Carles Rebassa: "Pensar que el lector no es posarà calent perquè li parlo en català és autoodi"

BarcelonaEl poeta i narrador mallorquí Carles Rebassa (Palma, 1977), es va emportar el premi Sant Jordi amb Prometeu de mil maneres(Univers), un llibre que mostra la violència del món del treball i, alhora, una relació tempestuosa que acaba en tragèdia. Es tracta de la segona novel·la de l’escriptor i poeta, que el 2016 va debutar en la narrativa amb Eren ells (Angle) i el 2018 ja va guanyar el Carles Riba de poesia amb Sons bruts. 

El personatge principal es diu Prometeu, un mite que simbolitza el desafiament de poder i també del coneixement com a alliberament. Per què aquest nom?

— És un nom prou contundent per a algú que té molta personalitat i em servia per explicar moltes coses. Prometeu, al llibre, és un rebel que s'enfronta als ancestres per complaure els desconeguts i és castigat per això. És el conflicte personal d’una persona que viu la vida com si fos un heroi d'una tragèdia, sabent que faci el que faci, sigui quina sigui la tria, sempre el precipitarà cap a la catàstrofe. I en certa manera ell viu amb aquesta consciència i així és com es desenvolupa.

La tragèdia hi és des de l’inici. Sabem que hi ha un mort i es repeteix la frase "hi ha un clamor popular que demana un acte violent a la vida". A vegades és necessària la violència?

— Tot s'ha de contextualitzar. La violència no és una cosa, sinó moltes coses, i de vegades és una necessitat. La pau és bona, però no totes les paus són bones. A vegades la violència és l'única resposta perquè moltes vegades no és només una agressió, és defensa, és supervivència.

Hi ha un altre nom curiós, el de la mestressa, Kiss. És també una persona que desitja ser estimada, però que fa servir el poder per obtenir atenció.

— Fa 25 anys que aquests personatges es diuen Prometeu i senyora Kiss. En aquell moment ni tan sols sabia el que seria aquest llibre. Vaig anar apuntant i anava pensant cap on podia anar. Va arribar un moment que tenia l'ambient, tenia els personatges, però no sabia què els passaria. Amb Kiss, hi ha també el desig de cert cosmopolitisme provincià de posar noms d'una altra llengua. També hi ha un Juan José.

Fa 25 anys que va tenir la idea, per què ha costat tant que cristal·litzés?

— Hi he estat treballant durant tots aquests anys. Fa 25 anys no era capaç d'escriure això. Primer no sabia si seria poesia, si seria narrativa... I després va anar agafant forma.

A la seva anterior novel·la, Eren ells (el 2016 va guanyar el Pin i Soler i el Ciutat de Barcelona) retrata un grup de nois adolescents. A Prometeu de mil maneres, els protagonistes s’apropen a la trentena. És una evolució intencionada?

— A Eren ells volia parlar d'aquest moment de la vida viscut d'una manera bastant extrema. En aquest cas és diferent, són una mica més grans i, hi ha una altra novel·la, que encara no he publicat, que són encara més grans. Els personatges tenen l’avui, però no tenen un projecte ni una planificació vital. Hi ha un personatge que té una filla, però que si pogués no estaria casat. I n’hi ha que tenen la jornada de feina i fan tot el que poden per evadir-se.

A la majoria els fastigueja bastant la feina. Fins i tot l’odien. En canvi, aboquen tota l’energia i la força en el desig i en l’amor.

— Treballen i viuen en dolor, però tenen esperança de realitzar-se en aquests espais en què se senten segurs, que tant pot ser la droga, sortir a fer un whisky, cardar... Són espais en què realment hi ha una individualitat que surt fora del rol que desenvolupen a la feina.

Parlant de desig, a la novel·la hi ha un lèxic riquíssim al voltant del sexe. Així i tot, al carrer s’utilitzen molts barbarismes i anglicismes. Per què no es fan servir més paraules en català?

— He tingut converses sobre aquest tema, i hi ha la por de sonar antic. És l'autoodi clàssic del català, no pots arribar a un lector perquè fa servir una tria lèxica o una altra. Sempre miro de treballar molt el lèxic, fins i tot inventar-me expressions o paraules perquè la llengua s'inventa i es reinventa. Pensar que el lector no es posarà calent perquè li parlo en català és autoodi. Com que jo no tinc autoodi per ser català, ni per ser homosexual, escric això.

Prometeu és un cambrer a Palma, i li passen moltes coses al Cafè. L’ha inspirat la seva experiència laboral?

— Aquest llibre no és un absolut autobiogràfic, perquè jo no he viscut mai com en Prometeu. Així i tot, vaig tenir vint-i-tants anys i vaig treballar a Palma de cambrer, hi havia l’ambient de violència que descric.

Quan té un micròfon s’expressa i reivindica sense cap mena d’autocensura. ¿Creu que és excepcional dins el panorama literari català?

— Malauradament, una mica. La societat literària catalana viu acomplexada perquè el català és una llengua minoritzada que no es pot desenvolupar amb normalitat. A més, hi ha una certa divisió provinciana, i certa reticència a expressar segons quines coses per por de sentir-se encasellat. I en aquest país, si dius segon què, et veten.

L’han vetat?

— Sí, m'han vetat de manera sistemàtica i he respost amb contundència.

A la novel·la també hi són molt presents les desigualtats socials. A vegades, es diu que parlar de classes socials és antic. ¿Fins a quin punt creu que és important reivindicar-les i com poden marcar les relacions personals?

