia explicar, i la resposta la vaig trobar llegint Bluets, de Maggie Nelson, un llibre molt lliure que li donava molt d'aire per fer el que volgués. Era justament el que necessitava: fer un tapís amb diferents fils narratius, perquè El pit adormit és un llibre on surten molts temes.

El diagnòstic de la malaltia, l'operació i el tractament posterior és un dels temes principals.

— El càncer va ser un regal del destí que em va arribar mesos després d'un accident de cotxe en què em vaig trencar l'estèrnum.

Recordo que això havia estat just després de publicar l'antologia Sutura (Pagès, 2021), perquè havíem de quedar per a una entrevista i em vas dir que en aquells moments no et podies moure de casa.

— Portava més de vint anys conduint i vaig tenir un accident horrorós. El cotxe va quedar arruïnat. Sort que anava sola. Durant l'accident, els segons es van estirar d'una manera insòlita. Va ser una experiència dura, però me n'esperaven de pitjors. Les desgràcies sempre venen juntes.

La teva manera de sobreposar-te a tot el que vivies i paties va ser escrivint El pit adormit?

— Encara ara me'n faig creus de com l'he pogut escriure. Hi he treballat cada dia, de dilluns a diumenge, i fins i tot durant les festes de guardar. La major part del temps estava tirada al llit, perquè no tenia força per a res. Ara no sé si podria tornar a escriure'l.

Diria que has fet un esforç conscient per distanciar-te de la narrativa del trauma.

— El trauma no m'interessa. Jo parlo del dolor que pot provocar el cos, però també de com el cos, com a artefacte de vida, és fascinant. Em sembla un misteri molt gran, una cosa increïble. Imagina't que t'han d'arrencar un tros de carn al quiròfan i el cos, sense que tu intervinguis per a res, el torna a crear i aconsegueix que recuperi la forma anterior. És al·lucinant. Amb la malaltia tens aquesta sensació. No saps què treballa dins teu, qui dona les ordres. Et planteges moltes coses, perquè el cos fa el que vol.

Al llibre de seguida apareix la gira de recitals que vas començar el 1997 acompanyada de poetes com Enric Casasses, Josep Pedrals, Gerard Horta, Pau Riba i Eduard Escoffet.

— Tenint en compte que jo estava en aquelles circumstàncies, tornar al món dels recitals m'era un refugi. El pit adormit és el procediment mental i imaginatiu, de record, de reflexió i de patiment del cos que vaig viure durant tots aquests anys. Té un sentit que em refugiés en el passat, no? El present era massa dur. Té un sentit, també, que em refugiés en pensaments intel·lectuals. M'ajudaven. Durant un temps, el meu llibre de capçalera va ser La muntanya màgica, de Thomas Mann.

La muntanya màgica va apareixent de tant en tant, a El pit adormit.

— Sí, és una novel·la al·lucinant perquè et parla d'una manera diguem-ne genial i mestra de com el món de la malaltia es contraposa al dels sans. Hi ha un punt en què el malalt ja no vol tornar al món d'abans.

A Hans Castorp, protagonista de la novel·la, li passa. El seu cosí Joachim Ziemssen, en canvi, es deleix per tornar a la vida normal.

— Jo soc més de Castorp. Quan has estat molt malalta costa tornar a integrar-te al món dels sans. Et sembla tot molt estrany. Entenc perfectament que Castorp no volgués deixar el sanatori. La seva decisió no té res a veure amb aquella noia russa de qui s'enamora, Madame Chauchat.

En un dels fragments d'El pit adormit menciones unes paraules del doctor Krokowski a la novel·la de Mann. Diu: "La falta d'amor reapareix en forma de malaltia".

— Fins a quin punt els estats emocionals fan que les malalties apareguin? Potser només et predisposen a emmalaltir, perquè hi ha una debilitat del cos. L'amor i el desig són les forces més poderoses que hi ha a la Terra. Precisem-ho: a la Terra mamífera. No crec que les roques desitgin... O potser es desitgen entre elles, no ho sé.

L'amor està per damunt del desig, o és al revés?

— El desig és la vida mateixa. Quan el desig t'agafa és la vida que a través teu vol perpetuar-se. És molt fort. L'amor ja és un altre estadi, que no té a veure amb la perpetuació de la vida, i que és molt interessant de ser viscut. El pit adormit és un llibre ple d'amor.

És un dels efectes que m'ha fet. Fins i tot en moments en què tot al teu voltant "feia olor d'hospital i de vida en perill" trobaves alguna cosa positiva on aferrar-te, fos un llibre, un somni o el record d'algú.

— Penso que això també em va ajudar a curar.

Parles amb molt d'amor també dels animals, dels arbres, de les flors... Hi ha un punt panteista que podríem emparentar amb Joan Maragall.

— Jo sempre ho he estimat tot. El que passa és que tinc un caràcter així bastant fort i puc tenir bastanta mala llet. Però des de petita tot m'ha semblat estimable, i per això tinc tanta relació amb la naturalesa, amb els animals i amb les coses.

Hi ha pàgines emocionants sobre els teus pares i sobre una besàvia.

— Tot això té a veure amb la dolçor i la tendresa. Són una manera d'encarar la vida. Per això parlo d'una filòsofa francesa, Anne Dufourmantelle, que deia que la dolçor és una eina de contraposició a la guerra i a la violència social.

