Boris Cyrulnik: "Em van condemnar a mort quan tenia 6 anys i mig"

BarcelonaNingú sap on és Boris Cyrulnik i queden només dues hores perquè, en teoria, ofereixi una masterclass al CosmoCaixa de Barcelona. El reputat neuròleg, neuropsiquiatre i escriptor –que està a punt de fer 88 anys– ha sortit a fer un volt després d'esmorzar sense agafar el mòbil. Cada minut que passa creix el neguit entre l'organització d'EDAI, entitat de referència en neurodesenvolupament i salut mental infantojuvenil que ha convidat l'autor a participar en la quarta edició del congrés internacional que organitzen. Cyrulnik ha estat pioner en l'ús del terme resiliència aplicat a la psicologia: ell mateix va haver de posar a prova des de molt petit aquesta capacitat per resistir i afrontar situacions traumàtiques. Nascut a Bordeus el 1937, fill d'una família jueva originària de Polònia, Cyrulnik va perdre els pares –tots dos deportats al camp de concentració d'Auschwitz– i va haver de fugir dels nazis i amagar-se, durant gairebé tres anys, fins que va acabar la Segona Guerra Mundial i la seva vida va deixar de córrer perill.

Autor d'una quarantena de llibres, l'obra de Cyrulnik ha estat inèdita en català fins ara, en què s'ha publicat el seu assaig més emblemàtic, Els aneguets lletjos (Eumo; traducció de Georgina Solà), del qual, només en francès, se n'han venut més de 500.000 exemplars. "Un element central de la resiliència en l'obra de Cyrulnik és l'esperança, entesa com la capacitat d'imaginar un futur millor i no quedar-se ancorat en l'angoixa del present –escriu Leticia Asenjo al pròleg del volum–. No implica negar el dolor, sinó integrar-lo dins d'una narrativa més àmplia que inclou la possibilitat de la bondat i del creixement. En últim terme, l'esperança es nodreix d'un vincle segur: quan l'infant o l'adult té algú que el sosté, que li recorda que l'endemà pot ser diferent i que hi ha persones disposades a ajudar-lo".

Cyrulnik, que finalment ha estat localitzat quan tornava a l'hotel, arriba al CosmoCaixa una hora abans de la seva intervenció i accedeix a ser entrevistat.

Va publicar Els aneguets lletjos en francès el 2001, als 64 anys. Quan la majoria de professionals estan pensant en la jubilació, vostè va començar a viure un gran èxit editorial, i des de llavors no ha parat de publicar. Per què creu que Els aneguets lletjos va funcionar tant?

— Perquè era el final del meu camí; mostrava als lectors que la teoria de l'aferrament caracteritza tots els éssers vius, siguin persones, animals o plantes. Jo m'he especialitzat en les conseqüències de la manca d'aferrament en criatures. Després de la caiguda del règim de Ceausescu vaig treballar un temps a Romania i vaig poder comprovar com una criatura, sense rebre afecte, mor biològicament. En aquells moments, moltes dones van començar a fer llargues jornades laborals a les fàbriques: podien arribar a les 14 hores. Més de 200.000 criatures van anar a parar a llocs on ningú els parlava ni hi jugava. Es passaven el dia xuclant-se el polze o fins i tot autolesionant-se; es tiraven per terra o es donaven cops de cap contra la paret. Quan vaig demanar que els fessin escàners cerebrals, vaig poder veure que tenien atrofiats dos dels lòbuls prefrontals del cervell i també una part del sistema límbic. Tenien danyada tant la capacitat d'anticipació com la memòria.

Com van solucionar el problema?

— El que faltava a tots aquests infants era un substitut afectiu. Vam fer la prova de deixar-los amb educadors que complissin aquesta funció. En qüestió de dies, els resultats de les proves canviaven i l'atròfia desapareixia. Aquesta és la definició de la resiliència. Des que la criatura trobava algú que fes un paper similar al de la mare, podia superar el trauma de no ser amb ella. Sense contacte amb els altres, ni els nadons ni els infants no es poden desenvolupar. Però això passa amb tots els éssers vius, segons he anat estudiant.

