Richard Osman: "Els càrtels utilitzen els 'influencers' com a 'mules' perquè viatgen molt"

BarcelonaEl britànic Richard Osman (Billericay, 1970) triomfa amb tot el que fa: ha tingut èxit com a presentador, comediant i guionista i productor de televisió, quan va fer el salt a la novel·la es va convertir en el rei del crim. Amb les aventures dels adorables jubilats de la sèrie El club del crim dels dijous, que aviat tindrà adaptació cinematogràfica, ja acumula més d'11 milions de lectors. La novel·la Resolem assassinats (Planeta/Columna; amb traducció al català de Núria Parés Sellarès) és l'inici d'una nova sèrie, però Osman no abandona els ancians. Els nous herois són l'Steve, un policia retirat que viu amb el gat i cada dia va a dinar al pub; la seva jove, l'Amy, una guardaespatlles que viatja sempre armada, i la Rosie, una veterana escriptora supervendes, milionària i molt lliure, inspirada en la novel·lista Jackie Collins.

Va tenir molt èxit amb El club del crim dels dijous. Ha decidit iniciar-ne una nova sèrie amb nous personatges. El quartet del club ja no tornarà mai més?

— El quartet dels dijous són grans i es van fent grans, però els mantindré tant de temps com pugui. Volia escriure una altra sèrie i deixar-los descansar. Me'ls estimo moltíssim i no els penso matar.

Ha canviat els protagonistes, però continuen sent, amb l’excepció de l’Amy, homes i dones grans amb una gran vitalitat. Són herois amb més de setanta anys, que és una cosa que no veiem gaire a la ficció.

— M’encanta escriure sobre persones grans, persones amb molta experiència que han viscut moltíssimes coses i han tingut relacions diferents. Poden explicar moltes més coses que algú de 25 anys. Beneïts siguin els joves, però si tens un personatge de 60 o 80 anys et pot oferir moltes coses més. M’ho passo molt bé fent-los viatjar i posant-los en situacions de perill.

La publicitat promociona l’eterna joventut. Va a contracorrent...

— Però això són anuncis i diners. No és veritat, no hi ha ànima, ni vida, no hi ha res de res. No són humans reals. Si veiem la televisió, veiem nois joves amb banyador en alguna illa, però al carrer hi ha una gran diversitat de cossos i d'edats. Prefereixo escriure sobre el món com és, i no com ens el venen. Escric per als lectors, no per als anunciants.

Als seus llibres hi ha molta ironia. Estem acostumats a detectius torturats, amb problemes, que es prenen molt seriosament a si mateixos. Els seus investigadors, sobretot, s’ho volen passar bé.

— També hi ha moments de tristesa, als meus llibres. Dono molta importància a l'amistat i a les relacions humanes, i defenso que els herois poden ser divertits i que a les novel·les hi pot haver molt d'optimisme, amor i humor. M'agrada que les meves novel·les traspuïn tot això encara que siguin temps difícils.

A Resolem assassinats, la relació entre el sogre i la jove és fantàstica, idíl·lica. De fet, hi ha molt més amor i comunicació entre sogre i jove que entre pare i fill, o entre la mateixa parella.

— Sí... L'Steve i l'Amy no són familiars consanguinis, però s'han trobat i hi ha moltíssim amor entre ells. Es preocupen molt l'un per l'altre, encara que no ho admetran mai. Vaig pensar que era fantàstic que tinguessin aquesta relació i que, d'alguna manera, el fill de l'Steve i marit de l'Amy estigui una mica desaparegut.

La majoria de les víctimes de Resolem assassinats són influencers. No sé si n’hem de fer una segona lectura.

— No... Vaig llegir que els càrtels de la droga sovint utilitzaven els influencers com a mules perquè viatgen moltíssim. Són perfectes per als càrtels, perquè n'hi ha molts que no tenen gaires diners. I, d’altra banda, m’agrada escriure sobre persones grans, però també em fascina la cultura de masses. Em va semblar ideal, barrejar dos ancians i representants del món en què vivim actualment amb la bogeria de les xarxes socials.

Vostè que té un llarg recorregut dins la cultura de masses i ha tingut molt d'èxit a la televisió, què pensa dels influencers?

— Hi ha una part molt positiva, perquè no haurien tingut mai una oportunitat als mitjans de comunicació convencionals i ara es poden fer conèixer i guanyar diners. Abans això hauria estat impensable. La qüestió és que el món de la publicitat és ridícul sempre, perquè ens intenta vendre coses que no necessitem. En general tot és bastant ridícul, però intento trobar sempre la part positiva.

Hi ha molta ironia al voltant dels influencers i també dels actors d'acció.

— Sí, perquè d'actors n’he conegut molts. És el món del qual provinc, i m’agrada escriure sobre coses que conec. Escric capítols molt curts i mai sé com serà el següent. Sovint és alguna cosa que he vist a la televisió o al carrer el dia anterior.

¿La Rosie està inspirada en alguna dona en concret?

— No havia de sortir al llibre. L'Amy és guardaespatlles i havia de vigilar algú... Va sorgir la Rosie i me'n vaig enamorar. Està inspirada en la novel·lista Jackie Collins. Va fer fortuna als anys vuitanta escrivint novel·les, era glamurosa, no li importava gens el que deien d'ella, era dura, divertida, talentosa... I tot això ho va fer vint anys abans que d'alguna manera es permetés a les dones fer tot això.

Per què va decidir apartar una mica la televisió i dedicar-se a escriure novel·les?

— Sempre he escrit. Als 16 anys ja feia ressenyes per a una revista musical i després bàsicament vaig fer guions per a la televisió. Sempre havia pensat escriure una novel·la, però és com córrer la marató més important. És duríssim, i el més fàcil és escriure uns quants milers de caràcters i tirar la tovallola. Quan m'acostava als cinquanta anys, ja no treballava tantes hores com als vint o als trenta i els meus fills ja eren més grans, així que vaig decidir intentar-ho. Abans no ho havia intentat perquè ni tenia prou seguretat, ni el temps ni el coneixement. Ara estic molt content d’haver-ho fet, perquè escriure novel·les m’ha donat una gran felicitat.

¿Algun novel·lista del món del crim el va ajudar a inspirar-se?

— És impossible ser britànic i no adorar Agatha Christie, però a mi m'agrada més Dorothy L. Sayers, que és contemporània seva i té altres escenaris, com les agències de publicitat. També m'agraden moltíssim les novel·les còmiques. No he trobat llibres que combinin les dues coses com a mi m'agradaria i ho he intentat fer amb aquestes sèries.

Quina novel·la l'ha fet riure últimament?

— Barbara Pym era una escriptora que feia uns magnífics retrats sobre la realitat quotidiana. És com llegir un fulletó, però a la tercera pàgina t’estàs petant de riure.

Tot el que fa té un gran èxit, d’audiència o de lectors. ¿Té un sentit especial per detectar què agrada a la gent, grans dots d’observació, o fa el que li agrada sense pensar en si agradarà o no?

— Adoro les persones. I escric per entretenir. Sempre penso qui em llegirà i com fer-ho perquè em continuï llegint. Creo personatges amb els quals la gent pot empatitzar i identificar-se. Si tinc un sentit especial és saber detectar quina és la tendència predominant, el que pot agradar o atreure la gent. Tot això es pot tenir al cap, però jo també ho tinc al cor.