Dufourmantelle considerava la tendresa com una força subversiva, en comptes d'una feblesa, oi?

— Va aconseguir transmetre una manera diferent de veure la vida. Em sembla una idea molt bona. Quan al llibre parlo de l'amor o exposo tots aquests records busco la tendresa i l'amor.

Encara deus trobar a faltar els pares, tot i que faci anys que són morts.

— Moltíssim. Trobo a faltar tothom que ha mort. Fins i tot recordo un gatet petit, els ocellets que tenia, un gos que vaig trobar i que després es va perdre. Una vegada vaig intentar salvar un falciot. Abans d'anar a escola, li anava a caçar formigues a l'arbre de davant de casa i els hi donava. Després anava al camp i el tirava amunt perquè volés. Però ell no podia. I no se'n va sortir. Encara recordo aquell falciot que se'm va morir a la mà, mirant-me. Em fa posar trista.

No era la intenció. Potser és el moment de virar cap a un dels altres grans temes del llibre, i que és la poesia. Abans d'abordar la gira de recitals del 1997 que descrius amb detall, fas una mirada crítica a un gran esdeveniment com va ser el Price dels poetes, celebrat el 1970 i filmat per Pere Portabella.

— Quan vaig tornar a veure la pel·lícula de Portabella em vaig quedar de pasta de moniato. Va gravar tothom que va recitar, tret de Rosa Leveroni, l'única poeta que va pujar a l'escenari, a qui amb prou feines anomena. Aquestes coses em carreguen.

Escrius: "Demana'ns perdó a totes. Pere Portabella, agenolla't!"

— Sí. També l'hi dic a Joan Vinyoli més endavant.

Però per un altre motiu.

— Quan Orlando Guillén volia traduir al castellà una antologia de poetes catalans només li va recomanar homes. No va pensar en cap dona. El més al·lucinant de tot això és que ni se li va acudir que ho pogués fer. Més endavant Guillén hi va afegir dones, però hi eren només a través de poemes, de cap en traduïa un llibre sencer.

Denuncies el masclisme que hi ha hagut i que persisteix en el món de la cultura catalana.

— És una cosa que em molesta molt, que no es reconegui que és un patriarcat. Jo també he estat formada en aquesta mentalitat. Fins que una cosa no es reconeix, no es pot canviar. M'empudega quan fem veure que som tan feministes. La meva proposta és baixar del pedestal i mirar les coses com són.

L'any 1997, uns quants poetes vau recórrer Catalunya amunt i avall recitant en escenaris insospitats i creant un nou públic.

— La meva voluntat tornant al que va passar a finals del segle passat era agafar la narrativa. Hi ha un discurs sobre la poesia i la literatura en general que s'ha anat imposant al llarg dels anys. Jo volia explicar la meva versió, que acaba contravenint moltes de les coses que s'han estat dient.

Eres l'única dona del grup.

— Llavors ni me n'adonava. Fins llavors havia estat en reunions literàries que eren molt burgeses. En comptes de parlar de literatura, se'n comentava la portada, qui l'havia publicat... Jo em sentia com un pop tancat a dins d'un florero. Aleshores vaig conèixer l'Enric [Casasses], l'Albert [Roig], en Víctor [Nik] i molts d'altres, gent que donava importància als textos i que els emocionaven. Vivien la paraula d'una manera molt intensa.

Admets que paties abans de pujar a l'escenari.

— M'agrada molt recitar, però el que voldria és fer-ho en un lloc tota sola, sense públic. Soc una mica misàntropa, tot i que d'una manera diguem-ne així bondadosa. M'agrada la solitud, però també em costa. Les coses que realment m'importen no les dic gairebé mai. O sigui, soc molt tancada. Moltes de les coses que dic són per tapar les altres. Potser em veus rient i per dins estic a punt de fer com Anne Sexton [que es va suïcidar].

Els que et vam veure aquells anys no hem oblidat la contundència de les teves intervencions. Recordo un recital a Reus amb l'Enric Casasses i Jaume Sisa cap al 2003 o 2004...

— Era en un lloc fosquíssim. M'hi vaig sentir fatal. Era una època en què estava molt enfadada amb la societat. Donava llenya a la gent que volia fotre'm canya.

El que era controvertit era el contingut dels teus versos o la teva actitud?

— Cridava l'atenció que malparlés tant, i que no em tallés a l'hora de criticar els homes. D'una dona s'esperava que fes poemes d'amor sobre homes que l'han deixat, i que plorés mentre prenia un cafè i veia com passaven els núvols. Jo, la veritat, no veia ni com passaven els núvols ni prenia cafè: estava supercabrejada. Sobretot amb el sistema. Havia descobert, de sobte, com m'havien manipulat les estructures ideològiques de la societat. Carregava contra els homes perquè eren l'altra part d'aquesta història de la parella heterosexual, però ells, en certa manera, també eren víctimes d'aquesta ideologia.

Abans em deies que ho estimaves tot. Has aconseguit mantenir l'amor pels homes?

— Continuo estimant els homes. La seva energia m'agrada molt. El que no m'agrada és el patriarcat, perquè em redueix.