Fins i tot amb les plantes, deia.

— Sí. Una planta o un arbre sols no es desenvolupen igual que si estan acompanyats. Als animals els passa el mateix. Només cal pensar en els gossos que es passen el dia esperant la tornada de l'amo rere la porta de casa. L'altre és fonamental per tenir una bona vida. Després del confinament a causa de la covid-19, molta gent gran i molts adolescents han tingut depressions, i les causes d'un problema i l'altre tenen a veure amb l'aïllament. Ara mateix, a França el percentatge de depressió entre els joves frega el 40%.

Abans parlava de com Els aneguets lletjos era, en aquells moments, el final del seu camí. Els primers anys de la seva vida van ser decisius i molt complicats, oi?

— Vaig créixer en plena Segona Guerra Mundial. Abans de perdre els pares i d'haver de fugir dels nazis no havia anat a l'escola. Aquest detall em va permetre pensar, més endavant, que la base d'un cervell neurològicament estimulat no és únicament l'educació, sinó sobretot l'afectivitat.

Tot això li permet afirmar que el cervell és "un òrgan social".

— Exacte! Si un infant té, al voltant seu, una bona família amb una parella estable, però també una escola, un barri agradable i una cultura que el nodreixi, es desenvoluparà correctament. És el cas del 70% de les criatures en països com França i Espanya, actualment. Als llocs on hi ha guerra o inestabilitat política i social, el 40% d'infants creixen sense aquesta afectivitat imprescindible.

Com s'ho va fer, vostè, per superar l'absència d'afectivitat? Als seus pares els van deportar a Auschwitz quan vostè tenia 5 anys.

— Primer van matar la meva família. Després em van condemnar a mort quan tenia 6 anys i mig. Mirar de comprendre aquestes dues idees em va obsessionar durant molt de temps. Quan em van tancar a la sinagoga que els nazis havien habilitat com a presó i esperava que em portessin en tren fins al camp de concentració, on havia de morir a la cambra de gas, vaig decidir escapar-me. I me'n vaig sortir. Aquesta va ser la meva gran victòria.

A Je me souviens... (Me acuerdo; Gedisa, 2010) explica que durant els dies que va passar tancat a la sinagoga no va deixar de somriure ni de fer bromes.

— L'humor em va salvar la vida. Quan vaig fugir vaig tenir la sort de trobar un seguit de bons cristians que em van protegir durant tota la guerra. Ells em van donar l'afecte que necessitava en aquells moments. Si no hagués estat per ells, el meu cervell s'hauria atrofiat com el de les criatures romaneses. Més endavant em vaig adonar que els culpables de totes aquelles morts –les properes i les llunyanes– no eren els alemanys, sinó de la societat, que va embogir. Ara mateix, aquesta follia la veiem en llocs com Ucraïna i Gaza.

Això el deu preocupar especialment.

— És terrible ser testimoni de com una part del món torna a embogir com quan jo era una criatura. Li mencionava el que passa a Ucraïna i Gaza, però també li podria parlar del Líban, del Iemen, de Birmània o del Sudan, on les coses estan pitjor que a Gaza, però ningú en diu res, malauradament. Ara mateix hi ha 50 països en guerra arreu del món. Només n'hi ha dos que ens preocupin.

Els aneguets lletjos ens remet a un dels contes més coneguts de Hans Christian Andersen.