— Crec que sí que s’han de reivindicar, perquè si algú no té consciència de pertànyer a una classe social, aleshores es deixa manipular molt fàcilment. I més ara, que vivim en aquest espai de realisme màgic publicitari, en què sembla que qualsevol, en qualsevol moment, pot guanyar diners, augmentar la seva capacitat econòmica o fer pujar el seu nivell de vida, quan realment hi ha un problema de desenvolupament personal causat pel problema del desenvolupament econòmic. El mercat immobiliari és catastròfic. Penso que això s’ha de reivindicar. Condicionen les relacions personals, perquè quan desapareix aquesta frontera entre el que és ric i el que és pobre, jo crec que desapareix una part de la identitat.

Hi ha uns moments en què en Carles i en Prometeu tenen por de ser descoberts, por de mostrar-se. Creu que avui encara és complicat mostrar-se en el cas de tenir una orientació sexual diferent?

— Mentre hi hagi una orientació sexual considerada diferent, hi haurà un problema, perquè vol dir que n’hi ha una que és imperant i després una sèrie que són perifèriques. I darrere l’orientació sexual hi ha moltes coses: hi ha el sexe, que continua sent tabú. Perquè el fet que tu caminis agafat de la mà d’un home o d’una dona implica que amb aquesta persona fas una sèrie de coses que provoquen escàndols interiors en molta gent; o que ho facis amb un home, o amb dos, o amb tres. Són coses que no estan normalitzades. Per tant, sí que hi ha por de mostrar-se. A més, vivim en un moment de la història en què la gent es mostra d’una manera molt virtualitzada, molt passada pel filtre estètic. En conseqüència, jo crec que com més virtualitzat et mostris, més et costarà mostrar-te d’una manera íntima i personal. M’agradaria aconseguir ser una persona sense intimitat, perquè voldria dir que ja soc una persona completament lliure, però suposo que això no ho aconseguiré mai.

Al llibre diu diverses vegades que l’amor és americà. Què vol dir?

— És una idea que està agafada d’un poema de Miquel Bauçà que diu que l’amor és americà, per la manera com s’ha construït l’amor a partir de l’enamorament i de tots els condicionants que té: un espai de sublimació, d’èxtasi, de foc, d’una flamarada que s’encén i després s’apaga. Moltes vegades, quan aquest espai d’enamorament desapareix, aleshores es passa a un espai de convivència sense enamorament. Penso que la idea de l’enamorament americà també està molt relacionada amb la perpetuació de la família com a organització de l’Estat i amb la monogàmia com a espai necessari per al sistema, per no haver de gestionar la barbàrie. Com que la monogàmia és una cosa en què no crec, aleshores penso que l’amor és americà.

Ha rebut diversos premis. ¿Li ha facilitat la vida com a escriptor?

— En un sentit econòmic sí, perquè jo, quan m’he presentat a un premi —llevat de quan em vaig presentar al premi Carles Riba, que era una il·lusió que tenia de guanyar-lo—, gairebé sempre ho he fet per una motivació econòmica, perquè necessitava els diners. Actualment, tinc una bona feina, però vinc d’una família de gent treballadora, i tant la meva parella com jo venim del mateix estatus social; no hem tingut un coixí que ens hagi facilitat les coses. Penso que un premi és un concurs públic d’una feina que tu has fet, perquè el premi no me’l donen a mi, sinó a la feina que he fet.

Al setembre podrem llegir la biografia sobre Blai Bonet?

— Sí, és una obra d’anys. De fet, és una mena de biografia literària, perquè no és exactament una biografia documentada a l’ús. Hi ha molta documentació i molta investigació, però la idea és viatjar per tota la peripècia de l’escriptor Blai Bonet, sabent que l’escriptor és una cosa i la persona que escriu és una altra. En literatura, l’ètica d’un individu sovint és més alta que l’ètica personal de cadascú. Precisament Blai Bonet, que és un autor tan imaginatiu i ple de fantasia, moltes vegades ha estat tractat de manera paternalista per la manera com explicava el món. Jo he intentat fer-li justícia i, sobretot, donar prou elements per defensar que Blai Bonet entri al cànon de la literatura del segle XX, perquè encara no hi és.

Per què creu que no el tenim dins el cànon?

— Per dues coses. La primera és que, en el moment en què va tenir l’oportunitat de revelar-se com un gran escriptor, quan va publicar El mar,Judes i la primavera, L’evangeli segons un de tants, tenia dos inconvenients molt clars: era homosexual i era pobre. Això el va condicionar completament. Després, aquest paternalisme que sempre l’ha tractat com una mena d’excèntric, una rara avis que no acabava de situar-se, i el fet que escrivís tant —poesia, novel·la, crítica d’art, prosa memorialística— han fet que no s’hagi fet una lectura global de la seva obra, com sí que s’ha fet amb altres autors, com per exemple Joan Brossa.

S’hi identifica d’alguna manera?

— Amb la seva peripècia vital, no gaire, perquè ell va estar malalt tota la vida. Però Blai Bonet va ser el primer poeta que vaig llegir d’una manera molt íntima quan tenia quinze o setze anys. Després, quan el vaig conèixer, tota la relació i les llarguíssimes converses van ser molt importants per a mi. Quan tenia dinou anys representava el model d’escriptor que jo volia ser. Jo no volia ser Blai Bonet, ni vull ser Blai Bonet, però forma part del meu ADN com a escriptor, i no em molesta dir-ho.