Brigitte Giraud: "Abans de l'accident hi havia hagut algunes coincidències estranyes i inquietants"

BarcelonaL'escriptora francesa Brigitte Giraud (Sidi Bel Abbès, 1960) va guanyar el premi Goncourt 2022 amb Viure ràpid (Ara Llibres; traduït per Imma Falcó), en el qual intenta trobar una explicació a la mort sobtada del seu marit, Claude, que descriu com un seguit de coincidències fatídiques. Presenta el llibre a Barcelona el 22 de juny del 2023, el mateix dia que va succeir l'accident de moto el 1999, una més d'aquestes casualitats inquietants que considera "senyals".

Anem sempre corrents a tot arreu i un dia se'ns mor algú proper. Hauríem d'invertir el temps d'una altra manera?

— Crec que no cal canviar res perquè viure és viure ràpid. Hem d'oblidar que viure és perillós. Si pensem en els perills, no viuríem. La velocitat també és l'energia, és l'amor, perquè l'amor ens propulsa. Crec que no hauríem de canviar res, potser només hem de ser conscients del que tenim.

Escriu com si la vida fos un cúmul de coincidències. Recorda la teoria de la sincronia de Jung. Tot passa per algun motiu?

— És un llibre que planteja la qüestió del destí. Destí ve de la paraula àrab maktoub, que vol dir que estava escrit. Intento veure si estava escrit o si és l'atzar. La paraula atzar també ve de l'àrab i vol dir llançar els daus. Després hi ha un tercer concepte que és fonamental, que és el determinisme. De què són resultat, les nostres vides? És determinisme social o determinisme històric, polític, geogràfic, tecnològic, cultural?

Cada capítol planteja una possibilitat que podria haver evitat l'accident.

— Hi ha 23 capítols i són com 23 peces d'un puzle. Amb una peça l'accident no hauria passat, però com que s'encaixen, calen tots aquests protagonistes, tota aquesta gent que viuen el que han viscut. El notari, el periodista, l'escriptor, la mare, el fill, tothom hi té el seu paper. I una organització de tot això és el que crea un destí. Quan dic que no hi ha un si és que sé que la literatura és impotent. La literatura no canviarà la realitat, però canviarà la manera com jo miro la realitat.

Ha fet un dol a través de l'escriptura?

— No, l'escriptura no ha tingut res a veure amb el meu dol. M'he esperat vint anys per poder escriure aquest llibre perquè havia de sortir del caos. És un llibre d'algú que ha retrobat l'energia física i mental, que pot utilitzar la ironia i l'humor, que és capaç de prendre distància i no sotmetre's a l'emoció. Escriure no té res a veure amb cap acte terapèutic. És un treball literari sobre el destí i també és un llibre d'amor. I això no em permet fer el dol. Tampoc no sé què és exactament el dol.

Una experta en dol em va dir una vegada que no s'acaba mai.

— Per descomptat, això transforma, t'obliga a convertir-te en una persona diferent. És inevitable per a la persona que sobreviu, perquè hi ha persones que no aconsegueixen sobreviure a un dol.

És una novel·la molt trista, amb un to àgil i lleuger que recorda la comèdia.

— Volia escriure amb energia, amb humor, amb ironia, i poder ser capaç de ser lúcida. Em feia por. Per això l'he anat posposant durant vint anys, perquè sabia que seria el llibre més important de la meva vida. Sabia que seria una recerca de la veritat, de diferents veritats íntimes i col·lectives. La veritat és difícil d'acceptar. Esperar vint anys em permetia assumir aquesta veritat i mirar-la a la cara.

Ha estat la novel·la més difícil d'escriure?

— El més difícil ha estat autoritzar-me a escriure-la perquè havia d'estar a l'altura: a l'altura d'aquest home, d'aquesta història d'amor, d'aquest d'esdeveniment. Ha estat un procés llarg d'escriure perquè havia d'ajuntar les investigacions dins aquest terreny comú.

I totes aquestes possibilitats investigades són com una inventiva per afrontar el dolor?

— Volia treballar en el més mínim detall. Ha estat una feina literària perquè les coses que no tenien sentit en tinguessin, perquè quan hi ha un accident no hi ha sentit. Accident és allò que passa a l'atzar. Abans de l'accident hi havia hagut algunes coincidències estranyes i inquietants. He hagut de veure si aquestes casualitats eren un senyal.

Les diferents possibilitats eren una forma d'evitar la culpa?

— És una responsabilitat compartida. Ningú és culpable perquè tothom tenia bona intenció. Jo tenia la necessitat de mirar molt de prop els motius pels quals cadascú va actuar com va actuar. Per què no vaig trucar-li quan era a París? Per què m'entesto a comprar aquella casa que no estava en venda? Tinc la necessitat de veure com fer front a les confluències socials.

Al final, és una recerca de sentit. Sembla que els accidents, en la vida que raja com aquesta aixeta oberta que descriu, no tenen gaire sentit.

— No trobo sentit a l'accident i això em permet escriure fins a quin punt estem tots connectats. És a dir, que jo estigui connectada a Stephen King o a Paco Rabanne és molt important. I així vaig poder crear una comunitat molt més gran. El que m'interessa és l'efecte dòmino.

L'efecte papallona?

— Una cosa que es mou al Japó té repercussió aquí.

Al llibre hi ha molta fixació per les coincidències.

— M'obsessionen perquè necessito entendre-ho tot sempre. I necessito entendre la relació de causa-efecte. No podem ser escriptors si no som obsessos. És la recerca de la veritat que hi ha amagada darrere tots els detalls.

Vol compartir alguna coincidència més?

— Sí, les coincidències em passen cada dia sense parar, com senyals. Les coincidències les veiem quan hi parem atenció. És una cosa de la meva vida privada. Diumenge era a Lió, vaig anar a un mercat de segona mà amb una amiga i, allà, sota una pila, hi havia una placa antiga molt maca amb flors pintades d'estil japonès. Costava tres euros, la vaig agafar i, quan vaig arribar a casa, vaig agafar la placa i hi havia una signatura: Claude.

Treballa en alguna altra cosa?

— No. És la primera vegada que si ja no hi ha més llibres, ja no és greu. He fet el llibre que havia de fer i això m'aporta calma.

Tota la resta eren per arribar fins aquí?

— N'estic convençuda.

—