— Em vaig sentir totalment identificat amb l'aneguet lleig. Com que m'havia quedat sense família, em consideraven un nen inferior als altres. Més tard, quan deia als meus amics que volia estudiar se'n reien de mi. La majoria ja tenien feina en fàbriques o en mines. Un d'ells treballava d'estucador i li anava molt bé: quan ets jove, admires la gent que corre més que tu. Teníem 13 anys quan em va dir que estudiar era una vergonya, que era cosa de noies i d'homosexuals. Jo m'aferrava a les lliçons de llatí, d'història i de matemàtiques. Era un privilegi, llavors. Després de la guerra vaig anar saltant d'institució en institució. N'hi havia que eren bones amb mi, però en d'altres em van maltractar. Ens prohibien llegir. Recordo que me les vaig enginyar per robar una llanterna. De nit, en un dormitori que compartia amb un centenar de nois, em tapava amb el cobrellit i llegia el que tenia entre mans fins que es feien les dues de la matinada. M'havia d'amagar perquè, si no, m'haurien castigat. Una vegada, un educador em va pegar perquè llegia fora d'hores. En tres generacions, la cultura ha millorat increïblement! Ha passat a molts llocs: a França, per descomptat, però també al vostre país.

Ha dit en més d'una ocasió que la lectura és un acte de llibertat.

— Sí. Perquè els llibres ens ensenyen a dubtar. I si dubtem vol dir que podem triar, és a dir, que som relativament lliures. Al mateix temps, la capacitat de triar provoca una certa angoixa a algunes persones, perquè triar implica una responsabilitat. Els llenguatges totalitaris se n'aprofiten. Només cal escoltar Putin, Netanyahu o Hamàs. Jo estic a favor de la causa dels palestins. Precisament per això estic en contra de Hamàs, una secta tant d'extrema dreta com Netanyahu. A Hamàs els finança l'Iran. A Netanyahu, els Estats Units de Trump.

A les seves biografies encara es destaca la relació que va tenir amb la psicoanàlisi. Fins a quin punt va ser important per a vostè?

— Hi ha una part de la psicoanàlisi que ho va ser. Els estudis de René Spitz (1887-1974), per exemple, em van influir. Spitz és conegut pels estudis sobre les conseqüències en el desenvolupament en infants hospitalitzats, que va trobar molt semblants a l'efecte produït per la pèrdua de la mare. També em va influir John Bowlby (1907-1990), que va ser president de la Societat Britànica de Psicoanàlisi, i que va fer aportacions cabdals a la teoria de l'aferrament. Malauradament, la psicoanàlisi que es va imposar a França i que va controlar hegemònicament l'accés a la docència universitària anava per una altra banda. Si t'especialitzaves en neurologia o biologia, et vetaven. Calia que repetissis els missatges de Freud i d'altres psicoanalistes de moda.

Vostè no s'hi va alinear.

— No. Però al cap dels anys m'adono que va ser la meva condició marginal la que em va permetre seguir un camí propi, al marge de l'acadèmia. He acabat sent professor associat i dirigint tesis però sempre des de la neurologia i la neurociència, sense tenir en compte la psicoanàlisi ortodoxa. D'altra banda, a Freud, els seus deixebles l'haurien vetat.

El seu últim llibre acaba d'aparèixer a França: Quand on tombe amoureux, on se relève attaché [Quan t'enamores, la teva afectivitat creix, 2025]. Continua viatjant per fer conferències com la d'avui...

— I encara dono classes. A la Universitat de Toló i a la de Mons. La primera és a França. La segona, a Bèlgica. Procuro anar, a més, a tot arreu on em conviden.

Per què no es jubila? Té gairebé 90 anys.

— Donar classes dona sentit a la meva vida. Poder ensenyar als que seran els nous psicòlegs, psiquiatres i psicoanalistes, que són molt menys sectaris que a la meva època, és un plaer.

En plena Segona Guerra Mundial observava les formigues perquè li donaven lliçons importants. No ha perdut la curiositat, oi?

— De cap manera. Observar-les em va permetre entendre que una formiga tota sola està perduda, però que una formiga a dins d'un formiguer té un objectiu concret i pot construir alguna cosa. Veient com les formigues carregaven el menjar, transportaven els ous o netejaven el formiguer em vaig adonar de la gran importància de viure en societat. Encara ara em deixo guiar per aquest missatge.